Les apostes pugen

En Kramden només va dedicar vint minuts a cada entrevista amb la Madeleine i en Kyle, però es va passar una hora amb la Kim.

Quan va haver acabat ja eren les dotze. La Madeleine va convidar-lo a dinar, però ell va declinar la invitació amb una mirada que era més agra que educada. Sense donar explicacions, va sortir de la casa, va enfilar el prat i va pujar a la furgoneta, que estava aparcada a mig camí entre l’estany i les runes del graner.

La boira matinal s’havia dissipat, i el dia s’havia il·luminat per sota una alta nuvolada. En Gurney i la Kim estaven asseguts a taula, mentre la Madeleine tallava xampinyons per fer truites. En Kyle mirava per la finestra de la cuina.

—I ara què fa?

—Segurament comprova el cromatògraf de líquids i gasos —va dir en Gurney.

—O es menja un sandvitx que portava —va dir la Madeleine, una mica ressentida.

—Quan poses en marxa un cromatògraf —va continuar en Gurney—, tarda una hora si fa no fa a donar-te el resultat d’una anàlisi.

—Què et pot dir?

—Moltes coses. Un cromatògraf pot descompondre qualsevol accelerant en els seus components, i dir-te la quantitat precisa que conté de cada un, cosa que en essència dóna una empremta dactilar del producte químic per tipus, de vegades fins i tot per marca, si la fórmula és especial. Pot ser molt específic.

—Llàstima que no pugui ser específic amb el fill de puta que va calar el foc —va dir la Madeleine, tallant una ceba amb una força considerable i clavant el ganivet sorollosament sobre la fusta de tallar.

—Home —va dir en Kyle—, l’investigador Kramden té una màquina intel·ligent, però ell és idiota. No ha parat de preguntar-me per la llanterna, i exactament quin camí vaig fer per anar a l’estany i tornar a la casa, quanta estona vaig estar-me amb el pare a l’estany. Semblava insinuar que mentia i que sí que sabia qui havia iniciat el foc. Idiota. —Va mirar la Kim—. A tu encara t’ha tingut més temps. Què t’ha preguntat?

—Semblava que li interessessin molt Els orfes de l’assassinat.

—El teu programa? Per què hauria d’interessar-li?

—Potser creu que les dues coses estan relacionades? —va dir, amb una arronsada d’espatlles.

—Ja sabia que existien Els orfes? —va preguntar en Gurney—. O l’hi has explicat tu?

—L’hi he explicat jo, quan m’ha preguntat quina relació tenia amb tu i per què era aquí.

—Què li has explicat del meu paper en el projecte?

—Que feies d’assessor tècnic en temes relacionats amb el cas del Bon Pastor.

—Res més?

—Si fa no fa.

—Li has parlat d’en Robby Meese?

—Sí, m’ho ha preguntat.

—El què?

—Si tenia conflictes amb algú.

—I tu li has explicat les… les coses estranyes que t’han passat?

—Era molt insistent.

—I allò de les escales? I el xiuxiueig?

—Les escales, sí. El xiuxiueig, no. Jo no el vaig sentir i he pensat que ja l’hi diries tu, si volies.

—Què més?

—Res més. Ah, volia saber on era exactament quan vaig sortir de la casa ahir a la nit. Si vaig sentir res, si et vaig veure, si vaig veure en Kyle, si vaig veure algú més, coses així.

En Gurney va sentir que se li formava al pit una onada lenta de neguit. En tots els interrogatoris o les entrevistes relacionades amb un delicte hi havia un ampli espectre de dades que es podien revelar o no. En un extrem de l’espectre hi havia detalls personals irrellevants que cap agent raonable esperaria que li expliquessin voluntàriament. A l’altre hi havia fets importants crucials per entendre el delicte, fets que si s’ocultaven podien representar obstrucció de la justícia.

Enmig hi havia una zona grisa sotmesa a debat i racionalització.

La qüestió era si el conflicte personal en la vida de la Kim també es podia considerar, arran de l’incident al soterrani, un conflicte a la vida d’en Gurney. Si ella havia informat d’una possible relació entre el seu graó serrat i el graner cremat d’en Gurney, no n’hauria d’haver informat ell també?

Més precisament, per què no ho havia fet? Només era per la seva interioritzada inclinació de policia de controlar la situació controlant la informació?

