Al cor de la grisor

El que volia era que en Gurney la seguís amb el cotxe al seu pis de Syracuse, on guardava tot el material relacionat amb el projecte. Així ho veuria tot personalment: la correspondència amb els candidats a ser entrevistats, les dues entrevistes inicials que havia fet i havia presentat com a part de la proposta, els seus plans per a les futures entrevistes, el contracte amb en Rudy Getz a RAM TV, l’orientació general i la còpia promocional que preparava per a la sèrie. Ho podria veure i sentir tot, i dir-li què li semblava genuí i què no.

En Gurney tenia tantes ganes d’anar a Syracuse com les que havia tingut els últims mesos de fer qualsevol activitat, és a dir, si fa no fa, cap. Però li va semblar la manera més ràpida de complir amb l’obligació que pogués tenir amb la Connie Clarke. Hi aniria, miraria, comentaria. Missió acomplerta. «Favor enorme» fet. I podria tornar a la cova.

Les indicacions de Google per arribar a ca la Kim, que s’havia imprès per si se separaven, calculaven una hora i quaranta cinc minuts de trajecte des de Walnut Crossing, però no hi havia gaire circulació en les dues interestatals que calia agafar i el petit Miata de davant poques vegades s’acostava al límit de velocitat.

De més bon humor, en Gurney hauria gaudit del trajecte, que travessava un paisatge ondulant de prats i boscos, rierols amples i cabalosos, camps de conreu amb terra negra acabada de llaurar per a la plantació de primavera, sitges icòniques i graners vermells. Però en el seu estat mental actual, aquelles vistes bucòliques es reduïen a una extensió humida i enfangada, una terra erma de declivi agrícola i mal temps.

La primera visió dels afores de Syracuse li va reforçar els pensaments lúgubres. Recordava haver llegit que la ciutat estava situada al peu del llac Onondaga, que era famós per haver estat un dels llacs més contaminats dels Estats Units, una extensió d’aigua on poques persones sanes volien viure, navegar o pescar. Li va portar un record de la seva infància al Bronx, un record de la badia d’Eastchester, amb el seu tèrbol canal de navegació constantment embussat de barcasses i remolcadors. La badia era una extensió oliosa de Long Island South on no semblava que hi visqués res fora d’algues fastigoses i crancs marrons horribles —uns éssers ràpids, primitius, immenjables i cuirassats— que només de pensar-hi li feien posar la pell de gallina.

Va seguir el Miata de la Kim per la sortida de la interestatal cap a un barri que tenia un aspecte desballestat i cap restricció urbanística evident. Va passar pel costat d’una sèrie aleatòria de casetes unifamiliars, cases més antigues i espaioses dividides en pisos, botigues d’alimentació ruïnoses, edificis comercials lúgubres i zones desolades envoltades de tanques de filferro.

En un local de menjar per emportar d’una cantonada, un Onondaga Princess of Pizza, el Miata va girar cap a un carrer més estret i es va aturar davant d’una típica casa de fusta. Estava separada per un camí estret de la casa idèntica que tenia a cada costat. Un tros de terra nua al davant, no més gran que una tomba doble, necessitava desesperadament unes flors o gespa. En Gurney va aparcar darrere la Kim i va observar com baixava del cotxe, el tancava i comprovava dues vegades si les portes estaven ben tancades. La noia va mirar cap a la casa i després el camí d’entrada; a en Gurney li va semblar que amb cautela. Va anar cap a ella, que li va somriure, nerviosa.

—Que passa res? —va preguntar.

—No, tot… sembla bé.

Va pujar els tres graons fins a la porta, que no estava tancada. Tanmateix aquella porta només donava a un vestíbul diminut amb dues portes més. La de la dreta tenia dos panys que semblaven prou sòlids, i que la Kim va obrir amb dues claus diferents. Abans de girar el pom, li va donar un parell d’estrebades enèrgiques.

