Un orfe reticent

—En què penses? —va preguntar la Kim, mirant en Gurney amb neguit mentre tornava a ajustar la velocitat de l’eixugaparabrises.

Acabaven de travessar la calçada de l’embassament d’Ashokan i anaven en direcció sud cap a Stone Ridge. Eren les dues tocades. La tarda continuava grisa i de tant en tant s’omplia de boira.

Com que no li va contestar, va continuar.

—No sembles de gaire bon humor.

—Sentint parlar el teu soci m’han vingut records de com va tractar el cas del Bon Pastor la cadena RAM. Segur que tu no te’n recordes. No crec que veiessis gaires notícies a la televisió quan tenies tretze anys.

La noia va pestanyejar sense deixar de mirar la carretera molla.

—Com ho van tractar?

—Vint-i-quatre hores d’emissions sensacionalistes. No paraven de batejar el tirador amb noms nous: Foll del Mercedes, Dement de Mitjanit, Assassí de Mitjanit… Fins que va enviar el manifest als mitjans, signat «El Bon Pastor». A partir de llavors, li van dir així. RAM es va centrar en el missatge anticobdícia del manifest i va atiar el pànic sostenint que els tiroteigs eren l’inici d’una mena de revolució, una campanya d’una guerrilla socialista contra els Estats Units, contra el capitalisme. Eren idioteses. Tenien els seus «experts» tertulians xerrant vint-i-quatre hores al dia sobre possibilitats horroroses, coses que podien passar, conspiracions que hi podia haver al darrere. Tenien «assessors de seguretat» que deien que havia arribat l’hora que tots els nord-americans s’armessin, una arma a casa, una arma al cotxe i una a la butxaca. Havia arribat l’hora de parar d’aviciar els criminals antinord-americans. Havia arribat l’hora de posar fi als «drets dels criminals». I quan es van acabar els tiroteigs, RAM va continuar. Parlant de la guerra de classes, que si ara que havia passat a la clandestinitat era segur que tornaria a esclatar de la forma més terrorífica. Van picar aquell timbal durant un any i mig més. La missió final de RAM era clara: generar el màxim d’ira i el màxim de pànic amb la intenció de fer pujar l’audiència i augmentar els beneficis. El més trist és que va funcionar. La informació de RAM del cas del Bon Pastor va establir el model de teleporqueria per a les notícies per cable. Debats sense interès, amplificació del conflicte, teories de la conspiració horribles, glorificació de l’insult, explicacions basades en la culpa per a tot. I en Rudy Getz que estava encantat d’atribuir-se el mèrit de tot plegat.

Les mans de la Kim agafaven el volant amb força.

—El que vols dir és que no hauria de tenir tractes amb una persona així?

—No he dit res d’en Getz que no fos evident durant la reunió que acabem de tenir.

—Si fossis al meu lloc, faries tractes amb ell?

—Ets prou llesta per saber que aquesta és una pregunta inútil.

—No, que no ho és. Imagina’t que estàs en la mateixa situació que jo.

—Em demanes quina decisió prendria si no fos jo… amb els meus antecedents, els meus sentiments, les meves idees, la meva família, les meves prioritats, la meva vida. Que no ho veus? La meva vida no em posaria mai en la teva situació. És una afirmació que no s’aguanta.

La noia va pestanyejar, perplexa.

—Per què estàs tan enfadat?

Aquella pregunta el va agafar per sorpresa. Tenia raó. Estava enfadat. Seria fàcil dir que els rèptils amorals com en Getz el feien enfadar; que el fet que els mitjans de comunicació transformessin notícies de fonts d’informació relativament inofensives en motors cínics de polarització el feia enfadar; que convertir l’assassinat en «realitat» d’entreteniment el feia enfadar. Però es coneixia prou per saber que les raons externes per a la seva ràbia sovint eren excuses per a raons internes.

Un home savi li havia dit una vegada que «la ràbia és com una boia sobre la superfície de l’aigua. El que creus que és el motiu de la teva ràbia només és la punta de la qüestió. Has de seguir la cadena fins a baix de tot per descobrir a què està lligada, què la subjecta».

Va decidir seguir la cadena. Va mirar la Kim.

—Per què m’has portat a aquesta reunió?

—Ja t’ho he explicat.

—Vols dir que hi era per vigilar-te? Per observar?

—I per donar-me la teva perspectiva del que veies, de com ho estic enfocant.

—No puc avaluar el que fas si no sé quin objectiu tens.

—No tenia cap objectiu.

—De veritat?

—M’estàs dient mentidera? —va preguntar, mirant-lo.

—Mira la carretera —va dir en David, amb veu severa i paternal.

Quan la noia va tornar a mirar la carretera, ell va continuar.

