Una iniciativa simple

El sostre del dormitori semblava una mica més clar, i el llençol que tapava en Gurney, una mica més calent. Estava satisfet amb la reconstrucció seqüencial dels esdeveniments, que li semblava raonablement completa i ordenada. El significat, les causes, els propòsits, les motivacions estaven pendents de determinar. Però almenys començava a fer-li l’efecte que anava pel bon camí.

Va tancar els ulls.

Uns minuts després el va despertar el telèfon, i després el soroll d’unes passes. El van agafar al quart truc. Va sentir la veu de la Madeleine, inintel·ligible, que venia de l’estudi. Unes quantes frases, silenci, i una altra vegada passes. Va pensar que potser li portava el telèfon. Algú que preguntava per ell. En Huffbarger, el neuròleg? Va recordar la conversa tensa amb les seves recepcionistes. Per l’amor de Déu, quan havia estat? Feia dos o tres dies? Li semblava que feia una eternitat.

Les passes van anar cap a la cuina, passant de llarg la porta del dormitori.

Veus femenines.

La Madeleine i la Kim.

La Kim l’havia portat a Walnut Crossing després d’acompanyar-lo a urgències a Syracuse. En Gurney no havia estat capaç d’agafar el canvi de marxes del seu Outback sense sentir una fiblada al colze i s’havia pensat que tenia el braç trencat i que, per tant, intentar canviar les marxes no era recomanable. Per la seva banda, la Kim semblava encantada de tenir una excusa per passar la nit a qualsevol lloc que no fos el seu pis.

En Gurney recordava que la noia havia insistit molt que no era segur que conduís, fins i tot després que li fessin les radiografies i es veiés que no tenia cap os trencat.

Alguna cosa de l’actitud de la Kim, de la seva manera de presentar-se davant del món, el feia somriure. Podia sortir de grat del seu pis per ajudar un necessitat, però de cap manera per por.

Es va aixecar del llit fent un esforç i va descobrir més músculs adolorits. Es va prendre uns ibuprofens i es va ficar sota la dutxa.

Fins a un cert punt, la dutxa i les pastilles van obrar la seva màgia. Quan estava eixut i vestit i davant de la cafetera de la cuina, servint-se la primera tassa vital, ja es trobava una mica millor. Va doblegar els dits de la mà dreta i va veure que el dolor era suportable. Va agafar fort la tassa de cafè. Malgrat la ganyota que el va obligar a fer, va concloure que podria agafar el canvi de marxes si li calia conduir. No seria agradable, però no estava tan indefens.

A la casa no hi havia senyals ni de la Madeleine ni de la Kim. Va sentir un murmuri de veus apagat a través d’una finestra oberta del costat de l’aparador. Va portar la tassa a la taula del costat de les vidrieres. Llavors les va veure, més enllà del pati de pedra blava, més enllà de la pomera massa crescuda, a la petita zona de prat que ell i la Madeleine anomenaven «gespa».

Estaven assegudes en unes cadires de vímet idèntiques. La Madeleine portava un dels seus anoracs de colors vius i la Kim un de semblant, sens dubte proporcionat per la Madeleine. Totes dues agafaven una tassa de cafè amb les dues mans, com si s’escalfessin els dits al voltant d’una agradable flama. Els malves, fúcsies, carabasses i verds llima dels anoracs de les dones resplendien a la pàl·lida claror matinal que es començava a filtrar a través dels núvols. Les expressions de les dones insinuaven que la seva conversa, com la roba, era més animada que l’estat d’ànim d’en Gurney.

Va estar a punt d’obrir les vidrieres per veure si el sol s’havia endut part de la fredor de l’ambient. Però sabia que tan bon punt la Madeleine el veiés li demanaria que sortís, li diria que al final s’havia quedat un matí preciós, que tot feia una olor boníssima, sobretot la terra. I com més elogiés ella els avantatges de ser a l’aire lliure, més insistiria ell per quedar-se a dins. Era una batalla ritual que lliuraven sovint, pràcticament seguint les línies d’un guió. Al final, després de deixar clar que estava massa enfeinat per sortir, s’ho acabava repensant, i un cop a fora, acabava encantat de la bellesa del dia i avergonyit de la seva oposició infantil.

