Avaluació

No van tornar a parlar fins que no van deixar els cotxes a l’aparcament de l’hotel Marriott de la via de servei de la Ruta 88.

Eren gairebé dos quarts de vuit i el capvespre de finals de març s’havia convertit en nit. Els llums inhòspits de l’aparcament s’havien encès i creaven una atmosfera visual que no es corresponia ni amb el dia ni amb la foscor; potser amb com seria el dia en un planeta on el sol fos de color blau glaçat i tots els colors fossin freds i esvaïts.

La Kim havia anat a seure amb en Gurney al seient del davant de l’Outback per parlar de la «improvisació» i el seu possible efecte en el públic que esperaven tenir. La Kim va ser la primera a plantejar una qüestió pràctica:

—Creus que el Pastor s’empassarà l’esquer?

—Al final, sí. Pot ser que sospiti alguna cosa. Segurament és la mena de persona que sempre sospita de tot. Però haurà de fer alguna cosa. I per fer alguna cosa, haurà de ser allà. En les circumstàncies que hem plantejat, el risc de no actuar seria més gran que el risc de passar a l’acció. Ho entendrà. És una persona molt lògica.

—Així, creus que ho hem fet bé?

—Ho has fet més que bé. Sonaves molt natural. Ara escolta’m, passa la nit en aquest hotel. No obris la porta a ningú; insisteixo, a ningú. En cap circumstància. Si algú et vol convèncer que obris la porta, telefona immediatament a seguretat. D’acord? Truca’m a primera hora del matí.

—Arribarem a estar segurs algun dia?

—Crec que sí. —En Gurney va somriure—. Espero que estiguem tots perfectament segurs demà a la nit.

La Kim es mossegava el llavi inferior.

—Quin pla tens?

En Gurney es va tirar enrere, contemplant els llums malaltissos de l’aparcament.

—El meu pla és deixar que el Bon Pastor faci un pas endavant i es pengi tot sol. Però això serà demà a la nit. Aquesta nit el pla és tornar a casa, ficar-me al llit i dormir tot el que no he dormit en dos dies.

—D’acord —va dir la Kim, i després va estar un moment sense enraonar—. Bé, val més que vagi a demanar una habitació.

Va agafar la bossa, va sortir del cotxe i va entrar a l’hotel.

Després de mirar com la Kim desapareixia al vestíbul de l’hotel, en Gurney va baixar del cotxe, va anar cap a la part del darrere, es va estirar panxa enlaire i hi va posar la mà a sota. Va poder treure el localitzador GPS del suport del para-xocs sense gaires dificultats. Quan va tornar a ser al seient, va obrir l’aparell amb un tornavís petit i en va desconnectar la bateria.

Des d’aquell moment fins a la confrontació final, no volia que ningú sabés on era.