—Com és que en Rudy Getz no sabia que només m’havies contractat per a un dia? Com és que creu que estic més ficat en aquest tema del que estic?

—No ho sé. No és per res que li hagi dit jo.

Tenia els llavis premuts. A en Gurney li va fer l’efecte que intentava no plorar.

—Ho vull saber tot —va dir, amb calma—. Vull saber per què sóc aquí.

Ella va fer un cop de cap gairebé imperceptible, però va passar almenys un minut abans que contestés.

—Després que el meu director de tesi presentés la meva proposta a en Getz, tot es va començar a moure molt de pressa. No em vaig plantejar mai que la comprés, i quan ho va fer em va agafar pànic. Que m’oferissin una cosa tan grossa… i no volia que me la prenguessin. Pensava: imagina’t que un dia la gent de RAM es desperta de cop i es diu «Aquesta noia només té vint-i-tres anys. Què en sap ella, de casos d’assassinat? Què en sap ella, de res?». La Connie i jo vam pensar que si hi participava algú amb experiència de veritat, un expert en la vida real, li donaria una imatge més sòlida. Totes dues vam pensar en tu. La Connie va dir que ningú en sabia més que tu, d’assassinats, i que l’article que havia escrit sobre tu t’havia fet una mica famós. De manera que eres perfecte.

—Vas ensenyar l’article a en Getz?

—Quan li vaig trucar ahir per dir-li que havies acceptat ajudar-me, crec que l’hi vaig esmentar.

—I amb en Robby Meese?

—Què passa?

—Amb ell també esperaves que t’ajudés?

—Potser sí. Potser em fa més por del que he reconegut.

La llarga experiència d’en Gurney com a policia li havia ensenyat que l’engany es presenta en embolcalls diversos, alguns embolicats elaboradament, alguns de qualsevol manera, però que la veritat es presenta nua i austera. Malgrat les complexitats de la vida, la veritat normalment és senzilla. Va percebre aquella senzillesa en la veu de la Kim i el va fer somriure.

—O sigui que representa que sóc el teu assessor expert en assassinats, un inspector famós, una garantia de credibilitat, un copresentador del programa de realitat i un guardaespatlles antiassetjador. Alguna cosa més?

La Kim va vacil·lar.

—Ja que he quedat com una idiota manipuladora, tant per tant, puc confessar una altra esperança esbojarrada. Esperava que la teva presència a la reunió a què anem ara, amb en Larry Sterne, el convencés de participar.

—Per què?

—Et semblarà una mica tèrbol. Però pensava que, com que eres un inspector d’homicidis famós, ell podria creure que la persecució de l’assassí es revifava, i que l’esperança que atrapessin l’assassí el convencés de participar.

—O sigui, que a més de tota la resta, representa que sóc el teu especialista en casos sense resoldre sobre la pista del Bon Pastor.

—Quina bestiesa, oi? —va dir la noia, amb un sospir.

En Gurney no va contestar i ella no hi va insistir.

Per sobre d’ells, en l’espessa nuvolada, el ronc escandalós d’un helicòpter va anar creixent, després va disminuir i finalment es va esllanguir fins a desaparèixer.

En contrast amb les dramàtiques àguiles d’en Rudy Getz, el passeig d’entrada d’en Larry Sterne estava assenyalat amb una bústia corrent al costat d’una obertura en un mur baix de pedra vista. Era una caseta de pedra del segle XVIII típica de la zona, i estava uns seixanta metres enretirada del camí, en un prat de gespa natural. La Kim va aparcar el Miata davant d’un garatge separat de la casa.

La porta principal de la casa estava oberta quan hi van arribar. L’home que els esperava a dins era de complexió mitjana, alçada mitjana i semblava rondar els quaranta anys. Portava una samarreta de golf, un jersei arrugat, uns pantalons balders i uns mocassins que semblaven cars, tot en tons torrats que es fonien amb els seus cabells castany clar.

Segons el que recordava en Gurney de la informació de la carpeta blava de la Kim, en Larry Sterne era un dentista dels cars, com el seu pare, víctima d’assassinat, de qui havia heretat la consulta.

—Kim —va dir, somrient—, m’alegro de tornar-te a veure. Vostè deu ser l’inspector Gurney.

—Retirat —va puntualitzar en Gurney.

L’Sterne va assentir amablement, com si la puntualització el complagués.

—Passin, ens instal·larem aquí. —Mentre parlava els va guiar a una saleta plena de llum, amb terra de taulons amples i mobles antics elegants—. No vull ser mal educat, Kim, però avui no tinc gaire temps, o sigui que hauríem d’anar per feina.

Van seure en butaques d’orelles disposades al voltant d’una catifa rodona davant d’una llar de foc. Les brases d’un foc escalfaven agradablement l’ambient.