O era l’elefant a l’habitació? La seva recuperació massa lenta de les ferides. La por que tenia que les seves habilitats haguessin disminuït, que no fos tan fort, tan agut, tan ràpid com abans, la sensació que hi va haver un temps que encara que hagués caigut de cara no hauria deixat fugir el xiuxiuejador.

—Ja ho descobriràs —va dir la Madeleine, abocant una fusta de tallar plena de xampinyons i ceba trinxada en una cassola gran al foc.

Es va adonar que l’havia estat observant, i demostrava una vegada més la seva misteriosa capacitat per llegir-li el pensament, per veure el que pensava i sentia tan clarament com si ho hagués verbalitzat. Al començament del seu matrimoni, aquesta facultat de la seva dona gairebé li feia por. Després havia arribat a veure-la com una de les realitats més beneficioses i valuoses de la seva vida en comú.

La cassola va començar a xiular i l’olor de ceba es va escampar per l’habitació.

—Ei, això em recorda —va dir en Kyle, mirant al voltant— el regal d’aniversari del pare, que ahir no el va arribar a obrir.

La Madeleine va assenyalar el taulell. La capsa, encara amb el paper blau clar d’embolicar, era al costat de la fletxa. Somrient, en Kyle la va anar a buscar i la va deixar sobre la taula, davant del seu pare.

—A veure… —va dir en Gurney, vagament incòmode.

Va començar a desembolicar el paper.

—David, per l’amor de Déu —va dir la Madeleine—, ni que estiguessis desactivant una bomba.

Va riure nerviós, va arrencar el paper que quedava, va obrir la capsa, que era del mateix color blau. Després de retirar diverses capes de paper de seda blanc, va trobar un marc de plata de llei preciós de 20 x 25. Al marc hi havia un retall de diari que es començava a esgrogueir. Se’l va mirar, desconcertat.

—Llegeix-lo en veu alta —el va instar en Kyle.

—És… és que no tinc les ulleres.

La Madeleine el va mirar amb una combinació de curiositat i preocupació. Va apagar el gas sota la cassola, va anar cap a la taula i li va agafar el retall emmarcat de les mans. El va mirar per sobre ràpidament.

—És un article del New York Daily News. El titular diu: «Monstre en sèrie atrapat per inspector acabat d’ascendir». L’article continua: «David Gurney, un dels inspectors d’homicidis més joves i flamants de la ciutat va posar fi ahir a la terrorífica carrera assassina de Charles Lermer, àlies El Trossejador. Els superiors de Gurney li van atorgar tot el mèrit de la investigació, la identificació i l’arrest final del monstre, a qui es considera responsable d’almenys 17 assassinats al llarg dels últims 12 anys, amb canibalisme i desmembrament. “Va aportar un enfocament radicalment nou al cas que va conduir a la seva resolució”, va explicar el tinent Scott Barry, un portaveu de la policia de Nova York. “Aquesta nit dormirem tots més tranquils”, va dir Barry, declinant fer més comentaris per tal com el procés legal pendent impedia donar més detalls en aquest moment. No es va poder contactar amb Gurney perquè donés la seva opinió. L’inspector heroi és “al·lèrgic a la publicitat”, segons un col·lega del departament». Està datat l’1 de juny de 1987.

La Madeleine va tornar l’article emmarcat a en Gurney.

Ell el va subjectar amb compte, amb una cara que esperava que reflectís l’apreciació deguda. El problema era que no li agradava rebre regals, sobretot si eren cars. Tampoc li agradava ser el centre d’atenció, els elogis el feien sentir ambivalent i no sabia el que era la nostàlgia.

—Gràcies —va dir—. Quin regal més ben pensat. —Va mirar la capsa blava amb les celles arrufades—. Aquest marc de plata és d’on em penso que és?

En Kyle va somriure, tot cofoi.

—A Tiffany’s hi ha coses precioses.

—Mare meva! Bé, no sé què dir. Gràcies. Com vas trobar aquest article antic, si es pot saber?

—L’he tingut pràcticament tota la vida. És increïble que hagi aguantat tants anys perquè l’ensenyava a tots els meus amics.

Un rampell d’emoció va agafar en Gurney desprevingut. Es va escurar la gola sorollosament, una tècnica que utilitzava de vegades al matí per treure’s de sobre els residus d’un somni trasbalsador.

