Sorpresa

Mentre passava pel costat de l’estany i el graner, quan començava a albirar la casa a l’extrem del prat, sobre els caps vinclats i escapçats de l’herba marronosa, va distingir amb prou feines el manillar i el dipòsit de gasolina d’una moto al costat del cotxe de la Madeleine.

Va reaccionar a la visió amb una barreja d’interès i desconfiança. Quan va haver parat el cotxe al costat, el seu interès va augmentar. La moto, lluent com una patena, era una BSA Cyclone, una màquina cada vegada més difícil de veure que no es fabricava des dels anys seixanta.

Li recordava una moto que havia tingut ell. El 1979, quan estudiava primer a Fordham, i vivia al pis dels seus pares al Bronx, anava al campus amb una Triumph Bonneville de vint anys. Quan l’hi van robar l’estiu entre el primer i el segon curs, ja havia conduït amb prou tempestes de pluja i vents gèlids i havia estat a punt de tenir prou accidents a la Cross Bronx Expressway per suportar amb estoïcisme l’avorriment de l’autobús.

Va entrar a casa per la porta lateral, d’on sortia un passadís cap a la cuina. S’esperava sentir veus, potser la del visitant de la moto, però només va sentir el brunzit d’alguna cosa que es coïa al foc. Quan va entrar a la cuina, estava aromatitzada amb l’olor de les cebes que la Madeleine sofregia en un wok. La seva dona no va aixecar el cap.

—De qui és la moto? —va preguntar ell.

—T’ha molestat?

—No he dit que em molestés. —Va esperar, mirant-li l’esquena—. Què?

—Què?

—Que de qui és?

—Figura que no t’ho puc dir.

—Què?

—Figura que no t’ho puc dir —va repetir ella amb un sospir.

—I per què carai no?

—Perquè… algú volia que la seva visita fos una sorpresa.

—Qui? On és?

—És una sorpresa. —No semblava contenta amb la posició en què es trobava.

—Algú m’ha vingut a veure?

—Sí. —Va apagar el foc, va agafar el wok i va abocar les cebes sobre una capa d’arròs en una plàtera de forn que tenia al costat dels fogons.

—On és la Kim?

—Ella i la teva visita han sortit a fer un volt. —Va anar a la nevera, va agafar un bol amb gambes pelades, un altre amb pebrot i api tallat i un pot d’all picat.

—Saps que no m’agraden gaire les sorpreses —va dir en Gurney.

—A mi tampoc. —Va encendre el foc sota el wok, va llançar-hi les verdures a dins i es va posar a remenar amb l’espàtula amb fúria.

Cap dels dos va dir res durant un minut llarg. En Gurney va trobar incòmode el silenci.

—Suposo que és algú que conec. —Immediatament es va penedir de l’absurditat de la pregunta.

La Madeleine el va mirar a la cara per primera vegada des que havia arribat.

—Això espero.

—Això és una bestiesa —va dir en Gurney, respirant fondo—. Digue’m qui ha vingut amb la moto i per què.

La Madeleine va arronsar les espatlles.

—En Kyle. Per veure’t.

—Què?

—Ja m’has sentit. El zumzeig tampoc és tan fort.

—El meu fill, en Kyle? Ha vingut de la ciutat amb moto? Per veure’m?

—Per sorprendre’t. Havia de venir a les tres. Perquè és l’hora que has dit que tornaries. A les tres com a molt. Però ha vingut a les dues. Per si tornaves abans de les dues, i així poder passar més estona amb tu.

—Ho has muntat tot tu? —Li va sortir mig com una pregunta, mig com una acusació.

—No, jo no he muntat res. Va ser idea d’en Kyle venir-te a veure. No t’ha vist des que vas sortir de l’hospital. Jo només li he dit a quina hora hi series, l’hora que tu m’has dit que hi series. Per què em mires així?