Aquella porta donava a un rebedor. La noia el va guiar cap a la primera habitació de la dreta, una saleta amb un mínim de mobles d’Ikea: un sofà futon, una tauleta de centre, dues butaques baixes de fusta amb coixins, dos llums de peu minimalistes, una llibreria, un arxivador de metall de dos calaixos i una taula, que servia d’escriptori, amb una cadira de respatller recte. A terra hi havia una catifa de color ocre.

—Per què has fet allò amb el pom? —va preguntar, encuriosit.

—Un parell de vegades me l’he trobat a la mà.

—Vols dir que el van afluixar expressament?

—I tant que el van afluixar expressament. Dues vegades. La primera vegada, la policia va donar un cop d’ull i va decidir que algú m’havia fet una broma. La segona, no es van prendre la molèstia d’enviar ningú. El policia amb qui vaig parlar per telèfon semblava que ho trobava divertit.

—No veig per què.

—Gràcies.

—Sé que ja t’ho he preguntat, però…

—La resposta és sí. Estic segura que és en Robby. I no, no en tinc cap prova. Però qui més podria ser?

Va sonar el timbre, un to musical complex.

—Ai! Va ser idea de la meva mare. Me’l va regalar quan em vaig instal·lar. Abans era un brunzit i ella no el podia suportar. Espera’t un moment.

Va anar a obrir la porta i va tornar de seguida amb una capsa amb una pizza gran i dues llaunes de Coca-cola Diet.

—Coordinació perfecta. L’he encarregat pel mòbil abans d’arribar. He pensat que hauríem de dinar. Et va bé pizza?

—Em sembla molt bé.

La Kim va deixar la capsa sobre la tauleta de centre i va acostar una de les butaques lleugeres a la taula. En Gurney va seure al sofà.

Després de menjar-ne un tall cada un amb una mica de refresc, la noia va anar per feina.

—A veure. Per on vols que comencem?

—Vas tenir la idea de parlar amb les famílies de víctimes d’assassinats. Per tant, m’imagino que el primer que vas haver de fer va ser decidir quins assassinats triar.

—Això mateix. —El mirava amb intensitat.

—No hi ha escassesa de casos d’homicidi. Ni que et limitessis a l’estat de Nova York, ni que et limitessis a un sol any, en tindries centenars per escollir.

—Això mateix.

—Explica’m com vas escollir-los —va demanar en Gurney, tirant-se una mica endavant—. Amb quin criteri.

—El criteri va canviar sobre la marxa. Al començament, volia tota mena de víctimes, tota mena d’homicidis, tota mena de famílies, entorns racials i ètnics diferents, períodes de temps entre el crim i l’actualitat diversos. Varietat total! Però el doctor Wilson no parava de dir-me que simplifiqués, simplifiqués. Em deia que minimitzés les variables, que busqués un ganxo que a l’espectador li facilités entendre-ho. «Com més tancat l’enfocament, més enfocat està el punt». I cap a la dotzena vegada que m’ho va dir, ho vaig entendre. Tot va començar a adquirir sentit i a trobar el seu lloc. Després d’allò va ser com si digués: Sí! Ja ho tinc! Ara ja sé exactament el que faré!

En Gurney l’escoltava i se sentia estranyament commogut per l’entusiasme de la noia.

—I quin va acabar sent el criteri?

—Si fa no fa el que em deia el doctor Wilson. Minimitzar les variables. Tancar l’enfocament. Trobar un ganxo. Tan bon punt vaig començar a pensar així, la resposta es va materialitzar sola. Vaig veure que podia circumscriure el projecte a les víctimes del Bon Pastor.

—Aquell que va matar un grapat de conductors de Mercedes, fa vuit o nou anys?

—Deu. Fa exactament deu anys. Tots els seus atacs es van produir a la primavera de l’any 2000.

En Gurney es va repapar al sofà i va rumiar, recordant la infame sèrie de sis tiroteigs que havia aterrit tot el nord-est fins al punt que la gent no gosava conduir de nit.

—És interessant. Així el que va provocar la mort és el mateix en els sis casos, el temps transcorregut des del crim fins a l’actualitat és el mateix, el tirador és el mateix i tots els casos van rebre la mateixa dedicació dels investigadors.

