Sospita

Sorprès per la seva reacció, en Gurney va dubtar.

—En Robby! —va cridar la Kim—. T’ho va dir en Robby, oi? Merda! Però, si t’ho va dir, per què m’ho preguntes?

—M’agradaria que m’ho expliquessis tu.

—No entenc res.

—Fa dues nits, al teu soterrani, vaig sentir alguna cosa.

—Què? —va dir la Kim, amb expressió aterrida.

—Una veu. De fet, un xiuxiueig.

A la noia li va fugir el color de la cara.

—Com vols dir un xiuxiueig?

—Un xiuxiueig esgarrifós.

—Déu meu! —Va empassar saliva—. Hi havia algú al soterrani? Oh, no, Déu meu! Era un home o una dona?

—Fa de mal dir. Però diria que un home. Estava fosc. No veia res.

—Oh, Déu meu! Què va dir?

—Deixa el dimoni en pau.

—Oh, Déu meu! —Els ulls aterrits de la noia semblaven deambular per un terreny perillós.

—Què significa?

—És… el final d’un conte que el meu pare m’explicava quan era petita. La història més esgarrifosa que he sentit en ma vida.

En Gurney va notar que es clavava l’ungla del dit del mig a la cutícula del polze mentre parlava, intentant arrencar-se bocinets de pell.

—Seu —va dir—. Calma’t. No et passarà res.

—Que em calmi?

—Ens pots explicar el conte? —va dir ell, amb un somriure.

Al cap d’un minut, la Kim va obrir els ulls i va començar a parlar amb veu tremolosa.

—El conte… de fet era molt curt i senzill, però quan era petita em semblava… una cosa molt grossa. Em feia molta por. Un món que em xuclava. Com un malson. El meu pare en deia conte de fades. Però l’explicava com si fos una història veritable. —Va empassar saliva—. Hi havia un rei, i va fer una llei que deia que una vegada l’any tots els nens dolents del regne serien portats al castell, tots els nens que s’haguessin portat malament, que haguessin dit mentides o haguessin desobeït els pares. Nens que fossin tan dolents que els pares ja no els volguessin. El rei se’ls quedava al castell tot un any. Tenien bona roba i menjar i llits còmodes, i eren lliures per fer el que volguessin. Amb una excepció. Hi havia una cambra a la part més fonda i fosca del soterrani del castell on tenien prohibit acostar-se. Era una cambra petita i freda, i només hi havia una cosa a dins. Un cofre de fusta llarg i ple de verdet. De fet, el cofre era un taüt vell i mig podrit. El rei deia als nens que anessin a dormir, i es passejava de llit en llit xiuxiuejant a cau d’orella a cada nen: «No baixis mai a la cambra més fosca. Allunya’t del taüt podrit. Si vols sobreviure a la nit, deixa el dimoni en pau». Però no tots els nens eren prou prudents per obeir el rei. Alguns sospitaven que s’havia inventat la història del dimoni al cofre perquè allà era on guardava les joies, i de tant en tant un nen s’aixecava a la nit i s’esmunyia a la cambra fosca i obria el cofre mig podrit que semblava un taüt. Llavors se sentia un esgarip penetrant per tot el castell, com el crit d’un animal atrapat a les dents d’un llop. I no es tornava a veure el nen mai més.

Hi havia un silenci estupefacte al voltant de la taula.

En Kyle va ser el primer de parlar.

—Collons! Aquest era el conte que t’explicava el teu pare abans d’anar a dormir quan eres petita?

—No l’explicava tan sovint, però de tant en tant sí, i em feia morir de por. —Va mirar en Gurney—. Quan abans has dit «Deixa el dimoni en pau», m’ha vingut aquella sensació. Però… no entenc com pot ser que algú t’estigués esperant al soterrani. Ni per què voldria dir-te això a cau d’orella. Quin sentit té tot plegat?

Era evident que la Madeleine també tenia una pregunta que l’amoïnava. Però abans que la pogués fer, es va sentir un truc decidit a la porta lateral.