—Sé el que penses de RAM News —va dir la Kim, amb intensitat—, però he cregut que era important intentar dissipar les teves objeccions una vegada més.

L’Sterne va somriure amb paciència i va parlar com si la Kim fos una nena.

—Sempre estic disposat a escoltar-te. Espero que tu facis el mateix amb mi.

El to amable de l’home va recordar a en Gurney algú que no era capaç d’identificar.

—Per descomptat —va dir la Kim, sense gaire convicció.

L’Sterne es va abocar una mica endavant, la viva imatge de l’atenció educada.

—Tu primera.

—Vejam. Número u, jo seré la responsable de modelar el format i l’estil i de fer l’edició final de la sèrie. Per tant, no és com si tractessis amb una corporació de mitjans sense rostre. Jo faré les entrevistes i les preguntes. Número dos, els fills de les víctimes… les persones com tu, constituireu el noranta-cinc per cent del contingut. Del que es tracta és de les vostres respostes a les meves preguntes. La substància de la sèrie es construirà gairebé del tot amb les vostres paraules. Número tres, no tinc cap interès personal en res més que la veritat, l’impacte real de l’assassinat en una família. Número quatre, RAM News potser sí que té la seva agenda corporativa pròpia, però en aquest cas només són el local, el canal de comunicació i prou. Ells són el mitjà. Vosaltres sou el missatge.

L’Sterne va somriure amb paciència.

—Molt eloqüent, Kim. Tanmateix, les meves reserves no han desaparegut. Copiaré la teva tècnica de numeració per plantejar els meus punts. Número u, RAM no és una bona organització. Són el súmmum de tot el que està malament en els mitjans de comunicació actuals. Han esdevingut un megàfon per als sentiments més deplorables i més segregadors de la societat. Glorifiquen l’agressivitat i fan virtut de la ignorància. La teva prioritat pot ser transmetre la veritat, però aquesta no és la seva prioritat. Número dos, tenen més experiència manipulant persones com tu que tu de tractar persones com ells. No hi ha cap possibilitat realista que mantinguis el control de la teva sèrie. Sé que demanes als teus participants que signin un acord d’exclusivitat, però no et sorprenguis si RAM troba la manera d’esquivar-lo. Número tres, encara que RAM no tingués una agenda verinosa, t’aconsellaria que deixessis córrer el projecte. Tens una premissa interessant, però també t’arrisques a generar un gran dolor. El preu del teu projecte pesa més que el benefici. Tens bones intencions, però les bones intencions poden crear sofriment, sobretot quan es publiciten els sentiments privats. Número quatre, la meva experiència personal continua sent, després de tants anys, la prova vivent del que t’estic dient. Ja ho he esmentat abans, Kim, però potser hauria de ser més concret. Fa dinou anys, quan estudiava a la facultat, van matar un amic íntim en una altra universitat. Recordo que la informació dels mitjans va ser histèrica, superficial, barata i francament fastigosa. I absolutament típica. El més trist és que els imperatius subjacents del negoci dels mitjans de comunicació afavoreixen la producció de porqueria. El mercat per a la porqueria és més gran que el mercat per al comentari considerat i intel·ligent. És l’essència de la indústria, l’essència de l’audiència. Economia de mitjans de comunicació 101.

Van continuar així una estona, cada un reafirmant les idees que ja havia expressat, amb una cordialitat que esmussava els caires del seu desacord. La conversa es va acabar quan l’Sterne va mirar el rellotge i es va disculpar per no poder continuar.

—Cada dia va a treballar a la ciutat? —va preguntar en Gurney.

—Només un o dos dies a la setmana. Ja no faig gaire feina de dentista. La consulta és en realitat una corporació medicodental considerable, i jo sóc més aviat president de la junta que dentista en exercici. Tinc la sort de tenir bons socis i gestors eficients. Per això tinc temps d’involucrar-me amb organitzacions mèdiques i dentals de beneficència i similars. En aquest aspecte, sóc afortunat.

—Larry…

Al llindar de la saleta hi havia una dona alta d’ulls ametllats i un cos esplèndid, que es tocava un delicat rellotge d’or de polsera.

—Sí, Lilla, ja ho sé. Els meus convidats ja marxaven.

La dona va somriure i es va retirar.

Mentre l’Sterne els acompanyava a la porta, va demanar a la Kim que tingués la ment ben oberta i que no perdés el contacte amb ell. Va donar la mà a en Gurney, va somriure educadament i va dir:

—Espero que algun dia puguem parlar de la seva carrera a la policia. L’article de la mare de la Kim feia que semblés molt fascinador.

Va ser llavors quan a en Gurney li va venir a qui li recordava.

Mister Rogers de la sèrie de televisió dels anys setanta.

Mister Rogers amb una dona d’un harem de sultà.

Una combinació realment curiosa.