En aquell moment, però, no tenia cap ganes d’iniciar el ritual. De manera que va optar per no obrir la porta. En canvi, va decidir prendre una altra tassa de cafè, imprimir el perfil del Bon Pastor i intentar mirar-se’l amb la ment més oberta: una ment oberta a la possible presència de la veritat, en lloc d’una ment hipervigilant a la possible presència d’estupideses.

Va anar a l’estudi i va obrir els correus d’en Hardwick a l’ordinador de l’escriptori, una millora considerable en comparació de la diminuta pantalla del mòbil. Quan va tenir imprès el perfil, va obrir el primer document d’informe d’incidents que havia mirat per sobre la tarda anterior.

No sabia ben bé què buscava. Encara es trobava a la fase en què l’important era mirar-ho tot, absorbir el màxim de dades possible. La decisió del que era significatiu, la cerca de patrons, vindria més tard.

Es va adonar que la primera vegada havia anat massa de pressa. Havia d’anar més a poc a poc. Amb els anys havia descobert que un dels errors més destructius que podia cometre un detectiu era prendre partit per una pauta possible quan encara no tenia prou dades. Perquè un cop creus que has vist una pauta sents una forta inclinació a deixar de banda les dades que no s’hi ajusten. L’afinitat natural del cervell a la formació de pautes devalua els punts que no contribueixen a la imatge. Si a això li afegeixes la necessitat professional d’un detectiu d’entendre una situació ràpidament, el resultat és una tendència a arribar a conclusions prematures.

El període de només mirar, escoltar, absorbir tenia un valor enorme. Dedicar l’atenció necessària a aquest període sempre era la millor manera d’iniciar una investigació.

Iniciar una investigació?

Iniciar una investigació de què, exactament? A petició de qui? Amb quina autorització legal? En contra d’en Schiff, possiblement, i de qui més?

Va decidir simplificar-ho —o si més no desintoxicar la terminologia— pensant-hi com si només fos una iniciativa personal de descobriment de dades, un esforç modest per trobar resposta a unes quantes preguntes. Preguntes com:

Qui hi havia darrere de les «bromes» originals que havien amoïnat la Kim?

La caracterització que havia fet la Kim d’en Meese estava més a prop de la veritat que la que havia fet en Meese d’ella?

Qui havia parat la petita trampa que l’havia fet caure al terra del soterrani? La víctima objectiu era ell o la Kim?

Si el xiuxiueig havia estat real, qui era el xiuxiuejador? Per què estava amagat al soterrani? Com havia entrat a la casa, i com n’havia sortit?

Quin significat tenia l’advertència: «Deixa el dimoni en pau»?

I quina relació hi havia, si n’hi havia, entre aquests esdeveniments actuals i la sèrie d’assassinats a la carretera de feia deu anys?

En Gurney va planificar la seva iniciativa de recerca de dades començant amb una revisió de tots els informes d’incidents, els annexos dels informes, els informes del Programa de Detenció de Delinqüents Violents (ViCap), el perfil de l’FBI, els informes d’estat a la carpeta del projecte de la Kim, i les notes que havia pres ell mentre escoltava els corrosius resums que havia fet en Hardwick de les personalitats de les víctimes.

Tot allò ho podia fer tot sol. Però també sentia una necessitat creixent de parlar amb la Rebecca Holdenfield i aprofundir més en el perfil del Bon Pastor i la hipòtesi del cas: com s’havien recollit, analitzat i prioritzat les dades primàries; com s’havien posat a prova les teories alternatives: com s’havia arribat a un consens, i si les conviccions que la doctora tenia sobre el cas havien canviat amb els anys. També sentia curiositat per saber si havia parlat mai amb en Max Clinter.

En Gurney encara tenia el número de la Holdenfield al mòbil. Havien col·laborat en els casos d’en Mark Mellery i la Jillian Perry i s’imaginava que els seus camins es tornarien a trobar. Va buscar el número i li va trucar. Li va sortir la bústia de veu.

Va sentir un llarg missatge sobre l’horari de la consulta i el nom de la pàgina web, i l’adreça de correu electrònic on se li podia escriure. El so de la seva veu li va evocar una imatge de la dona. Dura, cerebral, atlètica i ambiciosa. Tenia unes faccions perfectes però no era bonica. Tenia uns ulls impactants, intensos, però li faltava la calidesa que els hauria fet atractius. Era una professional motivada, amb una consulta privada plena tot el temps que li deixava lliure la seva ocupació principal com a psicòloga forense.

