El complicat projecte de la Kim Corazon

A un quart de dotze, quan en Gurney va arribar a casa, des de la d’en Harwdwick a Dillweed, la Kim estava aparcada davant de la porta lateral amb el Miata vermell. Quan va veure que parava al seu costat, va apartar el mòbil i va abaixar la finestra.

—Ara t’anava a trucar. He picat a la porta però no m’ha contestat ningú.

—Has arribat d’hora.

—Sempre arribo abans d’hora. No suporto arribar tard. És com una fòbia. Podem anar a casa d’en Rudy Getz ara mateix, si no és que necessites fer alguna cosa primer.

—No tardaré.

Va entrar a la casa per anar al lavabo. Va mirar si hi havia missatges al contestador. No n’hi havia. Després va mirar si hi havia algun correu al portàtil. Eren tots per a la Madeleine.

Quan va sortir, el va impactar l’olor de terra molla a l’ambient. Al seu torn, l’olor de terra li va evocar la imatge de la fletxa al parterre de flors: plomes vermelles, tija negra, clavada a la terra marró fosc. Va mirar cap allà, mig esperant…

Però no hi havia res.

És clar que no. Per què hi havia de ser? No sabia què li havia agafat.

Va anar cap al Miata i va pujar al seient baix de l’acompanyant. La Kim va sortir fent bots pel prat, va sobrepassar el graner i l’estany, fins a la carretera de grava i terra que seguia el rierol muntanya avall. Un cop rumb a l’est per la carretera comarcal, en Gurney va parlar.

—Algun incident més des d’ahir? —va preguntar.

—Em sembla que estic massa alerta. Crec que és el que els psiquiatres anomenen hipervigilància —va dir la noia, fent una ganyota.

—Vols dir que estàs buscant perills constantment?

—Buscant constantment, i amb tanta obsessió que tot sembla una amenaça. És com tenir una alarma de fums tan sensible que es dispara cada vegada que fas servir la torradora. Sempre estic pensant: segur que havia deixat el bolígraf a la taula? No havia rentat aquesta forquilla? No havia posat aquesta planta dos dits més a l’esquerra? Coses així. Com ahir a la nit. Vaig sortir una hora, i quan vaig tornar a casa el llum del lavabo estava encès.

—Estàs segura que el vas apagar abans de marxar?

—Sempre l’apago. Però això no és tot. Em va semblar que sentia l’olor de l’espantosa colònia d’en Robby. Una cosa molt vaga. I em vaig posar a voltar pel pis ensumant-ho tot, i hi va haver un moment que em va semblar que la tornava a sentir. —Va sospirar amb exasperació—. Entens què vull dir? M’estic tornant boja. Hi ha gent que veu coses. Jo oloro coses. —Va conduir uns quants quilòmetres en silenci. La boira havia tornat a baixar i va encendre els eixugaparabrises. Al final de cada arc feien un grinyol sec, però ella no semblava adonar-se’n.

En Gurney la mirava atentament. Portava una roba pulcra i discreta. Tenia unes faccions regulars, els ulls foscos i una boca encantadora. Els seus cabells eren castanys i lluents. La pell clara tenia un indici de bronzejat mediterrani. Era una noia preciosa, plena d’idees i d’ambició, però no era creguda. I era llesta. Aquesta era la part que més agradava a en Gurney. Però l’estranyava que una persona tan llesta s’hagués embolicat amb una persona tan turmentada com en Robby.

—Parla’m una mica més d’en Meese.

La Kim va tardar tant a contestar que ell ja començava a pensar que no l’havia sentit.

—Ja et vaig dir que el van apartar d’una situació familiar conflictiva i el van fer viure en una sèrie de cases d’acollida. Potser hi ha gent que se’n surt bé, però la majoria no. No me’n va explicar gaires detalls. L’únic que sé és que semblava diferent. Intens. Fins i tot una mica perillós. —Va dubtar un moment—. Crec que l’altra cosa que el feia atractiu era que la Connie no el podia veure.

—Això feia que t’agradés?

—Crec que ella el detestava per la mateixa raó que a mi m’agradava: a totes dues ens recordava el pare. El meu pare era més aviat erràtic i tenia uns orígens desastrosos.

El meu pare. De tant en tant, aquelles paraules tenien el poder de desencadenar una onada de tristesa a l’interior d’en Gurney. Els sentiments que tenia pel seu pare eren conflictius i feia molt de temps que els tenia reprimits. Com els sentiments envers ell mateix com a pare, pare de dos fills, un de viu i un de mort. Quan l’emoció va disminuir, va intentar fer-la fora més de pressa centrant l’atenció en algun altre aspecte del projecte de la Kim, en un altre punt d’interès.

