L’Estrangulador de White Mountain

El vídeo continuava deu o quinze minuts més, però no s’hi deia res més amb un impacte comparable al que tenia la destinació que pensava donar a la fortuna del doctor James Brewster. Després d’una breu conversa sobre la font d’ingressos amb què en Jimi pagava actualment els rebuts —una empreseta de disseny web i consultoria electrònica—, l’entrevista s’anava esgotant gradualment. S’acabava amb la Kim molt seriosa acomiadant-se d’en Jimi i prometent-li que s’hi tornaria a posar en contacte ben aviat.

—Hòstia —va dir en Gurney, i va apagar l’ordinador i es va recolzar a la cadira.

—Està tan ple de culpa —va dir la Madeleine, amb un sospir.

Ell la va mirar amb curiositat.

—Culpa?

—Odiava el seu pare, segurament el volia veure mort. Potser fins i tot desitjava que algú el matés. Llavors el van matar. Costa fugir d’això.

—Encara que no hi tingués res a veure… —En Gurney pensava en veu alta.

—Però en certa manera sí que hi tenia alguna cosa a veure. Quan el seu somni es va fer realitat, no podia defugir el fet que era el seu somni. Va tenir el que desitjava.

—Al vídeo jo he vist molta més ràbia que no culpa.

—La ràbia no fa tant de mal com la culpa.

—Es pot triar?

La Madeleine el va mirar una bona estona abans de contestar.

—Si ets capaç de centrar-te en el fet que el teu pare va fer unes coses tan terribles que mereixia morir, llavors pots estar enfadat amb ell per sempre, en lloc de sentir-te culpable per haver-li desitjat la mort.

En Gurney va tenir la incòmoda sensació que el que li estava explicant no anava només per en Jimi Brewster, sinó sobre la seva pròpia relació amb el seu difunt pare, un home que no li havia fet cas quan era petit i a qui al seu torn ell no havia fet cas més endavant. Però aquell era un terreny incòmode en el qual no tenia gens de ganes d’endinsar-se en aquell moment. La gran extensió de les relacions pare-fill era un pantà en el qual un podia quedar atrapat fàcilment.

Sí, ara el més important era centrar-se. Així doncs, més preguntes, més activitat. Va sortir de l’estudi i va anar a buscar el mòbil a l’aparador de la cuina.

La tinent Bullard tenia el vídeo d’en Brewster a la seva disposició des de l’hora de dinar. Segur que a hores d’ara la curiositat ja havia fet que el veiés. Era estrany que no li hagués telefonat per parlar-ne.

O potser no tan estrany, tenint en compte les pressions canviants de la situació. I la inestabilitat política. Potser valia la pena fer-li una trucada, només per saber com respirava la policia. D’altra banda, potser quedaria més bé si es mantenia en un segon pla i esperava que fos ella qui li truqués.

Es va estalviar haver de prendre la decisió quan va veure per la finestra de la cuina el Miata vermell de la Kim que pujava pel turó, deixant enrere les restes del graner, i que darrere del Miata venia en Kyle amb la BSA.

Quan s’acostaven a la zona d’aparcament del costat de la casa, el Miata es va ficar amb un sotrac en una depressió formada per un cau de marmotes ensorrat al mig del difícil camí d’accés a la casa i en va sortir amb un soroll fort. Però quan la Kim va baixar del cotxe després d’aparcar-lo al costat de l’Outback d’en Gurney, feia una cara com si no s’hagués adonat de la topada. Veient-la caminar cap a la porta on ell l’esperava, era evident que la rigidesa del voltant de la boca i els ulls procedia de preocupacions més profundes que un cop a l’eix del darrere. Va copsar un neguit semblant en l’atenció determinada i exagerada que en Kyle dedicava a equilibrar la moto al cavallet.

Quan la Kim va quedar cara a cara amb en Gurney, es mossegava els llavis com si estigués a punt de plorar.

—Em sap greu tenir aquestes reaccions de boja.

—És perfectament lògic.

—No entenc què passa. —Semblava una nena espantada demanant l’absolució per una falta que no entenia.

En Kyle estava dret darrere seu, amb el seu propi neguit visible en la força amb què tancava la mandíbula.

En Gurney els va fer el somriure més afectuós que va poder.