Quan en Gurney va anar a obrir, va trobar l’investigador d’incendis. L’home era més gran, més gras, tenia més cabells grisos i un aspecte considerablement menys atlètic que la majoria d’inspectors del Departament d’Investigació Criminal. Els extrems exteriors dels seus ulls antipàtics semblaven permanentment inclinats avall per una vida de desil·lusió en l’ésser humà.

—He acabat la inspecció preliminar del lloc. —La veu cansada complementava la seva expressió—. Ara necessitaria que em donessin informació.

—Passi —va dir en Gurney.

L’home es va escurar els peus a l’estora amb compte, gairebé obsessivament, i llavors va seguir en Gurney cap a la cuina. Va donar un cop d’ull amb una expressió desinteressada que en Gurney es va imaginar que dissimulava el costum de fer un escrutini desconfiat. Tots els investigadors d’incendis que havia conegut a la ciutat eren grans observadors.

—Com acabo de dir al senyor Gurney, necessito una mica d’informació de tots vostès.

—Com ha dit que es deia? —va preguntar en Kyle—. Aquest matí no ho he entès bé.

L’home el va mirar inexpressivament, i en Gurney no va tenir cap dubte que avaluava el to agressiu del jove.

—Investigador Kramden —va dir, al cap d’un moment.

—Sí? Com en Ralph?

Una altra mirada inexpressiva.

—En Ralph? Dels Honeymooners?

L’home va fer que no amb el cap d’una manera que semblava més un desdeny per la pregunta que una resposta. Va mirar en Gurney.

—Puc fer les entrevistes a la meva furgoneta, o aquí, a la casa, si hi ha un lloc convenient.

—Aquí mateix, a la taula, estaria bé.

—He de fer les entrevistes individualment, sense les altres persones presents, per evitar que el record d’un testimoni estigui influït pel d’un altre.

—Em sembla bé. Però no sé si la meva dona, el meu fill i la senyoreta Corazon hi estaran d’acord.

—A mi també em sembla bé —va dir la Madeleine, tot i que el seu to no era precisament dòcil.

—No hi tinc… cap objecció —va dir la Kim, insegura.

—Sembla com si l’investigador Kramden es pensés que podríem ser sospitosos —va dir en Kyle, com si tingués ganes de discutir.

L’home es va treure de la butxaca una gravadora que semblava un petit iPod i se la va mirar com si la trobés molt més interessant que el comentari d’en Kyle.

—No se’l pot culpar per això —va dir en Gurney amb un somriure—. En els incendis, normalment els propietaris són els principals sospitosos.

—Sempre no —va dir en Kramden, tranquil·lament.

—Ha trobat una bona mostra de terra? —va preguntar en Gurney.

—Per què ho pregunta?

—Per què ho pregunto? Perquè algú va calar foc al meu graner ahir a la nit, i m’agradaria saber si les dues hores que s’ha passat allà han estat productives.

—Diria que sí. —Va callar un moment—. Ara el que hem de fer és les entrevistes.

—En quin ordre?

En Kramden va tornar a parpellejar.

—Vostè primer.

—Suposo que els altres podem anar a l’estudi —va dir la Madeleine, amb fredor—, a esperar que ens toqui.

—Si són tan amables.

Mentre en Kyle i la Kim sortien amb ella, es va girar un moment al llindar.

—Investigador Kramden, suposo que en algun moment ens dirà què ha descobert, si és que ha descobert alguna cosa, sobre el nostre graner.

—Els direm tot el que puguem.

Era una resposta amb tan poc significat que en Gurney va estar a punt de riure. Era una resposta que ell mateix havia donat mil vegades al llarg dels anys.

—Estic encantada de saber-ho —va dir la Madeleine, amb una evident falta d’entusiasme.

A continuació va seguir la Kim i en Kyle cap a l’estudi.

En Gurney va anar a la taula d’esmorzar, va seure en una cadira i va indicar a en Kramden la cadira de davant.

L’home va deixar la gravadora sobre la taula, va prémer un botó, va seure i va començar a parlar amb una veu plana i burocràtica.