—A veure, deixa-me’l —va dir la Madeleine, traient-l’hi de les mans—. Li haurem de trobar un lloc on es vegi bé.

La Kim observava amb fascinació.

—No t’agrada ser un heroi, oi?

L’emoció d’en Gurney va esclatar en forma de rialla aspra.

—No sóc un heroi.

—Molta gent t’hi considera.

—Els herois són de ficció —va dir en Gurney, brandant el cap—. S’inventen perquè serveixin al propòsit de la història. Els narradors dels mitjans creen herois. I després de crear-los els destrueixen.

L’agror del seu to va provocar un silenci incòmode.

—De vegades els herois són de debò —va observar en Kyle.

Això també va provocar un silenci.

La Madeleine s’havia endut l’article emmarcat a l’altra punta de la sala i l’estava col·locant a la lleixa de la llar de foc.

—Escolta —va dir—, hi ha una inscripció a mà al marge que no t’havia llegit: «Per molts anys al millor inspector del món».

Es va sentir un truc sec a la porta lateral que va fer aixecar en Gurney de cop.

—Ja hi vaig jo —va anunciar, en un to que esperava que no sonés excessivament ansiós.

L’intercanvi de sentiments no era el seu fort, però tampoc volia que semblés que fugia de les generoses emocions dels altres.

Perversament, el petri pessimisme gravat a la cara de l’Everett Kramden li resultava menys trasbalsador que l’entusiasme filial d’en Kyle. L’home s’esperava una mica apartat de la porta quan en Gurney va obrir, gairebé com si una força magnètica inversa l’hagués repel·lit.

—Em faria el favor de sortir un moment? —No era realment una pregunta.

En Gurney el va complaure, sorprès pel to de l’home, però dissimulant la seva reacció.

—Té un bidó de gasolina de polietilè de vint-i-dos litres?

—Sí. De fet, dos.

—Ja. I on els guarda?

—Un, allà, per al tractor. —En Gurney va assenyalar cap a un cobert atrotinat de l’altra punta de la zona dels espàrrecs—. I l’altre al cobert de darrere del graner… —Va callar un segon—. D’on hi havia el graner, volia dir.

—Ja. Em podria acompanyar a la furgoneta i dir-me si aquest bidó de gasolina és seu?

En Kramden havia aparcat el vehicle de la unitat d’incendis provocats darrere el cotxe d’en Gurney. Va obrir la porta de darrere i en Gurney va identificar immediatament el bidó de dins.

—N’està segur, que és el seu?

—Del tot. Té una osca al mànec. No en tinc cap dubte.

—Quan va ser l’última vegada que el va fer servir? —va preguntar.

—No l’utilitzo gaire. El tinc allà per a la màquina desbrossadora. O sigui que… no l’he fet servir des de la tardor.

—Quanta gasolina hi tenia?

—No en tinc ni idea.

—On el va veure l’última vegada?

—Segurament al fons del graner.

—Quan va ser l’última vegada que el va tocar?

—Tampoc en tinc ni idea. És possible que no l’hagi tocat des de la tardor passada. També és possible que l’hagi mogut per agafar una altra cosa. No ho recordo.

—Utilitza un additiu d’oli de dos temps amb la gasolina?

—Sí.

—De quina marca?

—Quina marca? Homelite, crec.

—Té idea de per què el bidó de gasolina podia estar amagat en una claveguera?

—Amagat? En una claveguera?

—L’hi preguntaré d’una altra manera. Té idea de per què el bidó de gasolina podria ser en un lloc que no fos on vostè el va deixar?

—No, no en tinc ni idea. On l’ha trobat exactament? De quina claveguera parla?

—Malauradament, no li puc explicar res més. Hi ha res que no m’hagi explicat, relatiu a l’incendi o a aquesta investigació, que em vulgui explicar ara?

—No, res.

—Doncs, de moment, hem acabat. Alguna pregunta, senyor?

—Que vostè estigui disposat a contestar, no.

Dos minuts després, la furgoneta de l’investigador Everett Kramden baixava lentament cap a la carretera, perdent-se de vista.

L’aire estava absolutament quiet. No hi havia cap indici de moviment en l’herba alta i marronosa, ni tan sols en les branques més petites de les capçades dels arbres. L’únic soroll era el zumzeig lleu i continu a les seves orelles, el soroll que el neuròleg havia explicat que en realitat no era un «soroll».

