El còmplice del dimoni

Poc abans de les onze en Kyle es va instal·lar davant de l’ordinador d’en Gurney, amb una impressora i un cable USB a mà, i es va posar a transferir-hi documents des de la Blackberry. Un company de la facultat l’ajudava a estar al dia amb resums de les classes i deures, i així no se sentia tan forçat a tornar a la ciutat. En Kyle li va explicar que la seva feina a temps parcial també es podia fer per correu electrònic, almenys durant una temporada.

A les onze en punt, en Gurney i la Kim van sortir per anar a la reunió de dos quarts d’una amb en Getz. Van agafar el Miata i la Kim conduïa. En Gurney esperava poder dedicar-se, des del seient del costat, a reflexionar a fons sobre la idea d’atraure el Pastor a la cabana d’en Max Clinter. I, amb una mica de sort, fins i tot podria agafar una estoneta el son abans d’arribar a Ashokan.

En alguns crims, esbrinar el motiu podia portar al criminal. En altres crims, identificar el culpable podia portar al motiu. En la situació actual, no tenia temps per seguir cap dels dos camins. L’única esperança era aconseguir que el criminal s’identifiqués. I això sonava a repte impossible. Com feies caure en una trampa un home que detectava les trampes amb vista d’àliga?

Quan eren a mig camí d’Ashokan per la Ruta 28, en Gurney va caure a la fi en un son tristament breu. Es va acabar al cap de vint-i-cinc minuts, quan la Kim el va despertar a Falcons Nest Lane, a un quilòmetre i mig de la casa d’en Getz.

—Dave?

—Sí?

—Què creus que hauria de fer? —Parlava mirant fixament cap endavant.

—És una pregunta molt poc concreta —va dir ell, vagament—. Si decideixes retirar-te de RAM, hi ha un pla B?

—Per a què necessito un pla B?

Abans que se li pogués acudir una resposta, el cotxe va arribar a la imponent entrada del camí d’accés d’en Getz. La Kim va passar entre els pilars de pedra i va agafar el túnel de rododendres arquejats que conduïa a la casa.

Tot just sortir del cotxe els va impactar la reverberació rítmica d’un motor d’helicòpter. El soroll es va anar fent progressivament més fort mentre ells buscaven d’on venia mirant els arbres que els envoltaven. Aviat va sonar tan a prop que en Gurney el notava als ossos, a més de sentir-lo. No va veure l’aparell, que se’ls havia acostat des d’una direcció que la façana de la casa tapava, fins que no va ser al terrat de l’edifici, a punt per aterrar. Els cabells de la Kim, atrapats un moment sota el flux d’aire descendent dels rotors, li van tapar la cara descontroladament.

Quan l’aire es va tornar a calmar, la noia va posar la mà a la bossa i en va treure un raspallet. Es va endreçar els cabells, es va estirar la jaqueta i va somriure un moment a en Gurney. Van pujar els graons en voladís que menaven cap a la porta i en Gurney va trucar.

No hi va haver resposta. Ho va tornar a provar. Després d’esperar mig minut més, quan estava a punt de trucar per tercera vegada, es va obrir una de les portes.

La boca d’en Rudy Getz s’estirava en el que semblava un somriure. Els ulls mig amagats per les parpelles brillaven d’una manera que el feia semblar col·locat. Portava texans negres i una samarreta negra, igual com en la visita anterior, però aquesta vegada la jaqueta d’esport de fil no era blanca sinó lila clar.

—Ei, m’alegro de veure-us! Quina puntualitat! Això m’agrada. Passeu, passeu.

L’interior modern amb el fred mobiliari de vidre i metall era tal com en Gurney el recordava. En Getz feia petar els dits, com obligat pel seu nivell d’energia nerviosa. Va assenyalar la mateixa tauleta ovalada de plexiglàs envoltada de cadires on s’havien assegut la primera vegada.

—Seieu on vulgueu. És hora de beure alguna cosa. M’encanten els helicòpters, m’agraden a no poder més. RAM en té tota una flota. Som famosos per això. Els Ramcòpters. Cada vegada que hi ha una notícia important, el primer d’arribar-hi és un dels nostres Ramcòpters. Si la notícia és realment grossa, n’enviem dos. Ningú més té prou recursos per enviar-ne dos. És una qüestió d’orgull. Però sempre que m’envolo, aterro assedegat. Voleu prendre alguna cosa amb mi?

Abans que en Gurney o la Kim poguessin respondre, en Getz es va ficar dos dits a la boca i va xiular: una nota forta i aguda que a l’aire lliure s’hauria pogut sentir a cinc-cents metres de distància. Gairebé immediatament, la patinadora va entrar per una porta de l’altre extrem de la sala. En Gurney va reconèixer els patins, les malles negres tibants damunt d’un cos que es feia mirar, les punxes marcades amb fixador dels cabells intensament blaus i els ulls d’un blau tan sorprenent com els cabells.

—Heu tastat l’Stoli Elit? —va preguntar en Getz.

—Jo només vull un got d’aigua, si pot ser —va dir la Kim.

—I vostè, inspector Gurney?

—Aigua.

—Llàstima. L’Stoli Elit és realment especial. Val una fortuna. —Va mirar la patinadora—. Claudia, reina, porta-me’n tres dits, sol. —Va aixecar tres dits en horitzontal, perquè veiés quant en volia al got.

La noia va girar damunt les puntes dels patins i va lliscar per la porta de l’extrem.

—Bé, ja hi som tots. Seguem i parlem. —En Getz va tornar a assenyalar les cadires.

La Kim i en Gurney van seure a un costat de la taula, i en Getz a l’altre.

La Claudia va tornar patinant i va deixar un got davant d’en Getz. Ell el va agafar, va beure una mica de líquid transparent i va somriure.