—Sembla molta coincidència que ahir insinuessis que en Kyle i la Kim farien bona parella i ara siguin aquí tots dos, passejant.

—Les coincidències existeixen, David. Per això també existeix la paraula. —Va tornar a mirar el wok.

En Gurney estava més atabalat del que volia reconèixer. Va decidir que era un símptoma del poc que li agradava que li canviessin els plans, que desafiessin la seva il·lusió de control. Això i que la seva relació amb en Kyle, el fill de vint-i-sis anys que havia tingut del seu primer matrimoni, feia temps que estava enterbolida per emocions i racionalitzacions conflictives. I els ibuprofens que s’havia pres per al nervi pinçat del braç havien deixat de fer-li efecte, i el mal que li feia tot el cos de la caiguda al soterrani cada vegada era pitjor. I, i, i…

Va intentar reprimir l’hostilitat i l’autocompassió que se li filtraven a la veu.

—Saps on han anat a passejar?

La Madeleine va treure el wok del foc i va afegir el contingut a l’arròs i les cebes de la plàtera de forn. No va contestar fins que no va haver buidat el wok, el va tornar a posar al foc i hi va afegir oli.

—Els he recomanat que agafessin el camí de la serra al voltant de la pista que torna cap a l’estany.

—A quina hora han marxat?

—Quan tu has anunciat que arribaries una hora tard.

—Ja m’ho podries haver dit.

—Hauria canviat res?

—És clar que sí.

—Mira que bé.

L’oli del wok començava a fumejar. La Madeleine va anar a l’armariet de les espècies i en va treure gingebre en pols, cardamom, coriandre i una bossa d’anacards. Va pujar l’extractor al màxim, va posar un grapat de fruita seca al wok, una culleradeta de cada espècia i ho va remenar tot.

Va fer un cop de cap en direcció a la finestra del costat de la cuina.

—Ja baixen.

En Gurney es va acostar a la finestra i va mirar. Caminant pel sender d’herba que travessava el prat va veure la Kim amb l’anorac de colors de la Madeleine i en Kyle amb texans descolorits i una jaqueta negra de pell. Semblava que riguessin.

Mentre en Gurney els mirava, la Madeleine el mirava a ell.

—Abans que arribin a la porta —va comentar—, potser que posis una expressió més acollidora.

—Només pensava en la moto.

La Madeleine va abocar la barreja de fruita seca i espècies del wok i els altres ingredients a la plàtera de forn.

—Què li passa?

—Una moto clàssica de cinquanta anys amb una restauració tan impecable com aquesta no és barata.

—Ha! —Va deixar el wok a l’aigüera i va obrir l’aixeta—. Des de quan en Kyle ha tingut res que fos barat?

En Gurney va assentir vagament.

—L’única vegada que ha vingut en aquesta casa va ser fa dos anys per lluir aquell coi de Porsche groc que s’havia comprat amb la bonificació de Wall Street. Ara és una BSA caríssima. Per l’amor de Déu!

—Ets el seu pare.

—I això què vol dir?

La Madeleine va sospirar i el va mirar amb una curiosa combinació d’exasperació i simpatia.

—No és evident? Vol que n’estiguis orgullós. Ja ho sé, ho fa d’una manera que no funciona. Vosaltres dos no us coneixeu gaire bé, oi?

—Suposo que no. —Va observar com ficava la plàtera al forn—. Aquest trasto tan lluent… aquest desfici per les marques… em porta massa records del gen materialista que ha heretat de la seva mare agent immobiliària. En sabia molt, de fer diners; i de gastar-los, més encara. Sempre em deia que perdia el temps fent de policia, que havia d’estudiar dret, que es guanyaven més diners defensant delinqüents que caçant-los. I ara en Kyle estudia dret. Deu estar contenta.

—Estàs enfadat perquè creus que vol defensar delinqüents?

—No estic enfadat.

El va mirar amb cara d’incredulitat.