—Per telèfon em vas començar a parlar del teu contacte amb en Max Clinter i que el trobaves estrany. Crec que vas fer servir aquesta paraula.

—Molt intens. De fet, diria que sobrepassa el concepte d’intensitat.

—El sobrepassa quant?

—Molt. Semblava paranoic.

—Per què ho dius?

—Per la seva mirada. Aquella mirada de «conec un secret horrorós». No parava de dir que no sabia en què m’estava ficant, que arriscava la meva vida, que el Bon Pastor era la maldat en estat pur.

—Sembla que et va afectar.

—Ja ho crec. «Maldat en estat pur» sona com un estereotip. Però quan ho deia ell sonava real.

Uns quants quilòmetres després, el GPS de la Kim els va dirigir cap a la Ruta 28 a la sortida de Boiceville. Van passar pel costat d’un rierol d’aigües blanques embravides, altes pel desglaç, fins que van arribar a Mountainside Drive, una muntanya russa que ascendia pel mig d’una pineda. La carretera els va portar a Falcons Nest Lane. Al costat dels camins que portaven a cada una de les cases, ocultes a la vista per espesses pinedes o alts murs de pedra, hi havia un senyal indicador amb l’adreça. En Gurney va calcular que la separació entre cada entrada no era inferior a mig quilòmetre. L’últim rètol de la carretera era «Dotze», gravat en lletra cursiva en una placa de bronze clavada en un dels dos pilars de pedra vista que formaven un parèntesi a l’entrada del passeig. Dalt de cada pilar hi havia una pedra rodona com una pilota de bàsquet, i a sobre d’aquestes una àliga de pedra esculpida amb les ales esteses agressivament i les urpes obertes.

La Kim va entrar en un passeig elegant de maó belga i va avançar a poca velocitat per un túnel de rododendres enormes. Finalment, el túnel es va obrir, el passeig es va eixamplar i van arribar davant de la casa d’en Rudy Getz, una construcció angulosa de vidre i formigó, gens acollidora.

—Ja hi som —va dir la Kim, amb excitació, quan va aturar el cotxe davant d’uns graons de formigó en voladís que pujaven cap a una porta de metall.

Van baixar del cotxe, van pujar els graons i estaven a punt de trucar quan la porta es va obrir. L’home que els va rebre era baix i rabassut, amb la pell pàl·lida, els cabells grisencs i les parpelles caigudes. Anava vestit amb texans negres, samarreta negra i una jaqueta d’esport de fil de color blanc trencat. Portava una beguda incolora en un vas curt i ample. A en Gurney li va fer pensar en un productor de porno.

—Ei, benvinguda —va dir a la Kim amb la cordialitat d’un monstre de Gila endormiscat. Va mirar en Gurney i va estirar els llavis en un somriure sense emoció—. Vostè deu ser el famós inspector assessor. Molt de gust. Endavant. —Es va apartar i va fer un gest cap a la casa amb el vas. Va mirar el cel gris amb els ulls aclucats—. Quin temps inclement de merda.

En Gurney va escrutar la cara d’en Getz per esbrinar si el comentari era un intent de fer una broma, però no en va veure cap indici.

L’interior de la casa era tan agressivament modern i angulós com l’exterior; bàsicament, pell, metall, vidre, colors freds i terres blancs de roure.

—Què prendrà, inspector?

—Res.

—Res. Molt bé. I vostè, senyoreta Corazon?

Va donar al cognom un accent exageradament castellà que, en combinació amb el somriure, va ser com una carícia lasciva.

—Potser aigua.

—Aigua. —Va fer un cop de cap i va repetir el mot com si fos un comentari interessant i no una petició—. Au. Seguem.

Amb el vas va indicar una zona de seure davant d’una finestra catedralícia. Mentre parlava, una noia amb unes malles negres va travessar l’enorme sala patinant misteriosament i silenciosament i va desaparèixer per un llindar de l’altra punta.

En Getz els va guiar a unes butaques d’alumini disposades al voltant d’una tauleta ovalada de plexiglàs, amb la boca oberta en una imitació de somriure que feia angúnia per la falta de calidesa.

Després que seguessin al voltant de la taula baixa, la patinadora va tornar a travessar la sala i va desaparèixer per un llindar de l’altra paret.

