Aposta arriscada

Durant la tornada entre pins per la carretera plena de pujades i baixades que separava la finca dalt d’un turó d’en Getz de la carretera principal, la Kim conduïa amb prou fúria per distreure en Gurney dels seus pensaments sobre l’executiu de RAM i la poca honradesa de la seva empresa.

La segona vegada que el cotxe va relliscar de costat i es va ficar al voral estret, es va oferir a agafar el volant. La Kim s’hi va negar, però va disminuir la velocitat.

—No m’ho puc creure —va exclamar, fent que no amb el cap—. Intentava crear una cosa bona, una cosa autèntica. I mira en què ho han convertit. Un femer horrorós. Senyor, que en sóc, d’estúpida! Que estúpida i innocent!

En Gurney se la va mirar. La jaqueta clàssica blava, la brusa blanca sense ornaments, el pentinat tan senzill que resultava gairebé sever, de sobte li van semblar una disfressa de dona en una nena.

—I ara què faré? —Va formular la pregunta amb una veueta tan fluixa que gairebé no la va sentir—. I si el Pastor continua matant gent? Aquell avís, allò de «deixa el dimoni en pau», anava per mi. Però no en vaig fer cas. Això fa que tots els nous assassinats siguin culpa meva. Com podem impedir que en Getz tiri endavant aquesta cosa horrorosa?

—Crec que no podem aturar en Getz.

—Oh, Déu meu…

—Però hi podria haver una manera d’aturar el Pastor.

—Com?

—És una mena d’aposta arriscada.

—Qualsevol cosa és millor que res.

—Potser necessitaré que m’ajudis.

—Faré el que calgui —va dir ella, girant-se cap a en Gurney—. Digues. Sigui el que sigui, jo…

El cotxe s’estava desviant ràpidament cap a la barrera de seguretat.

—Compte! —va exclamar en Gurney—. Estigues per la carretera!

—Perdona, ho sento. Però sisplau… qualsevol cosa que vulguis que faci, només m’ho has de dir.

Ell va dubtar de la conveniència de parlar-ne amb la noia mentre conduïa. Però tampoc no es podia permetre el luxe d’esperar. El temps era el recurs que se li estava acabant més de pressa. Esperava no delatar els seus dubtes i pors i que el pla no li sonés tan inestable com a en Clinter.

—Tot plegat es basa en dues hipòtesis que tinc sobre el Bon Pastor. En primer lloc, que matarà de bon grat qualsevol que representi una amenaça, sempre que cregui que ho pot fer amb seguretat. En segon lloc, que té motius per pensar que el meu interès en el cas és una amenaça.

—Així doncs, què fem?

—Ens aprofitem dels micròfons espia del teu pis per deixar-li escoltar unes quantes coses… coses que li permetran entreveure una oportunitat que tinc l’esperança que trobi irresistible.

—Una oportunitat de matar-te?

—Sí.

—Creus que és el Bon Pastor qui m’espia? No en Robby?

—Podria ser en Robby, però si m’hi hagués de jugar diners, apostaria pel Pastor.

Primer semblava que la idea l’amoïnés, però després va fer que sí.

—D’acord. Què direm perquè ens escolti?

—Vull que sàpiga que seré en un lloc molt aïllat, en una posició molt vulnerable. Li vull fer creure que la situació li ofereix una oportunitat única de matar-nos a en Max Clinter i a mi; convence’l que ens ha de matar i que mai no trobarà un moment millor.

—Per tant, seurem al meu pis, i tu em diràs coses amb l’esperança que estigui escoltant?

—O que ho escoltarà després. Diria que grava les transmissions dels micròfons amb un aparell activat per veu, i que segurament les examina un o dos cops al dia. Pel que fa a això de «dir coses», la forma de revelar la informació haurà de ser més subtil del que t’acabo d’explicar. Cal que hi hagi una història al darrere, una dinàmica emocional, un motiu per ser al pis, una mica de tensió. La realitat normal, potinera. Ha de transmetre la sensació que està sentint coses que en teoria no hauria de sentir.

Quan van arribar a la casa de pagès d’en Gurney, a les tres tocades, en Kyle era a l’estudi, davant de l’ordinador, envoltat de fulls impresos, una Blackberry, un iPhone i un iPad. Els va saludar sense treure els ulls de la pantalla, que estava ocupada per una mena de full de càlcul.

—Hola. Benvinguts a casa. Ara apago tot això i estic per vosaltres.

No hi havia ni rastre de la Madeleine, que encara devia ser al consultori. Mentre la Kim pujava a treure’s la roba de feina, en Gurney va escoltar la bústia de veu del telèfon fix. Cap missatge. Va anar al lavabo i després va tornar a la cuina. Es va recordar que no havia dinat i va obrir la nevera.

Al cap d’un minut o dos, quan la Kim va tornar a baix, encara estava contemplant els prestatges sense veure realment res. Tenia el cap en una altra banda: intentava fer-se seus els elements de la funció que la Kim i ell representarien aquell vespre, una representació de la qual depenien moltes coses.