—Perfecte.

La noia va repassar en Gurney amb la mirada i va tornar a desaparèixer per la porta de l’altra banda de la sala.

—Molt bé —va dir en Getz—. Parlem de negocis. —Va fitar la Kim amb ulls lluents—. Reina, sé que tens ganes de dir unes quantes coses. Comencem traient-nos això del damunt. Explicat.

La Kim estava una mica perduda i li va costar enraonar.

—No sé què dir… només que estic horroritzada. Horroritzada pel que ha passat. Me’n sento responsable. Aquesta gent que han assassinat… els han mort per culpa meva. Per culpa d’Els orfes de l’assassinat. S’ha d’aturar. Ho hem d’acabar.

En Getz se la va quedar mirant.

—Això és tot? —Semblava desconcertat, com si estigués fent una prova a una actriu que hagués deixat de parlar després de la primera línia.

—Això, i tot el to del programa. No és el que esperava. La manera com l’heu editat, aquella presentació ridícula en una carretera comarcal sense llum, els suposats experts que donaven la seva opinió… si t’he de ser franca, em va semblar pèssim.

—Pèssim?

—El cas és que vull que se suprimeixi el programa.

—El cas és que vols que se suprimeixi? Això té gràcia.

—Gràcia?

—Sí, gràcia. Estàs segura que no vols beure res?

—He demanat aigua.

—Sí, és veritat. —En Getz la va apuntar amb un dit com si fos una pistola i va somriure. Després va agafar el vodka i se’l va acabar en dos grans glops—. D’acord, posem uns quants fets damunt la taula. Primer, un petit detall administratiu. Realment, has de repassar el teu contracte, reina, per entendre millor unes quantes coses bàsiques, com ara qui és propietari de què, quines decisions pren cadascú, qui pot suprimir coses, etcètera, etcètera. Però ara no és el moment de perdre’s en detalls legals. Hem de parlar de temes més importants. Deixa que t’expliqui unes quantes coses de RAM que…

—M’estàs dient que no el suprimiràs?

—Sisplau, deixa que t’expliqui una mica el context. Sense context, no podem prendre bones decisions. Sisplau. Deixa’m acabar. Deia que hi ha unes quantes coses sobre RAM que potser no saps. Com ara que tenim més programes líders d’audiència que cap altra cadena de televisió per cable o convencional. Som els més…

—Tant me fa.

—Deixa’m parlar, sisplau. Hi ha coses que és possible que no en siguis conscient. Tenim les xifres d’audiència total més altes de tot el sector. I les xifres milloren cada any. La nostra empresa mare és el grup de comunicació més gran del món i som la divisió que més beneficis dóna. L’any que ve encara tindrem més beneficis.

—No veig què hi té a veure, això.

—Escolta’m, sisplau. Hi entenem, de programació. Entenem el públic. Fets? Vols parlar de fets? El fet és que sabem què fem i ho fem millor que ningú. Tu vas tenir una idea per fer un programa. Nosaltres convertim la idea en or. Alquímia mediàtica. A això ens dediquem. A convertir idees en or. Ho entens?

La Kim es va inclinar endavant i va aixecar la veu.

—El que entenc és que han assassinat gent per culpa d’aquest programa.

—Quanta gent?

—Què?

—Saps quanta gent es mor en aquest planeta cada dia? Quants milions?

La Kim se’l va quedar mirant, momentàniament incapaç de parlar.

En Gurney va aprofitar l’oportunitat per intervenir.

—Els nous assassinats faran pujar l’audiència? —va preguntar, com si res.

En Getz va fer un altre somriure breu.

—Vol saber la veritat? Rebentaran els índexs d’audiència. Farem informatius especials, debats sobre la segona esmena, potser fins i tot un spin off. Recorda el projecte que li vaig oferir? En absència de justícia, una revisió sense contemplacions de casos no resolts. Podria ser tot un èxit. La proposta encara està sobre la taula, inspector. Els orfes de l’assassinat podria tenir una vida molt llarga. Ser una franquícia. Alquímia mediàtica.

A la Kim se li havien tancat els punys involuntàriament.

—Això és tan… tan repugnant.

—Saps què és, reina? És la naturalesa humana.

—A mi em sembla només odi i cobdícia. —Tenia els ulls encesos.

—Exacte. Com ja t’he dit, és la naturalesa humana.

—Això no és la naturalesa humana. És porqueria!

—Ara et diré una cosa. L’ésser humà és un animal, tan sols un primat més. Potser fins i tot el més estúpid i repugnant. Aquesta és l’autèntica realitat. I jo sóc realista. Jo no he creat aquest cony de zoo. Només m’hi guanyo la vida. I saps què faig? Dono menjar als animals.

—Ja en tinc prou —va dir la Kim, aixecant-se de la cadira—. Me’n vaig.

—Et perdràs un bon sushi per dinar.

—No tinc gana. Necessito sortir d’aquí. Ara mateix.

Es va posar a caminar cap a la porta principal. En Gurney es va aixecar sense dir res i la va seguir. En Getz es va quedar allà on era.

Quan s’acostaven a la porta els va cridar.

—Abans que marxeu, m’agradaria consultar-vos una cosa. Estem mirant de triar un nou eslògan. Hem arribat a dos finalistes. El primer és «RAM News: el cap i el cor de la llibertat». El segon és «RAM News: res més que la veritat». Quin triaríeu?

Fent que no amb el cap, la Kim va obrir la porta principal i va sortir tan de pressa com va poder.

En Gurney es va girar per mirar l’home que encara seia davant la taula de plexiglàs.

Es treia miques de borrissol invisible de la jaqueta d’esport lila clar.