—És la Claudia —va anunciar en Getz amb una picada d’ull, com si els expliqués un secret—. És bufona, oi?

—Qui és? —va preguntar la Kim, que semblava estupefacta amb aquella demostració.

—És la meva neboda. Viu amb mi una temporada. Li agrada patinar. —Va callar un moment—. Però anem per feina, d’acord? —El somriure es va esfumar, com si el temps de la conversa informal s’hagués acabat—. Tinc bones notícies. Els orfes de l’assassinat han obtingut una gran puntuació en el nostre sondeig d’audiència.

La Kim semblava més confosa que contenta.

—Un sondeig? Però com has pogut…?

En Getz la va interrompre.

—Tenim un sistema de propietat per avaluar conceptes de programes. Muntem un tall representatiu del programa, l’ensenyem via podcast a una mostra d’audiència representativa estadísticament, i obtenim informació en línia en temps real. Resulta superpredictiu.

—Però quin material vau fer servir? Les meves entrevistes amb la Ruth i en Jimi?

—Talls. Talls representatius. A més d’una mica d’informació per presentar l’escena.

—Però aquelles entrevistes les vaig filmar amb una de les meves càmeres d’aficionat. No pretenia…

En Getz es va inclinar sobre la taula cap a la Kim.

—La veritat és que l’aspecte «aficionat» en aquest cas s’hi adiu perfectament. De vegades l’aspecte d’absència total de producció és el que cal. Transmet sinceritat. Com la teva personalitat. Dedicada. Oberta. Jove. Innocent. Mira, aquesta és una altra de les coses que ens va dir l’audiència. No t’ho hauria de dir, però t’ho diré. Perquè vull que confiïs en mi. T’estimen. T’estimen molt! O sigui que crec que tenim futur. Què me’n dius?

La Kim estava atònita, amb la boca oberta.

—No ho sé. Home… si només han vist un tall de l’entrevista.

—Embolicat amb una manteta d’explicació, perspectiva… com farem al programa. Per si t’interessa, el vehicle de prova per al podcast restringit es munta com un programa d’una hora, compost de quatre idees de programa, de tretze minuts cada una. O sigui que es posava a prova el teu programa i tres més. Aquest vehicle de prova s’anomena «Emete-ho o llença-ho». Hi ha gent que ho troba cruel. Però hi ha una bona raó per fer-ho així. Que és visceral. —En Getz va pronunciar el mot amb una intensitat confidencial, gairebé reverencial—. Vols saber el secret de l’èxit de RAM News? És aquest. Que és visceral. Antigament, es creia que les notícies eren les notícies i l’entreteniment, l’entreteniment. Per això els programes de notícies perdien calés. Estaven asseguts sobre una mina d’or i no ho sabien. Creien que les notícies tractaven fets objectius, presentats de la manera més avorrida possible.

En Getz va remenar el cap amb indulgència davant de la capacitat de l’ésser humà per enganyar-se.

—Evidentment, no havien entès res —va dir en Gurney, somrient.

En Getz el va assenyalar amb el dit, com un mestre que cridés l’atenció sobre un alumne brillant.

—Evidentment! Les notícies són vida, la vida és emoció, l’emoció és visceral. Drama, sang, triomf, llàgrimes. No és un idiota tibat que llegeix fets i xifres. És conflicte. És: a la merda! No, a la merda tu! A qui et penses que li dius que se’n vagi a la merda? Bam, bam, bam! Perdoneu que sigui tan directe… però ja m’enteneu.

—No pot ser més clar —va dir en Gurney, sense alterar-se.

—Per això el programa on posem a prova les nostres idees es diu «Emete-ho o llença-ho». Perquè això és el que agrada a la gent. Les tries simples. El poder. Com l’emperador que mira el gladiador des de dalt. Polzes amunt, viu. Polzes avall, mor. A la gent li agraden les coses en blanc i negre. El gris els fa mal de cap. Els matisos els fan venir basques.

La Kim va parpellejar i va empassar saliva.

—I… Els orfes de l’assassinat… ha rebut el polze amunt?

—Un gran polze, ben amunt!

La Kim va començar a fer una altra pregunta, però en Getz la va tallar i va continuar amb el seu fil de pensament.

—Ben amunt! Cosa que personalment trobo gratificant. Karma, el cercle complet! Perquè va ser la informació que vam donar originalment de l’assassinat del Bon Pastor el que va catapultar RAM News al cim. Que és on hem de ser. La idea de tornar-hi, ara, exactament deu anys després… té unes vibracions perfectes. Ho noto a la pell! Vejam, què tal un dinar fantàstic?