—Exactament! I el fet que no es descobrís l’assassí, la falta de resolució del cas, la ferida oberta són les mateixes. Tot això fa que el Bon Pastor sigui perfecte per estudiar com reacciona cada família amb el temps a la mateixa catàstrofe, com viu la pèrdua, com afronta la injustícia, com els afecta a tots, sobretot com afecta els fills. Diferents resultats per a una mateixa tragèdia.

Es va aixecar i va anar a l’arxivador, al costat de la taula escriptori. Va agafar una carpeta blava brillant i la va passar a en Gurney. A sobre tenia una etiqueta amb lletres en negreta que deia «Els orfes de l’assassinat, proposta de documental de Kim Corazon».

Potser perquè va veure que la mirada d’en Gurney s’aturava sobre Corazon, la noia es va explicar.

—Et pensaves que em deia Clarke de cognom?

En Gurney va recordar l’època en què la Connie el va entrevistar per al perfil de la revista New York.

—Crec que Clarke va ser l’únic cognom que li vaig sentir esmentar.

—Clarke és el cognom de soltera de la Connie. El va recuperar quan es va divorciar del meu pare, quan jo era petita. Ell es deia… Corazon. I jo també.

Sota la prima superfície de la constatació hi havia un ressentiment evident. En Gurney va especular si aquell ressentiment era la causa de la seva reticència a referir-se a la Connie com a «mama» o «mare».

Però en Gurney no tenia cap desig d’explorar el tema. Va obrir la carpeta, va veure que contenia un document gruixut, de més de cinquanta pàgines. A la coberta es repetia el títol. A la segona pàgina hi havia un índex: Concepte, Resum del documental, Estil i metodologia, Criteri de selecció dels casos, Víctimes i Circumstàncies dels homicidis del Bon Pastor, Entrevistats possibles, Resums i estat dels contactes, Transcripcions de l’entrevista inicial, EBPMDI (Apèndix).

En Gurney va rellegir la llista de continguts més a poc a poc.

—La vas fer tu? La vas organitzar així?

—Sí. No et sembla bé?

—Al contrari.

—Llavors què?

—Per la manera com parlaves abans, mostraves molt apassionament. L’organització mostra molta lògica. —El que pensava era que la passió li recordava la Madeleine, i la lògica li recordava a ell—. Això sembla que ho hagi escrit jo.

—Això és un compliment, oi? —va dir la noia, amb un somriure murri.

En Gurney va riure, potser per primera vegada aquell dia, potser per primera vegada aquell mes. Després d’un moment, va tornar a mirar l’última entrada de la llista de continguts.

—M’imagino que EBP representa El Bon Pastor. Què vol dir MDI?

—Ah, això és el títol que ell va posar a l’explicació de vint pàgines que va enviar als mitjans i a la policia: Memoràndum d’intencions.

—Ara me’n recordo —va dir en Gurney—. Els mitjans li van començar a dir «manifest», la mateixa etiqueta que van posar sis anys abans al document de l’Unabomber.

—I això ens porta a les preguntes que et volia fer —va dir la Kim, assentint amb el cap—, sobre el tema dels assassins en sèrie. És una mica estrany. L’Unabomber i el Bon Pastor no semblen tenir res en comú amb en Jeffrey Dahmer i en Ted Bundy, ni amb aquells monstres que vas arrestar tu, com en Peter Piggert o el Satanic Santa, que enviava bocinets de les víctimes als policies per correu. Per l’amor de Déu! Aquesta mena de comportament no es pot ni considerar humà!

Va tremolar de forma visible i es va fregar els avantbraços com si es volgués escalfar.

A fora, al cel gris de Syracuse, en Guiney va sentir el peculiar ronc d’un helicòpter, que va anar creixent i després disminuint, allunyant-se.