Li va deixar un missatge lacònic que esperava que la intrigués.

—Hola, Rebecca. Sóc en Dave Gurney. Espero que estiguis bé. Em trobo immergit en una situació insòlita que m’agradaria comentar amb tu, perquè em donessis la teva perspectiva i el teu consell. Té a veure amb el cas del Bon Pastor. Sé que estàs enfeinadíssima. Truca’m quan puguis.

Va acabar la trucada deixant el seu número de mòbil.

Per a qualsevol persona amb qui no hagués parlat en sis mesos, el missatge era massa succint i impersonal, però sabia que per a la Holdenfield no existia res massa succint o massa impersonal. La qual cosa no volia dir que no li caigués bé. De fet, recordava moments en què havia trobat la seva duresa estranyament atractiva.

Després de penjar va tenir una sensació satisfactòria d’haver posat alguna cosa en marxa. Va tornar a l’informe d’incidents obert a la pantalla de l’ordinador i va començar a llegir. Una hora després, anava per la meitat del cinquè informe quan va sonar el mòbil. Va mirar l’identificador. Assessors Forenses Albany.

—Rebecca?

—Hola, David. Acabo de parar a posar gasolina. En què et puc ajudar? —Com sempre la seva veu barrejava brusquedat i disponibilitat.

—Tinc entès que ets una mica una experta en el cas del Bon Pastor.

—Una mica.

—Seria possible que ens veiéssim per parlar-ne?

—Per què?

—Han passat coses estranyes que podrien estar-hi relacionades, i necessito la perspectiva d’algú que sàpiga de què parla.

—A internet hi ha molta informació.

—Necessito un punt de vista fiable.

—Quan hauria de ser?

—Com més aviat millor?

—Ara anava cap a l’Otesaga.

—Perdona?

—L’hotel Otesaga de Cooperstown. Si pots venir, et puc dedicar quaranta-cinc minuts, d’un quart de dues a les dues.

—Perfecte. On vols que…

—Vine a la sala de reunions Fenimore. Faig una xerrada a dos quarts d’una, seguida d’un torn de preguntes breu, seguit d’una mica de conversa al voltant del bufet. La conversa me la puc saltar. Pots arribar a un quart de dues?

En Gurney va obrir i tancar la mà dreta, convencent-se que podia agafar el canvi de marxes.

—Sí.

—Fins ara, doncs. —Va penjar.

En Gurney va somriure. Sentia afinitat amb qualsevol persona que estigués disposada a saltar-se la part de la conversa informal. Potser allò era el que més li agradava de la Holdenfield, el minimalisme de la seva sociabilitat. Es va entretenir un instant a divagar mentalment sobre quina forma prendria aquella característica en la seva vida sexual. Després va brandar el cap i es va espolsar el pensament.

Amb una nova concentració va tornar a la meitat del cinquè informe d’incidents, la secció que consistia en fotografies amb peus de foto de l’escenari del crim i el vehicle. El Mercedes del doctor James Brewster es veia des de diversos angles, aixafat a la meitat de la seva llargària contra un arbre del marge de la carretera. Com la majoria dels altres vehicles objectiu, la càpsula de prestigi de cent mil dòlars del metge estava compactada en una ferralla informe i irreconeixible.

En Gurney es preguntava si allò formava part del propòsit del Pastor, si era part del que el motivava, no sols matar els presumptes propietaris rics, sinó reduir els símbols de la seva riquesa a piles indefinibles de ferralla. La humiliació final dels rics i poderosos. Pols a la pols.

—Interrompem alguna cosa? —Era la veu de la Madeleine.

Sobresaltat, en Gurney va aixecar el cap. La seva dona estava dreta a la porta, amb la Kim darrere. No les havia sentit entrar a casa. Encara portaven els anoracs de colors explosius.

—Interrompre?

—Semblaves concentradíssim.

—Només intentava absorbir informació.

—Parlaves sol?

—Què?

—O potser parlaves per telèfon?

—Per telèfon. Fa un parell de minuts. Què fèieu?

—Ha sortit el sol. S’ha quedat un dia preciós. M’emporto la Kim d’excursió.

—No deu estar enfangat? —Ell mateix es notava el to rondinaire.