Com si l’hagués sentit, la Claudia va entrar patinant a la sala, sostenint una gran safata que va deixar a la tauleta de centre. Els cabells engominats en punta, que d’entrada en Gurney havia pres per negres, de fet eren blau fosc, d’un blau només una mica més fosc que els seus ulls, que el van mirar a la cara un moment amb una franquesa torbadora. Dubtava que arribés als vint anys. Va fer una pirueta sobre la punta d’un patí i després va travessar lànguidament la sala, mirant enrere una vegada abans de desaparèixer.

A la safata hi havia tres plàteres. A cada una hi havia un bé de déu de sushi disposat de forma elegant i elaborada. Els colors eren bonics, i les formes, intricades. Cap dels ingredients era conegut d’en Gurney, ni de la Kim, que es mirava aquell desplegament amb alarma.

—Una altra obra mestra d’en Toshiro —va comentar en Getz.

—Qui és en Toshiro? —va preguntar la Kim.

Els ulls d’en Getz van brillar.

—És el geni que vaig robar a un restaurant de sushi de moda de la ciutat.

En Getz va agafar un dels petits mossos brillants de la plàtera que tenia més a prop i se’l va ficar a la boca.

En Gurney el va imitar. Era irreconeixible però sorprenentment deliciós.

La Kim, que semblava estar arreplegant forces de les seves reserves, va tastar-ne un bocinet i es va relaxar clarament al cap d’uns segons de mossegar.

—Que bo —va dir—. I ara és el teu xef personal?

—Un dels avantatges.

—Deu ser molt bo en la seva feina —va comentar en Gurney.

—Sóc molt bo reconeixent amb què connecta la gent. —En Getz va callar i després, com si se li acabés d’acudir, va afegir—: El meu talent és la capacitat de reconèixer el talent.

En Gurney va assentir discretament, intrigat per la petulància desvergonyida d’aquell home.

La Kim semblava ansiosa per tornar a dirigir la conversa cap a Els orfes.

—Estava pensant… si havies descobert alguna cosa amb el teu sondeig de l’«Emete-ho o llença-ho» que hagi de tenir en compte per fer les entrevistes que em falten.

Ell la va mirar amb una expressió múrria.

—Tu continua com sempre. Tens una innocència natural que et beneficia. No t’ho rumiïs massa. De moment. A llarg termini ensumo una oportunitat per fer una continuació i fins i tot per a un spin-off. El concepte d’Els orfes té un intens atractiu emocional. Té ramificacions que el porten molt més lluny de les sis famílies de víctimes del Bon Pastor. S’estén naturalment a les famílies d’altres víctimes d’assassinat. És una franquícia natural, i per això és possible que puguem continuar. Però també condueix a un segon concepte: la qüestió de la no resolució. Ara mateix, tenim les dues coses juntes. Tens el dolor de les famílies, oi? Però també tens un assassí en llibertat, la falta de conclusió. Per això penso que si Els orfes es queden sense suc, podem canviar l’èmfasi. Penso en un programa spin-off, En absència de justícia, en què senzillament decantem la balança cap als crims sense resoldre. La injustícia pendent.

En Getz es va tirar enrere, mentre la Kim ho païa. Semblava indecisa.

—Suposo que… podria funcionar.

En Getz es va tirar endavant.

—Mira, entenc el que fas: l’angle emocional, el dolor, el patiments, la pèrdua. Només es tracta d’ajustar l’equilibri. Sèrie u, posem més èmfasi en la pena i la pèrdua. Sèrie dos, posem més èmfasi en el crim sense resoldre. I ara he tingut una altra idea. M’ha vingut de cop, mirant-lo a vostè. —Va assenyalar en Gurney, amb un espurneig de descobriment als ulls apagats—. A veure. Penso en veu alta, ara mateix, però… què us semblaria ser el nou equip de moda de programes de telerealitat als Estats Units?

La Kim va parpellejar, amb cara d’excitació i de confusió alhora.

—Veig una química dramàtica natural —va explicar en Getz—. Un conflicte de personalitats sucós. La noia emocional, amb el cor tendre, que només es preocupa per les víctimes, atrapada en una associació d’amor-odi amb el policia d’ulls d’acer que només es preocupa per l’arrest, per tancar el cas. Té vida. És visceral!