Quan es girava cap a la casa, la porta lateral es va obrir i van sortir en Kyle i la Kim.

—Ja ha marxat aquell imbècil? —va preguntar en Kyle.

—Sembla que sí.

—Mentre la Madeleine posa les truites al forn, porto la Kim a fer un volt de dos minuts amb la moto. —Semblava engrescat, i ella, encantada.

Quan en Gurney va entrar a la cuina, el motor gutural de dos carburadors rugia amb un so apagat.

La Madeleine estava posant el temporitzador del forn. El va mirar.

—Has vist mai una pel·lícula francesa que es diu L’home del paraigua negre?

—No ho sé.

—Hi ha una escena molt bona. Un home, vestit amb una gavardina negra i amb un paraigua negre plegat a la mà, és seguit per un equip d’assassins amb rifles. El segueixen pels tortuosos carrers de llambordes d’una ciutat antiga. És un matí boirós de diumenge i les campanes de l’església repiquen al fons. Cada vegada que els dos assassins intenten apuntar l’home del paraigua amb els rifles, ell desapareix rere una cantonada. Llavors arriben a una plaça àmplia amb una gran església de pedra. Mentre els assassins l’apunten amb els rifles, l’home puja corrent les escales i entra a l’església. Els assassins decideixen prendre posicions als dos cantons de la plaça, des d’on poden observar les portes de l’església, i esperar que l’home surti. Passa el temps, es posa a ploure i les portes de l’església s’obren. Els assassins es preparen per disparar.

Però en lloc de sortir només l’home que ha entrat, en surten dos, tots dos vestits amb gavardines negres, i tots dos amb els paraigües negres oberts, de manera que els assassins no els poden veure bé la cara. Al cap d’uns segons de confusió, els assassins decideixen matar-los tots dos. Però llavors surt un altre home amb gavardina negra i un paraigua negre, i després un altre, i després deu o vint més, i finalment tota la plaça està plena de gent amb paraigües negres oberts. És una imatge surrealista, els paraigües negres que no paren de multiplicar-se a la plaça. I els assassins sota la pluja, mullant-se, sense saber què fer.

—Com acaba?

—No me’n recordo, la vaig veure fa molt de temps. L’únic que recordo bé són els paraigües. —Va netejar el taulell amb una esponja i tot seguit la va posar sota l’aixeta per esbandir-la—. Què volia?

En Gurney va tardar un segon a entendre què li preguntava.

—Ha trobat el bidó de gasolina que normalment guardo al graner. El que és estrany és que l’ha trobat amagat en algun lloc a la carretera.

—Amagat?

—És el que ha dit. Volia que l’identifiqués. No s’entén gaire.

—Per què hauria d’estar amagat? El va fer servir algú per encendre el foc?

—Potser sí. La veritat és que no ho sé. L’investigador Kramden no ha estat gaire comunicatiu.

La Madeleine va decantar el cap d’una manera curiosa.

—És evident que l’incendi va ser intencionat. Això no és cap secret, amb la pila de rètols de «Prohibit caçar» davant de la porta, llavors quin sentit tindria amagar-lo…

—No en tinc ni idea, com no sigui que el piròman estigués tan begut que amagar el contenidor de gasolina tingués algun significat per a ell.

—Creus de veritat que aquesta és l’explicació?

—Segurament no —va dir en Gurney, amb un sospir.

La seva dona li va dirigir una d’aquelles mirades penetrants que el feien sentir transparent.

—I quin és el pròxim pas? —va dir, com si res.

—No puc parlar per en Kramden. El que jo faré és mirar-me les dades disponibles una estona i esbrinar què està relacionat amb què. He de respondre unes quantes preguntes bàsiques.

—Com ara decidir si t’enfrontes a un adversari o a dos?

—Exactament. Segons com, preferiria que fossin dos.

—Per què?

—Perquè si la mateixa persona està rere la intrusió a casa de la Kim i aquest atac contra nosaltres, llavors ens enfrontem a una cosa, i a algú, que és molt més seriosa que un caçador ressentit.

El temporitzador del forn va dringar tres vegades. La Madeleine no en va fer cas.

—Algú relacionat amb el cas del Bon Pastor?

—O amb en Robby Meese, a qui podria haver subvalorat.

El temporitzador va tornar a sonar.

La Madeleine va inclinar el cap en direcció a la finestra.