—Potser sí que estic enfadat. No sé com estic. Últimament és com si tot m’irrités.

La Madeleine va arronsar les espatlles.

—Intenta recordar que qui t’ha vingut a veure és el teu fill, no la teva exdona.

—Sí. Tant de bo…

El va interrompre el soroll de la porta que s’obria, seguit de la veu excitada de la Kim al passadís.

—Què dius! Quina angúnia! És la cosa més anguniosa que he sentit en ma vida!

En Kyle va entrar el primer a la cuina, amb un gran somriure.

—Ei, pare! Quina alegria!

Es van saludar amb abraçades maldestres.

—Jo també m’alegro de veure’t, fill. Un viatge llarg per haver-lo fet amb moto, eh?

—De fet, ha estat perfecte. A la 17 hi havia poc trànsit, i des de la 17 fins aquí les carreteres són ideals per anar amb moto. T’agrada o què?

—No crec haver-ne vist mai cap de tan maca.

—Jo tampoc. M’encanta. Tu en tenies una, oi?

—No tan espectacular.

—Espero poder-la mantenir així. Me la vaig comprar fa dues setmanes a l’Exposició de Motos Clàssiques d’Atlantic City. No hi anava a comprar res, però no m’hi vaig poder resistir. No n’havia vist mai cap així, ni la que té el meu cap.

—El teu cap?

—Sí. He mig tornat a Wall Street i treballo a mitja jornada per a una gent de l’antiga empresa que se’n va anar a fer punyetes.

—Però encara estudies a Columbia?

—Sí, i tant. El primer curs és un pal. Tones de lectures. Ho fan per desanimar els desmotivats. Vaig tant de cul que estic mig boig, però està bé.

La Kim va entrar a la cuina amb un somriure alegre per a la Madeleine.

—Gràcies de nou per l’anorac. L’he penjat a l’entrada, si et sembla bé.

—I tant. Però em moro de curiositat.

—Per què?

—Intentava imaginar què podia ser la cosa més anguniosa que havies sentit en ta vida.

—Què? Ah! M’has sentit dir això? En Kyle m’explicava una cosa. Ecs! —El va mirar—. Explica-l’hi tu. Jo no ho vull ni dir.

—És… daixò… un trastorn peculiar que tenen algunes persones. Potser ara no és el millor moment per parlar-ne. He de fer moltes explicacions. Potser més tard millor.

—D’acord. Ja t’ho tornaré a preguntar. I ara sí que estic encuriosida. Mentrestant, voleu una copa o picar alguna cosa? Formatge, galetes salades, olives, fruita, el que vulgueu.

En Kyle i la Kim es van mirar i van negar amb el cap.

—Jo no —va dir en Kyle.

—Jo tampoc —va dir la Kim.

—Doncs poseu-vos còmodes. —La Madeleine va fer un gest cap a les butaques disposades davant de la llar de foc a l’altra punta de la cambra—. Són gairebé les cinc. He d’acabar un parell de coses i cap a les sis soparem.

La Kim va preguntar si podia ajudar i quan la Madeleine va dir que no se’n va anar al lavabo. En Gurney i en Kyle es van asseure en dues butaques orelleres que estaven posades de cara, amb una tauleta baixa de cirerer, davant de la llar de foc.

—I què… —van dir tots dos alhora, i van riure alhora.

En Gurney va tenir un pensament estrany. Fora de la boca i els cabells negres que en Kyle havia heretat de la seva mare, la resta era com mirar-se a un mirall màgic amb una imatge restaurada de si mateix; com si li haguessin esborrat dues dècades de cansament i llàgrimes.

—Tu primer —va dir en Gurney.

En Kyle va somriure. Tenia la boca de la seva mare, però les dents del seu pare.

—La Kim m’ha explicat això del programa de tele en què l’ajudes.

—No l’ajudo directament en l’aspecte televisiu. De fet, m’agradaria mantenir-me tan lluny com sigui possible d’aquest aspecte.