L’arribada de la noia a la cuina, vestida amb uns texans i una dessuadora ampla, el va fer tornar al present.

—Vols menjar alguna cosa? —li va preguntar.

—No, gràcies.

En Kyle va entrar a la cuina darrere d’ella.

—Suposo que heu sentit la notícia.

L’expressió de la Kim es va petrificar.

—Quina notícia?

—Un altre assassinat… la dona d’una de les persones de qui parlàveu. La Lila Sterne.

—Déu meu, no! —La Kim es va aferrar a la vora de l’illa de l’aigüera.

—Ho has sentit a la ràdio? —va preguntar en Gurney.

—Ho he vist a internet. Google News.

—Què han dit? Han donat detalls?

—Només que l’han mort aquesta nit apunyalant-la amb un punxó de gel. La policia és a l’escenari del crim, la investigació està en marxa. Hi ha un monstre voltant pels carrers. Molt dramatisme, poques dades.

—Merda —va remugar en Gurney. La situació es tornava més estrambòtica, més sagnant i més incomprensible a cada hora.

La Kim semblava perduda.

En Gurney s’hi va acostar i la va envoltar amb els braços. Ella el va abraçar amb una ràbia que el va sorprendre. Quan el va deixar anar, va respirar profundament i va fer un pas enrere.

—Estic bé —va dir, en resposta a la pregunta no formulada.

—Molt bé. Perquè després tots dos hem d’estar al cent per cent.

—Ja ho sé.

—Al cent per cent? —va dir en Kyle, arrufant les celles—. Per fer què?

En Gurney li va explicar, de la manera més tranquil·la i raonable que va poder, el seu objectiu general i com depenia dels micròfons del pis de la Kim. Era conscient que intentava fer-ho sonar com un pla més coherent del que realment era. Li va sorgir el dubte de si intentava convèncer en Kyle o convence’s ell mateix.

—Aquesta nit? —va dir amb incredulitat en Kyle—. Tens pensat fer-ho aquesta nit?

—De fet —va dir en Gurney, tornant a sentir l’angúnia que se li acabava el temps—, hauríem de marxar cap a Syracuse com més aviat millor.

En Kyle semblava molt amoïnat.

—Ja esteu… preparats? El que vull dir és que això sembla una cosa molt grossa. Teniu alguna idea de què direu, de fet? De què voleu que senti el Pastor?

En Gurney va intentar parlar de nou en un to tranquil·litzador.

—Tal com jo ho veig, i reconec que molta cosa l’haurem d’improvisar mentre siguem allà, apareixem al pis de la Kim enmig d’una discussió sobre la reunió d’avui amb en Rudy Getz. La Kim m’explica que vol deixar estar la sèrie d’Els orfes a RAM perquè té por que el Pastor es posi a matar més gent, potser fins i tot a ella. Jo defenso que hauria de tirar endavant, que no podem deixar que el Pastor controli així la situació.

—Espera un moment —va dir en Kyle—. Per què ho hauries de dir, això?

—Vull que el Pastor em vegi a mi com la seva principal amenaça, no la Kim. Vull que cregui que ella vol anul·lar la sèrie, i que jo sóc l’obstacle, amb el meu orgull, la meva determinació de no retrocedir ni un centímetre, la meva voluntat de guanyar la batalla.

—Això és tot? És aquest, el pla?

—No, n’hi ha més. El que estic pensant és que, al mig d’aquesta discussió sobre Els orfes de l’assassinat, rebo una trucada. En teoria em telefona en Max Clinter. I qualsevol que escolti la meva part de la conversa, l’única que els micròfons ocults poden captar, tindrà la impressió que en Max ha descobert alguna informació que indica qui pot ser el Bon Pastor. Potser una informació que encaixa amb unes quantes coses que jo he descobert. El que entendrà qualsevol que ho escolti és que en Max i jo estem força segurs de qui és el Pastor, i ens trobarem demà a la nit a la seva cabana per comparar notes i decidir quins passos farem a partir d’ara.

En Kyle es va estar un llarg minut sense dir res.

—Per tant… la idea és que ell… què? Que vagi a la cabana d’en Clinter per… per matar-te?

—Si me’n surto, li semblarà una manera d’eliminar una amenaça important amb molt poc risc.

—I vosaltres dos… —Anava passant la mirada d’en Gurney a la Kim—. Vosaltres dos… simplement improvisareu tot això a mesura que us hi trobeu.

—Tal com estem, és l’única manera. —Va mirar el rellotge de la paret—. Ens hem de posar en marxa.

—Vaig a buscar la bossa —va dir la Kim, que semblava terroritzada.

Quan en Gurney va sentir-la caminar per les escales, es va adreçar a en Kyle.

—Vull ensenyar-te una cosa. —El va portar a l’habitació de matrimoni i va obrir el calaix de baix de tot de la seva calaixera—. No sé a quina hora tornaré a casa aquesta nit. Per si passés alguna cosa inesperada… o arribés alguna visita no desitjada… vull que sàpigues que això és aquí.

En Kyle va mirar dins del calaix obert. Hi havia una pistola de canó curt del calibre 12 i una capsa de munició.