—Sento que tornen.

—Què?

La manera com ho va dir va fer que sonés menys com una pregunta que com una expressió d’irritació pel brusc canvi de tema. La Madeleine no va contestar. Ell va esperar, i al cap d’uns segons també va distingir el rugit antiquat de la BSA.

Quaranta-cinc minuts després, un cop es van haver menjat les truites i van haver desparat la taula, en Gurney era al seu estudi, revisant de nou els documents que havia rebut per correu electrònic d’en Hardwick, esperant trobar alguna cosa significativa que abans li hagués passat per alt.

Va deixar per al final tornar a mirar les fotos de l’autòpsia. Va estar a punt de saltar-se el que es va dir a si mateix que seria una experiència inútil i desagradable, especialment perquè encara tenia les esgarrifoses imatges molt vives al cap des de la primera visió. Però al final s’hi va veure obligat pel gen obsessivo-compulsiu que havia estat un avantatge durant la seva carrera i una bola de demolició en la seva vida personal.

Potser va ser perquè es va mirar les fotos en un ordre diferent, o potser perquè en aquell moment estava més receptiu… però, fos pel que fos, va notar una cosa que no havia notat la primera vegada. Les ferides d’entrada en dos dels caps semblaven ser exactament al mateix lloc.

Va buscar al calaix de la taula un retolador esborrable, no en va trobar cap, va anar a la cuina i finalment en va trobar un al calaix de l’aparador.

—Sembla que estiguis a punt de descobrir alguna cosa —va comentar en Kyle.

Ell i la Kim estaven asseguts davant de la llar de foc i en Gurney va notar que les butaques estaven més a prop l’una de l’altra.

Va somriure i va fer un cop de cap sense contestar.

De nou a l’estudi, a la pantalla de l’ordinador, fent servir una targeta de crèdit com a regle, va traçar un rectangle al voltant d’un dels dos caps que tenien ferides idèntiques. Després va traçar ratlles que s’encreuaven al mig del rectangle, relacionant els angles oposats de la diagonal, per tal d’establir el punt central i confirmar el que sospitava: les ratlles s’encreuaven al mig de la ferida d’entrada. Va netejar ràpidament la pantalla amb la màniga de la camisa i va repetir l’exercici amb l’altra foto, amb el mateix resultat.

Va telefonar a en Hardwick i li va deixar un missatge.

—Sóc en Gurney. T’he de fer una pregunta ràpida sobre les fotos de l’autòpsia. Gràcies.

A continuació va examinar amb compte les altres cinc fotos. Quan anava per la cinquena, li va trucar en Hardwick.

—Hola, llumenera, què hi ha?

—Hi ha una cosa que m’amoïna. Almenys en dos casos que jo hagi pogut verificar, la ferida d’entrada és al mig just del perfil. No puc estar segur dels altres cinc, perquè sembla com si els caps s’estiguessin girant cap a la finestra en el moment de l’impacte. Les ferides d’entrada en aquestes també podrien ser just al mig, en relació amb la direcció del tret. Però com que no estan alineades amb la càmera de l’autòpsia amb el mateix angle que estaven alineades amb el canó de la pistola, no en puc estar segur.

—No sé si t’entenc.

—Voldria saber si els diferents forenses van prendre més mesures de posició i angle de la ferida de les que estan incloses als resums que em vas enviar. Perquè si…

En Hardwick el va interrompre.

—Para! Para un moment. El primer que has de fer és recordar que qualsevol dada que tinguis a les mans t’ha arribat per un altre camí. Seria una vulneració punible que jo t’enviés material oficial dels arxius del Bon Pastor. Això ho tens clar, oi?

—Claríssim. Ara deixa’m acabar. El que busco és una sèrie de números que situaran la posició de la ferida d’entrada en cada cara en relació amb la posició de la cara cap a la finestra en el moment de l’impacte de la bala.

—Per què?

—Perquè dues de les fotos mostren que els trets van impactar el centre precís del perfil que se li presentava al tirador. Si el cap de la víctima hagués estat un blanc de paper, el tret en cada un dels dos casos hauria estat una diana perfecta. I vull dir perfecta. En condicions pèssimes, en vehicles en marxa i pràcticament amb visibilitat zero.

—I això què vol dir, segons tu?

