Conversa amb el Pastor

En Gurney i la Kim van anar a Syracuse amb cotxes separats. Amb tantes coses encara per decidir, semblava lògic disposar de la màxima flexibilitat.

Drets davant de la caseta atrotinada on hi havia el pis de la Kim, en Gurney va tornar a repassar el pla.

—Independentment del que et digui, has de reaccionar com si realment entenguessis tot el que et dic. I tingues una actitud tan semblant com puguis als teus autèntics sentiments. Només relaxa’t i reacciona. D’acord? —va acabar dient.

—Crec que sí. Alguna cosa més?

—Només una cosa. Tingues el telèfon a mà i a punt per trucar. En un moment donat, et faré un senyal perquè marquis el meu número i facis sonar el telèfon, i llavors farem allò de la conversa falsa amb en Clinter. Si s’ha d’inventar algun fet, ja l’inventaré jo. Tu sigues tu mateixa. I això és tot.

Va picar l’ullet a la noia i li va somriure. Llavors va desitjar no haver-ho fet. Aquell valor de pa sucat amb oli li feia vergonya.

La noia va empassar saliva, va empènyer la porta del minúscul vestíbul i després va obrir el pany de la porta del seu pis. El va precedir a la sala d’estar pel passadís estret. Va recórrer amb la mirada el sofà de futon, la tauleta de cafè barata i les dues butaques gastades, cada una amb un llum de peu inestable al costat. Tot estava tal com ho recordava, fins i tot l’estora de color de pols desgastada a la part central.

—Endavant, Dave, seu. Només trigaré un moment —va dir la Kim, amb veu completament natural. Va marxar pel passadís i va desaparèixer al lavabo, tancant sorollosament la porta.

Ell va fer uns quants passos per la sala, es va mocar, es va escurar la gola unes quantes vegades i es va asseure sorollosament al sofà. La Kim va tornar al cap d’uns minuts. Tots dos van deixar els mòbils sobre la taula.

—Què? Vols prendre alguna cosa?

—Sí que tinc set. Què tens?

—El que vulguis.

—Bé, potser només suc de fruita o alguna cosa així, si en tens.

—Crec que alguna cosa tinc. Ara torno.

Va sortir de nou pel passadís cap a la cuina. En Gurney va sentir el soroll de gots picant els uns contra els altres, i l’aixeta de l’aigüera que s’obria i es tancava.

Va tornar amb dos gots d’aigua buits i n’hi va donar un.

—Salut —va dir, fent xocar el seu got amb el d’ell.

Es va asseure al sofà, girada de costat per quedar de cara a ell.

—Salut. Veig que t’has posat vi, potser per animar-te i passar el mal tràngol pel contracte amb RAM.

La Kim va fer un fort sospir.

—Tota aquesta situació és un malson.

En Gurney es va escurar la gola.

—Suposo que la televisió és així.

—Vols dir que hauria d’estar encantada de treballar amb el llimac fastigós d’en Rudy?

—No —va dir en Gurney—. Però sí que has de pensar en el teu futur.

—No estic segura de voler aquesta mena de futur. Per què ho dius? —li va preguntar amb sornegueria—. Ara em diràs que vols aprofitar l’oportunitat de presentar el teu propi programa? El que en Getz t’ha ensenyat per si picaves?

—Mai de la vida —va dir en Dave. Va tossir i es va escurar la gola—. Me’n podries posar una mica més? —Va assenyalar el telèfon de la noia.

Ella va assentir amb el cap i el va agafar.

—Sí que tens set.

Es va aixecar sorollosament i va donar un cop sec amb la mà al seu got, que es va tombar.

—Apa aquí! Quin merder! —va exclamar, i va sortir estrepitosament de la sala.

El got era buit, no hi havia cap merder, però qualsevol que els escoltés s’imaginaria un d’aquells moments incòmodes que es produeixen espontàniament en la vida real. En Gurney va somriure. La noia tenia un munt de talent.

Va sonar el telèfon. El va agafar i es va posar a parlar.

—Max?… Sí, digues… Què vols dir?… Per què m’ho preguntes?… Què?… Ho dius de debò?… Sí, sí, és clar… Exacte… No, no, el missatge del Facebook era fals… Ah, ben pensat… N’estàs gaire segur?… Mira, tot el que dius té força sentit, però aquesta identificació s’ha de comprovar… Vull dir que s’ha de comprovar al cent per cent, que no quedi cap serrell… Per l’amor de Déu, és absolutament increïble però crec que tens raó… I tant… Quan?… Sí, ho portaré tot… Molt bé… Sí… Vés amb molt de compte… Demà a mitjanit… És clar que sí!

En Gurney va deixar el telèfon a la taula, murmurant:

—Ja ho tenim!

La Kim va tornar a entrar a la sala.

—Té —va dir, com si li estigués donant un got—. De qui era la trucada? Sembles molt emocionat per alguna cosa.

—Era en Max Clinter. Sembla que finalment el Bon Pastor ha comès uns quants errors. Per començar, a casa de la Ruth Blum i al taller de reparacions de la carretera. Això ja ho sabia, però en Max acaba de fer un altre descobriment, i… ja sabem qui és.

—Déu meu! Heu identificat el Bon Pastor?

—Sí. Almenys, n’estic segur en un noranta per cent. Però vull estar-ho al cent per cent. És una cosa massa important perquè hi pugui haver cap dubte.

—Qui és? Digue-m’ho!

—Encara no.

—Què vols dir que encara no?

—No vull córrer cap risc d’equivocar-me. Ens hi juguem massa. He quedat amb en Clinter demà a la nit a la seva cabana. Té una cosa que m’he de mirar. Si encaixa amb el que ja tinc, tancarem el cercle… i el Pastor serà història.

—Per què heu d’esperar fins demà a la nit? Per què no ara mateix?

—En Clinter ha estat lluny d’aquí des que el Pastor li va enviar un missatge de text que el va enredar perquè voltés amb el cotxe per la zona d’Aurora on vivia la Ruth. S’ha espantat. No vol que el vegin al comtat de Cayuga durant el dia. Ha dit que no podria ser a la seva cabana abans de demà a mitjanit.

—Ostres, no m’ho puc creure! No em puc creure que sàpigues qui és el Pastor i no m’ho diguis! —Sonava espantada, gairebé patètica.

—És més segur. —Va esperar un momentet, com si reflexionés sobre alguna cosa—. Crec que, per ara, hauries d’anar a un hotel. Mira de no cridar l’atenció. Què et sembla si fas la bossa de pressa i sortim d’aquí?