—Li deixaré unes botes meves.

—Marxeu ara?

—Que no et va bé, potser?

—No, és clar que no. De fet, necessito sortir un parell d’hores.

La Madeleine el va mirar alarmada.

—Amb el cotxe? Amb el braç així?

—L’ibuprofèn és un gran invent.

—Ibuprofèn? Fa dotze hores vas caure d’una escala, vas haver d’anar a urgències i et van haver d’acompanyar a casa. Ara et prens un parell de pastilles i estàs com nou?

—No estic com nou. Però tampoc tan baldat que no pugui funcionar.

El va mirar amb els ulls molt oberts d’exasperació.

—On has d’anar que sigui tan important?

—Recordes la doctora Holdenfield?

—Recordo que es deia Rebecca. Oi?

—Sí. Rebecca. Una psicòloga forense.

—On és?

—Té la consulta a Albany.

La Madeleine va alçar una cella.

—A Albany? Vas a Albany?

—No. Avui va a Cooperstown per assistir a un simposi professional.

—A l’Otesaga?

—Com ho saps?

—On més poden celebrar un simposi a Cooperstown? —El va mirar encuriosida—. Ha sorgit alguna cosa urgent?

—No, no ha sorgit res. Però li vull fer unes preguntes sobre el cas del Bon Pastor. Un llibre d’ella sobre assassinats en sèrie surt com a referència al perfil de l’FBI. I crec que posteriorment pot haver escrit articles concrets sobre el cas.

—No l’hi pots preguntar per telèfon?

—Són massa coses i és massa complicat.

—A quina hora tornaràs?

—Em dedica quaranta-cinc minuts, fins a les dues, o sigui que a les tres ja hauria de tornar a ser a casa.

—Les tres com a molt tard. No te n’oblidis.

—Per què?

La Madeleine va empetitir els ulls.

—M’estàs preguntant per què no te n’has d’oblidar?

—El que vull dir és si a les tres ha de passar alguna cosa que no sé.

—Quan em dius que faràs una cosa, crec que seria agradable que la fessis. Si em dius que tornaràs a casa a les tres, m’agradaria poder-me creure que sí que tornaràs a les tres. Res més. Et sembla bé?

—I tant.

Si la Kim no hi hagués estat, no hauria estat tan dòcil, i hauria insistit per saber per què el tema era tan important aquell dia concret. Però l’havien pujat en una casa en què ni el més petit desacord es podia airejar davant d’un estrany. Encara portava aquella rígida reticència angloirlandesa inscrita a la medul·la.

La Kim semblava amoïnada.

—No vols que t’acompanyi?

—No sé ben bé ni per què hi vaig jo. No cal que hi anem tots dos.

—Au —va dir la Madeleine a la Kim—. Et buscaré unes botes. Sortim a caminar mentre encara fa sol.

Dos minuts després, en Gurney, encara a l’estudi, va sentir que la porta lateral s’obria i després es tancava amb força, i la casa va quedar en silenci. Va tornar a mirar la pantalla, va tancar el document amb les fotos del Mercedes aixafat del doctor Brewster, i va introduir una cerca a Google amb els termes «Holdenfield» i «Pastor».

El primer resultat referent a l’obra de la Rebecca sobre el cas era un article de revista amb un títol acadèmic intimidant: «Ressonància de la pauta; inferència per a la formació de personalitat, aplicat a un tirador desconegut (àlies El Bon Pastor), emprant protocols de modelatge bivalents inductiu-deductiu. R. Holdenfield, et al».

En Gurney es va mirar les entrades per sobre, saltant-se els resultats en què els termes de cerca coincidien amb tota mena de coses, des de la notícia d’un home de Holdenfield, Nebraska, que havia estat mossegat per un pastor alemany, fins a un obituari del pastor Holdenfield, un trombonista negre. Al final, va comptar una dotzena d’entrades rellevants que vinculaven la Rebecca al cas d’assassinat en què se citaven articles professionals.

Els va anar mirant però va trobar que en molts casos als articles només s’hi podia accedir prèvia subscripció a les revistes que els havien publicat. Les quotes de subscripció eren molt superiors a la seva curiositat, i si havia de jutjar els textos pel llenguatge de l’article sobre la ressonància de la pauta, llegir-se’ls tots li produiria migranya.