—Prefereixo esperar fins que estigui segur dels altres cinc. Esperava que tinguessis accés a les notes completes de l’autòpsia original, o accés a algú que les tingui, o que coneguessis prou bé algun dels forenses per plantejar-li la pregunta.

—Prefereixes esperar que jo m’escarrassi buscant-te les altres cinc, abans de dir-me de què va? Et puc suggerir que vagis al gra ara mateix, collons, o la resposta que estic considerant seriosament serà que et fotis.

En Gurney estava acostumat a la manera de parlar d’en Hardwick i no permetia mai que interferís en res important.

—La qüestió —va respondre amb calma— és que aquesta precisió, disparar a través d’una finestra de cotxe sense res que il·lumini les víctimes fora de la llum mínima del davantal, sobretot si tenim en compte que el tirador se’n va sortir en els sis casos, significa que tenia unes ulleres de visió nocturna molt bones, una mà molt ferma i molta sang freda.

—I què? Les ulleres de visió nocturna estan a l’abast de tothom que se les pugui pagar. Hi ha centenars de llocs a internet. Ja no són tan cares com abans.

—Jo no volia dir això. El meu problema és que com més fragments de dades tinc sobre el Bon Pastor, menys clara és la imatge que en tinc. Qui diantre és, aquest tio? És un supertirador, però fa servir una pistola de llibre de còmics. El seu manifest està ple de xerrameca bíblica furiosa, però la seva planificació no pot ser més freda, consistent i raonable. S’embarca en la missió absorbent de matar tots els cobdiciosos del món, però s’atura al sisè. L’objectiu que reivindica és una bogeria, però sembla extremament intel·ligent, lògic i mostra aversió al risc.

—Que mostra aversió al risc? —La veu rasposa d’en Hardwick era més escèptica del normal—. Voltar per carreteres mal il·luminades a la nit disparant a la gent, jo no ho qualificaria de mostrar aversió al risc.

—Però què em dius del fet que disparés tots els trets en la mena de revolt que minimitzava les possibilitats de col·lisió, que interceptés cada cotxe de les víctimes al mateix punt intermedi aproximat de cada revolt, que aparentment es desfés de totes les pistoles després d’utilitzar-les, que aconseguís no ser enxampat per cap càmera de vigilància i que mai no el veiés cap testimoni? Aquesta manera de fer les coses exigeix reflexió, temps i diners. Caram, Jack, desfer-se d’una Desert Eagle caríssima després de fer-la servir una vegada? Només això ja em sembla una inversió enorme en control de riscos.

En Hardwick va remugar.

—O sigui que dius que, per un cantó, tenim un sonat que dispara des del cotxe brandant una bíblia, bullint de ràbia contra els rics que estan emmerdant el món…

—… i per l’altre —va dir en Gurney, reprenent el fil—, tenim un sicari fred com el gel que és prou ric per llençar pistoles de mil cinc-cents dòlars per la finestra.

Un silenci prolongat va suggerir que en Hardwick s’ho estava rumiant.

—I vols les dades de l’autòpsia… per demostrar què?

—No les vull per demostrar res. Només per saber si l’encerto amb la sensació que tinc que aquest cas està ple de contradiccions.

—Només per això? Mira, llumenera, em sembla que hi ha alguna cosa més.

En Gurney no va poder evitar somriure davant de l’agudesa d’en Hardwick. Podia ser, i de fet ho era sovint, insofrible, groller, presumptuós i sarcàstic, però d’estúpid no n’era gens.

—Sí, alguna cosa més hi podria haver. He estat burxant amb un palet esmolat per qüestionar la teoria acceptada dels assassinats del Mon Pastor. I penso continuar fent-ho. Si una d’aquelles vespes de l’FBI em ve a picar, voldria estar proveït de tantes dades com fos possible.

L’interès d’en Hardwick va pujar un grau. Tenia una reacció al·lèrgica a l’autoritat, a la burocràcia, als protocols i als homes amb vestit i corbata, ras i curt, a organitzacions com l’FBI. Burxar amb un palet esmolat en aquella direcció era una activitat que secundaria encantat.

—Has creat un petit conflicte amb els germans federals, oi? —va preguntar, tot esperançat.

—Encara no —va dir en Gurney—. Però podria estar a punt de fer-ho.

En Hardwick es va escurar la gola amb energia.

—Faré unes gestions.

Va penjar sense acomiadar-se, com feia habitualment.