—Investigador Everett Kramden, Centre Regional Albany, DIC… entrevista gravada iniciada a les 10. 17, el 25 de març de 2010… subjecte de l’entrevista David Gurney… lloc de l’entrevista casa del subjecte a Walnut Crossing. Objectiu de l’entrevista recollir informació respecte a un incendi sospitós en una estructura secundària de la propietat del senyor Gurney, anomenada graner, aproximadament a dos-cents metres al sud-est de la casa principal. Transcripció i declaracions jurades a continuació.

Va mirar en Gurney amb uns ulls tan apagats com el seu to.

—A quina hora es van adonar que hi havia un incendi?

—No vaig mirar el rellotge. Suposo que eren entre les 20. 20 i les 20. 40.

—Qui el va descobrir?

—La senyoreta Corazon.

—Què li va cridar l’atenció?

—No ho sé. Va mirar cap a les portes vidrieres per algun motiu i va veure les flames.

—Sap per què va mirar cap a fora?

—No.

—Què va fer quan va veure les flames?

—Va cridar alguna cosa.

—Què va cridar?

—Crec que «Déu meu, què és això?» o alguna cosa per l’estil.

—Què va fer vostè?

—Em vaig aixecar de la taula on havíem sopat, vaig veure el foc, vaig córrer al telèfon i vaig telefonar al 911.

—Va fer alguna altra trucada?

—No.

—Algú de la casa va fer una altra trucada?

—No, que jo sàpiga.

—Llavors què va fer?

—Em vaig posar les sabates i vaig córrer cap al graner.

—A les fosques?

—Sí.

—Sol?

—Amb el meu fill. Anava darrere meu.

—El que es diu Kyle, que era aquí abans?

—Sí, sí… l’únic fill que tinc.

—De quin color era el foc?

—Predominantment carabassa. Cremava de pressa, era molt viu i escandalós.

—Cremava principalment en un lloc o en més d’un?

—Cremava gairebé pertot arreu.

—Va notar si les finestres del graner estaven obertes o tancades?

—Obertes.

—Totes?

—Crec que sí.

—Així és com les havien deixat?

—No.

—N’està segur?

—Sí.

—Alguna olor estranya?

—Un destil·lat del petroli. Gairebé segur que era gasolina.

—Té experiència personal amb accelerants?

—Abans de treballar a homicidis del Departament de Policia de Nova York, em vaig formar una temporada no gaire llarga amb la unitat d’incendis provocats del departament de bombers.

Uns tremolors gairebé invisibles a la cara plana d’en Kramden semblaven mostrar una ràpida successió de pensaments no verbalitzats.

—Dono per fet —va continuar en Gurney— que vostè i el seu gos entrenat han trobat indicis d’un accelerant al peu de les parets per la part de dins, com també a la mostra de terra.

—Hem fet un examen a consciència del lloc.

La buidor de la resposta va fer somriure en Gurney.

—I ara mateix està sotmetent la mostra de terra a una prova amb un CLG portàtil a la furgoneta. M’equivoco?

L’única reacció d’en Kramden a aquella especulació va ser una inflor transitòria al múscul de la mandíbula, seguida d’una pausa breu abans d’enunciar la pregunta següent.

—Va fer algun intent d’apagar el foc o d’entrar a l’edifici abans que arribessin els primers equips de bombers?

—No.

—No va fer cap intent de treure alguna cosa de valor de l’edifici?

—No. El foc era massa viu.

—Què hauria tret si hagués pogut?

—Eines… una serra elèctrica per a llenya… els nostres caiacs… la bicicleta de la meva dona… alguns mobles.

—Es va treure de l’edifici alguna cosa de valor durant el mes anterior a l’incendi?

—No.

—Estaven assegurats, l’edifici i el seu contingut?

—Sí.

—Quina mena de pòlissa?

—De la llar.

—Necessitaré un inventari del contingut de l’edifici, més el número de la seva pòlissa, el nom de l’agent d’assegurances i el de la companyia d’assegurances. Havia pujat, últimament, la cobertura?