—Quin altre aspecte hi ha?

«Una pregunta ben simple», va pensar en Gurney, mentre intentava pensar una resposta simple.

—El cas en si, suposo.

—Els assassinats del Pastor?

—Els assassinats, les víctimes, les proves, el modus operandi, el raonament que presentava al manifest, la premissa de la investigació.

En Kyle semblava sorprès.

—Tens dubtes sobre tot això?

—Dubtes? No ho sé. Potser només curiositat.

—Em pensava que tot el que tenia a veure amb el Bon Pastor s’havia analitzat fins a l’avorriment fa deu anys.

—Potser només tinc dubtes sobre en què es basaven perquè ningú tingués cap dubte. A més, últimament, han passat coses estranyes.

—Com que el sonat del seu ex li sabotegés les escales?

—És així com ha descrit el que va passar?

—Hi ha cap més manera? —va preguntar en Kyle, arrufant les celles.

—No ho sé. Només és curiositat, ja t’ho he dit. —Va callar un moment—. D’altra banda, aquesta curiositat meva pot ser només una indigestió mental. Ja ho veurem. Hi ha un agent de l’FBI amb qui m’agradaria parlar.

—Com és, això?

—Estic bastant segur que sé tot el que sap la policia estatal, però els nostres amics federals tenen el costum de guardar-se cosetes, sobretot l’agent en qüestió, que portava el cas.

—I tu creus que li trauràs el que sap?

—Potser no, però m’agradaria intentar-ho.

Es va sentir soroll de vidres trencats.

—Merda! —va cridar la Madeleine a l’altra punta de la cuina, aixecant la mà de l’aigüera i mirant-se-la.

—Que t’has fet mal? —va preguntar en Gurney.

La Madeleine va arrencar una mica de paper de cuina del rotllo que hi havia sobre l’illa de l’aigüera. El rotllo es va tombar i va caure a terra. Ella el va ignorar, com va ignorar la pregunta, i es va començar a eixugar la part de baix de la mà esquerra.

—Vols que t’ajudi? —Es va aixecar i va anar a mirar-li la mà. Va recollir el rotllo de paper i el va deixar al taulell—. Deixa-m’ho veure.

En Kyle el va seguir.

—Per què no torneu a seure, vosaltres dos? —va dir ella, incòmoda amb tanta atenció—. Ja m’ho curaré. Només és una mica de sang, no és res. Necessito mercromina i una tireta. —Va fer un somriure de circumstàncies i va sortir de la cuina.

Els dos homes es van mirar i van fer una arronsada d’espatlles idèntica.

—Vols un cafè? —va preguntar en Gurney.

En Kyle va negar amb el cap.

—Intentava recordar… es va convertir en un cas federal per aquell home de Massachusetts, oi? El cirurgià cardíac?

En Gurney va parpellejar.

—Com és possible que te’n recordis?

—Va ser un cas d’homicidi molt important.

De sobte, alguna cosa de l’expressió d’en Kyle va fer encendre una llumeta al cap d’en Gurney: va comprendre que era natural que en Kyle es fixés en un cas així, ja que era el món en què el seu pare era un expert.

—Sí —va dir en Gurney, sentint la fiblada d’una emoció desconeguda—. Segur que no vols un cafè?

—Potser sí. Si tu en prens, sí.

Mentre es feia el cafè, van mirar a fora a través de les portes vidrieres. El sol groguenc de la tarda es movia de costat sobre el prat d’herba baixa.

Després d’un llarg silenci, en Kyle va dir:

—Què en penses, d’aquest projecte?

—El de la Kim?

—Sí.

—És una gran pregunta. Suposo que tot depèn de l’execució final.

—Tal com m’ho ha explicat, sembla que realment vol que sigui un retrat honest de les persones involucrades.

—El que ella vol que sigui i el que en faci RAM poden ser dues coses diferents.