—Entreu a casa.

Mentre passaven a la cuina pel rebedor lateral, la Madeleine arribava per l’altre passadís. Duia el que en Gurney anomenava «vestit de consultori»: pantalons de pinces estil sastre de color marró fosc i una jaqueta beix, un conjunt molt més discret i «professional» que la disbauxa de colors tropicals que normalment preferia. Va fer un somriure fred a la Kim i en Kyle.

—Si teniu gana, hi ha menjar a la nevera i al rebost.

Va anar a l’aparador i va agafar la bossa de roba que li servia per portar les seves coses. Tenia un logo amb una cabra graciosa envoltada de les paraules «Feu costat als pagesos locals».

—Calculo que tornaré d’aquí a un parell d’hores —va dir quan ja sortia.

—Vés amb compte —li va cridar en Gurney.

Va mirar la Kim i en Kyle. Era evident que estaven cansats, nerviosos i espantats.

—Com ho ha sabut? —va preguntar la Kim. Per a ella era tan important que donava per fet que no calia donar explicacions del que preguntava.

—Vols dir com ha sabut el Pastor que et podia enviar alguna cosa a l’adreça d’en Kyle?

Ella va assentir de seguida.

—No suporto pensar que ens segueix, que ens observa. És una idea massa esgarrifosa —va dir, i es va començar a fregar els braços amb les mans com si volgués escalfar-se.

—No pas més esgarrifosa que aquella gravació de casa teva, o les gotes de sang a la cuina, o el ganivet al soterrani.

—Però tot això ho va fer en Robby. L’imbècil d’en Robby. Però això… és l’assassí… que va matar la Ruthie… i l’Eric… amb punxons de gel! Oh, Déu meu… pensa matar a tothom amb qui vaig parlar?

—Espero que no. Però ara mateix seria bona idea engegar l’estufa de llenya. Per aquí fa força fred quan se’n va el sol.

—Ja ho faig jo —va dir en Kyle, que semblava desesperat per fer alguna cosa útil.

—Gràcies. Kim, per què no mires de descansar una mica a la butaca del costat de l’estufa? Hi ha una manta de llana al seient. Faré cafè.

Al cap de deu minuts, en Gurney seia amb la Kim i en Kyle al semicercle de butaques al voltant del foc. L’olor apaivagadora de la fusta de cirerer, les flames grogues i vermelloses que tremolaven a l’interior de l’estufa de ferro i les tasses de cafè fumejant a les mans els proporcionaven una mica de confort, la sensació que el caos sí que podia tenir límits.

—Estic força segur que a la ciutat no ens ha seguit ningú —va dir en Kyle—. I sé amb certesa que ningú no ens ha seguit de camí cap aquí.

—Com ho saps? —La pregunta de la Kim va sonar com si pidolés una resposta tranquil·litzadora més que com si posés en dubte les seves paraules.

—Perquè he anat sempre darrere teu, de vegades realment a prop, de vegades força allunyat. He estat atent tota l’estona. Si algú ens hagués estat seguint, me n’hauria adonat. I quan hem sortit de la Ruta 17 a Roscoe, ja no es veia gens de trànsit.

L’explicació d’en Kyle va disminuir una miqueta el nivell de por de la Kim, però va plantejar altres possibilitats a en Gurney, que va preferir no expressar-les, almenys de moment, perquè no farien cap favor a l’estat emocional de la noia.

—Ara que esmentes en Robby Meese —va dir en Gurney—. Pensava si… va tenir gaire contacte amb en Jimi Brewster?

—No gaire.

—Oi que ell era el càmera del vídeo que m’has enviat?

—Sí, però entre en Robby i en Jimi no hi va haver química. La inseguretat d’en Robby tot just acabava de començar a treure el nas.

—Com?

—Com més contacte tenia en Robby amb la gent implicada en el meu projecte, més semblava anhelar que l’acceptessin. Va ser llavors que vaig començar a veure una faceta d’ell que no havia vist abans: un autèntic llepa, un adorador dels diners. Crec que en Jimi també ho va veure. I en Jimi estava violentament en contra de tot allò.

—A qui ensabonava?