—No. Si no és que es va fer un ajust inflacionari automàtic que no recordo.

—No l’hi notificarien si ho fessin?

—No ho sé.

—Té més d’una pòlissa que cobreixi danys per foc?

—No.

—Ha patit mai la pèrdua d’objectes assegurats anteriorment?

En Gurney va pensar un moment.

—Un pagament per robatori. Tenia una moto que em van robar a la ciutat fa vint-i-cinc anys.

—Ja està?

—Ja està.

—Té alguna disputa amb un veí, parent, soci de feina, o qui sigui?

—Sembla que podem tenir una disputa de la qual no érem conscients… amb l’incendiari que va arrencar els nostres rètols de «Prohibit caçar».

—Quan els van posar?

—La meva dona els va posar fa un parell d’anys, poc després que ens instal·léssim aquí.

—Cap més conflicte?

En Gurney va pensar que potser que et serressin el graó on posaves el peu i un advertiment esfereïdor a cau d’orella podien considerar-se un indici de conflicte. D’altra banda, no hi havia proves que ni el sabotatge ni l’advertència anessin dirigits a ell personalment. Es va escurar la gola.

—Cap més conflicte, que jo sàpiga.

—Va sortir de casa en algun moment durant les dues hores anteriors al descobriment de l’incendi?

—Sí. Vaig sortir i vaig seure al banc de l’estany després de sopar.

—Quan va ser, això?

—Hi vaig anar just després que es fes fosc, o sigui que… devien ser les vuit.

—Per què hi va anar?

—Per seure al banc, com he dit abans. Per relaxar-me. Esbargir-me.

—A les fosques?

—Sí.

—Estava preocupat?

—Cansat, impacient.

—Per què?

—Per una qüestió privada.

—Relacionada amb els diners?

—La veritat és que no.

En Kramden es va tirar enrere, amb els ulls fixos en una taqueta de la taula. La va tocar lleugerament amb el dit.

—I mentre estava assegut a les fosques, relaxant-se, va veure o sentir alguna cosa?

—Vaig sentir un parell de sorolls al bosc, darrere el graner.

—Quina mena de sorolls?

—Potser branquetes que es partien. No n’estic segur.

—Algú més va sortir de la casa durant les dues hores anteriors a l’incendi?

—El meu fill va venir una estona al banc. I la senyoreta Corazon també va sortir una estona. No sé quanta.

—On va anar?

—No ho sé.

—No l’hi va preguntar? —va dir l’home, amb una cella arquejada.

—No.

—I el seu fill? Sap si va anar a algun lloc a més d’anar de la casa al banc i a l’inrevés?

—Només al banc i després a la casa.

—Com n’està tan segur?

—Portava una llanterna encesa a la mà.

—I la seva dona?

—Què?

—Va sortir de la casa en algun moment?

—No, que jo sàpiga.

—Però no n’està segur?

—No n’estic absolutament segur.

En Kramden va assentir lentament, com si aquells fets formessin alguna mena de pauta coherent. Va passar l’ungla per la diminuta imperfecció negra de la taula.

—Va ser vostè, qui l’hi va calar foc? —va preguntar, sense deixar de mirar la taca.

En Gurney sabia que aquella era una de les preguntes protocol·làries que s’havien de fer en una investigació d’un incendi provocat.

—No.

—Va fer que algú altre l’hi calés?

—No.

—Sap qui l’hi va calar?

—No.

—Coneix algú que podria tenir una raó per fer-ho?

—No.

—Té cap informació més que pugui ser d’ajuda en la investigació?

—Ara mateix, no.

En Kramden el va mirar fixament.

—Què vol dir?

—Vull dir que ara mateix no tinc més informació que pugui contribuir a la investigació.

Als ulls desconfiats de l’home hi va brillar un ínfim llampec d’indignació.

—Vol dir que té pensat tenir informació rellevant en el futur?

—Ah, sí, Everett. No hi ha dubte que tindré informació rellevant en el futur. Ja hi pot comptar.