En Kyle va parpellejar i va fer cara d’amoïnat.

—La veritat és que amb els esdeveniments originals van muntar un sagramental. Vint-i-quatre hores d’animalades, dia rere dia.

—Te’n recordes?

—Era l’únic que feien. Els tiroteigs van ser just quan me’n vaig anar de ca la mare per anar a viure amb l’Stacey Marx.

—Quan tenies… quinze anys?

—Setze. Quan la mare va començar a sortir amb en Tom Gerard, aquell peix gros de les immobiliàries. —Una emoció brillant i fràgil li va llampegar als ulls, mentre afegia amb un èmfasi estrany—: La mare i en Tom.

—I recordes la informació que en va donar la tele? —va dir en Gurney ràpidament.

—Els pares de l’Stacey tenien la tele posada a totes hores. RAM News tot el sant dia. Ostres, encara recordo les reconstruccions.

—Dels tiroteigs?

—Sí. Tenien un locutor amb una veu dramàtica que feia una narració sinistra, basada molt lliurement en els fets, mentre es veia un actor conduint un cotxe negre lluent per una carretera solitària. Ho representaven tot així, des del tiroteig fins al cotxe que se sortia de la carretera, amb un rètol petit amb una sola paraula, «Recreació», que llampegava mig segon a la pantalla. Era com telerealitat sense realitat. Dia rere dia. Van arribar a fer tantes hores de tele sobre això que li haurien d’haver pagat drets al Pastor.

—Ara me’n recordo —va dir en Gurney—. El típic carnaval de la RAM.

—Parlant de carnavals, vas veure mai Policies? També tenia molt d’èxit a la tele en aquella època.

—Vaig veure un tros d’un episodi.

—Em sembla que no t’ho he dit mai, però hi havia un imbècil, quan anava a l’institut, que sabia que eres policia, i sempre em preguntava «És això el que fa el teu pare poli per guanyar-se la vida, esbotzar portes als campaments de caravanes?». Que imbècil! Jo sempre li deia «No, imbècil, no fa això. I perquè ho sàpigues, imbècil, no és poli, és inspector d’homicidis». Inspector de primer grau, oi, pare?

—Això mateix.

En Kyle li semblava tan jove en aquell moment, tan nen petit, que en Gurney va sentir una opressió al pit. Va mirar cap al turó i el graner.

—M’hauria agradat que aquell article sobre tu al New York Magazine hagués sortit en aquella època. Així hauria callat de cop. Aquell article era bestial.

—Suposo que la Kim t’ha dit que el va escriure la seva mare.

—Sí, m’ho ha dit quan li he preguntat de què et coneixia. T’aprecia molt.

—Qui?

—La Kim. Almenys la Kim, la seva mare potser també. —En Kyle va somriure i va tornar a semblar que tingués setze anys—. La placa daurada d’inspector les enlluerna, eh?

En Gurney va fer un esforç per riure.

Un núvol va passar lentament per davant del sol i el groc torrat del prat es va descolorir en un beix grisós. Durant un segon anguniós a en Gurney li va recordar la pell d’un cadàver. Un cadàver concret. Un sicari dominicà la pell daurada del qual s’havia assecat, juntament amb la sang, en una vorera de Harlem. En Gurney es va escurar la gola, com per desfer-se de la imatge.

Llavors es va adonar que se sentia un soroll sord, que es va anar fent més fort, i aviat es va convertir en el so inconfusible d’un helicòpter. Va passar al cap d’un minut, visible només en part i només un moment breu, rere les capçades dels arbres de la carena. El batec fort i distintiu de l’hèlix es va anar apagant i tot va tornar a quedar en silenci.

—Teniu una base militar a prop? —va preguntar en Kyle.

—No, només els embassaments per a la ciutat.

—Embassaments? —S’ho va rumiar un moment—. Llavors creus que l’helicòpter és un aparell de Seguretat Nacional?

—Segurament.