—Pràcticament a tothom. A l’Eric Stone, fins que va descobrir que tot el patrimoni de l’Eric estava hipotecat per més del que valia. Després a la Ruthie, que era vulnerable i tenia prou diners per interessar-lo. —Va fer que no amb el cap—. Quin fill de puta més sòrdid… i que bé que ho amagava els primers mesos, quan ens vam conèixer.

En Gurney va esperar en silenci que continués, cosa que va fer, després de respirar profundament.

—Per descomptat, hi havia la Roberta, que tenia un munt de diners del negoci de lampisteria del seu pare. Semblava més intimidadora que vulnerable, però ell no parava de trucar-li. I també hi havia en Larry, amb munts de diners del seu important negoci d’odontologia cosmètica. Però crec que en Larry va clissar en Robby, s’adonava de fins a quin punt es delia per cridar l’atenció, potser fins i tot li feia una mica de llàstima. Per què parlem de tot això? En Robby no ha assassinat la Ruthie ni l’Eric. No n’és capaç. És repulsiu, però no d’aquesta manera. I quina importància té, ara, això?

En Gurney no en sabia la resposta, però es va estalviar haver d’admetre-ho perquè li va sonar el mòbil, que era a l’aparador. Va suposar que era la tinent Bullard per comentar les seves reaccions al vídeo d’en Brewster, una trucada que començava a pensar que s’endarreria massa. Si no en tenia notícies, voldria dir que s’apartava d’ell, que posava una distància tàctica entre tots dos, segurament per motius polítics. Ja seria mala sort. Va mirar un moment la pantalla. No era la Bullard.

Era en Hardwick.

—Ei, Davey, no sé si n’ets conscient, però has aconseguit convertir-te en un pet gegant a l’ascensor.

—S’ha queixat algú?

—Que si s’han queixat? Si penjar-te del coll un delicte greu d’incendi provocat i deixar-te caure a la trituradora de la justícia penal és una manera de queixar-se, llavors sí, diria que algú s’ha queixat.

—De debò que en Trout està tirant endavant el tema del graner?

—En teoria la unitat d’incendis del Departament porta el cas, però l’oficina regional de l’FBI s’hi mostra molt interessada. Estan oferint-los qualsevol ajuda que puguin necessitar per examinar la teva situació financera i descobrir si hi ha alguna situació difícil que pogués fer molt atractius els diners de l’assegurança: problemes de joc, amb la hipoteca, problemes de salut, una novieta…

—Fill de puta —va remugar en Gurney.

Es va posar a caminar al voltant de la taula del menjador.

—Què collons esperaves? Si l’amenaces de deixar-lo públicament amb el cul a l’aire, per força ha de reaccionar.

—No em sorprèn que reaccioni, només que se m’està acabant el temps molt de pressa.

—Parlant d’això, a banda de tocar allò que no sona a tot déu, has aconseguit avançar en la teva gran revelació de la veritat oculta?

—Tal com ho dius, sembla que busqui una cosa que no existeix.

—Jo no he dit això. Només volia saber si estàs més a prop del que sigui que hi ha darrere de tot el merder.

—No ho sabré fins que no hi arribi. Mentrestant, què en saps, de l’Estrangulador de White Mountain?

Hi va haver un breu silenci.

—És història antiga, no? Fa quinze anys? A Nou Hampshire?

—Més aviat en fa vint, d’anys. A la ciutat de Hanover i rodalia.

—Exacte. Ara més o menys me’n recordo. Cinc o sis dones estrangulades amb mocadors de seda, en un període de temps relativament curt. Per què?

—Una de les víctimes era la xicota del fill d’una de les futures víctimes del Bon Pastor. Ella estava acabant la carrera a Dartmouth. I també resulta que el fill d’una altra víctima del Bon Pastor també era a la universitat, al primer any.

—Mmm? Xicota… fill… víctima… últim any… primer any… De qui cony parlem?

—Una estudiant d’últim any de Dartmouth, que casualment sortia amb en Larry Sterne, va ser assassinada per l’Estrangulador quan en Jimi Brewster era a Dartmouth fent el primer any de medicina.

Hi va haver un altre silenci. En Gurney gairebé s’imaginava llumetes que s’encenien i s’apagaven a la calculadora mental d’en Hardwick. Finalment l’altre es va escurar la gola.

—I se suposa que ho he de trobar significatiu? És a dir, què collons hi té a veure, això? Tenim dues famílies del nord-est que perden una persona cadascuna a mans d’un assassí en sèrie l’any 2000. I resulta que deu anys abans, el 1990, el fill de la que seria una d’aquestes víctimes estudiava en una gran universitat de l’Ivy League quan una amiga del fill d’una altra futura víctima va ser assassinada per un estrangulador en sèrie. Reconec que sona molt estrany, però crec que és possible fer que una gran quantitat de coincidències antigues sonin estranyes. No veig què pot significar tot plegat. T’imagines que en Jimi Brewster era l’Estrangulador de White Mountain?

—No tinc cap motiu per pensar-ho. Però, només per treure-m’ho del cap, podries donar un cop d’ull a les bases de dades, potser als informes antics del Sistema d’informació de Justícia Criminal, si encara estan disponibles, i aconseguir-me les dades més importants?

—Com ara què?

—Per començar, més detalls del modus operandi, el perfil de la víctima, qualsevol cosa que insinuï una connexió amb en Brewster.

—Per començar, has dit?

—Bé, al final potser ens tocarà localitzar el principal responsable de la investigació d’aquell cas i ficar-nos-hi una mica més, esbrinar si el nom d’en Brewster va arribar a aparèixer durant la investigació.

Allò va causar el silenci més llarg de tots.

—Ets aquí, Jack?

—Sóc aquí, contemplant en quina increïble i merdosa feinada s’estan convertint els teus petits favors.

—Ja ho sé.

—Es preveu un final?

—Com ja t’he dit, és evident que se m’està acabant el temps. Per tant, sí, s’acosta el final. D’una manera o altra. Potser em queda un dia més.

—Per fer què?

—Per entendre de què va tot plegat. O perquè em caigui tot a sobre i m’enterri definitivament.

Un altre silenci, aquest no tan llarg.

En Hardwick va esternudar i es va mocar.

—El cas del Bon Pastor fa anys que volta pel món. I tu tens pensat resoldre’l en vint-i-quatre hores?

—No crec que em quedi altre remei. Per cert, en Jimi Brewster va dir a la Kim que tenia una coartada per a tots els assassinats del Bon Pastor. Per casualitat saps quina era?

En Hardwick es va tornar a mocar.

—Aquesta costa d’oblidar. L’assassinat d’en Brewster va ser l’última notificació als familiars directes que va fer el Departament en el cas del Bon Pastor. Van assassinar el metge a Massachusetts, però el seu fill vivia aquí i la feina de notificació ens va tocar a nosaltres, abans que l’FBI agafés el control del que es va convertir en una investigació interestatal.

—Per què costa d’oblidar?

—El fet és que la coartada d’en Jimi més aviat semblava un motiu, almenys en el cas del seu pare. En Jimi era en un calabós del comtat els dies que es van produir els quatre primers atacs perquè no va poder pagar la fiança d’un càrrec de possessió d’LSD i el seu pare es va negar a ajudar-lo; el va deixar passar un parell de setmanes a la garjola. Finalment en Jimi va aconseguir que una antiga xicota posés els diners de la fiança i el van deixar anar, ple de ràbia, unes tres hores abans que matessin el seu pare.

—El van arribar a considerar sospitós?

—De fet, no. La manera d’actuar en el cas del doctor Brewster encaixava perfectament amb els altres. I en Jimi no el podia havia copiat, perquè en aquell moment no s’havia donat a conèixer cap detall.

—Per tant, ens podem oblidar d’en Jimi.

—Sembla que sí. Segons com t’ho miris, és una llàstima. Hauria encaixat d’allò més bé en una de les possibilitats de la teva llista.

—Què vols dir?

—Aquella pregunta teva sobre si totes les víctimes del Bon Pastor eren igual d’importants. Bé, si d’alguna manera en Jimi els hagués pogut matar a tots, el seu pare hauria estat el més important, i els altres serien com una mena d’excedent emocional: gent que conduïa el mateix tipus de cotxe que el seu pare, cosa que els hauria convertit en igual de menyspreables, igualment mereixedors de morir, al seu caparró retorçat. Objectius duplicats. Culpable per associació. —Va fer una pausa—. Quantes bestieses! Què estic dient? Tot això són collonades psicològiques.