—Alguns científics socials s’enfadarien amb mi per dir això —va puntualitzar en Gurney—, però el concepte d’«assassí en sèrie», com molta terminologia en aquest camp, té límits borrosos. De vegades, em fa l’efecte que aquests «científics» només són una colla d’etiquetadors autoconsagrats que han aconseguit fundar un club per fer diners. Fan recerques qüestionables, ajunten comportaments o característiques semblants com si fossin una «síndrome», li donen un nom amb sonoritat científica, i després ofereixen cursos de grau que permeten que uns eixelebrats de la mateixa corda memoritzin les etiquetes, passin un examen i s’afiliïn al club.

Es va adonar que la noia el mirava una mica estupefacta.

Conscient que semblava un rondinaire i que les ganes de rondinar li venien tant del seu estat d’ànim com de l’estat de la criminologia, va canviar de rumb.

—La resposta breu a la teva pregunta és que, des del punt de vista del motiu aparent, no sembla haver-hi gaires coses en comú entre un caníbal estimulat pel poder i el control i un paio que afirma que està rectificant els mals de la societat. Però hi pot haver més relació del que et penses.

—Vols dir que tots dos maten persones? —va exclamar la Kim, amb els ulls molt oberts—. I creus que tot es redueix a això, per diferents que semblin els motius superficialment?

En Gurney estava sorprès amb l’energia i la intensitat de la noia.

El feia somriure.

—L’Unabomber deia que intentava eliminar els efectes destructius de la tecnologia al món. El Bon Pastor, si no recordo malament, deia que intentava eliminar els efectes destructius de la cobdícia. I tanmateix, malgrat l’aparent intel·ligència de les seves declaracions escrites, tots dos van escollir un camí contraproduent per assolir els seus objectius. Matar persones no els portaria mai a aconseguir el que pretenien. Només hi ha una manera de donar sentit al camí que van prendre.

La noia estava tan concentrada que gairebé se li veia com li discorria el pensament.

—Vols dir que el camí és en realitat l’objectiu.

—Això mateix. Sovint els invertim: els mitjans i la finalitat. Els actes de l’Unabomber i el Bon Pastor tenen sentit si dónes per fet que l’objectiu que tenien era matar, que era la compensació emocional, i que els anomenats «manifestos» eren les justificacions que ho permetien.

La noia va parpellejar, com si intentés copsar les implicacions que tenia allò per al seu projecte.

—Però això fins a quin punt seria important… des del punt de vista de la víctima?

—Des del punt de vista de la víctima, no té cap importància. Per a la víctima, el motiu és irrellevant. Sobretot si no existia una relació prèvia entre víctima i assassí. En una carretera fosca, una bala al cap des d’un cotxe qualsevol és una bala al cap, sigui quin sigui el motiu.

—I les famílies?

—Ah, les famílies… Home…

En Gurney va tancar els ulls, rememorant a poc a poc una conversa trista rere l’altra. Tantes al llarg dels anys. Al llarg de les dècades. Pares. Esposes. Amants. Fills. Cares atònites. La incapacitat de creure la notícia terrible. Les preguntes desesperades. Els crits. Els gemecs. Els laments. La ràbia. Les acusacions. Les amenaces forassenyades. Els cops de puny a les parets. Les mirades embogides. Les mirades buides. Persones grans somicant com criatures. Un home trontollant enrere com si hagués rebut un cop de puny. I els pitjors de tots, els que no reaccionaven. Les cares petrificades, els ulls sense expressió.

Incapaços d’entendre, incapaços de parlar, incapaços de sentir. Girant-se, encenent un cigarret.

—Home… —va continuar un moment després—. Sempre he pensat que el millor era la veritat. Per això m’imagino que entendre una mica millor per què ha estat assassinada una persona estimada pot ser bo per als familiars supervivents. Però recorda que no dic que sàpiga per què l’Unabomber o el Bon Pastor van fer el que van fer. Segurament no ho saben ni ells. L’únic que sé és que no és el motiu que ells deien que era.

La noia el va mirar des de l’altre cantó de la tauleta i semblava a punt de fer una altra pregunta; va obrir la boca, quan un cop a la part de dalt de la paret de la casa la va aturar. Es va posar tensa i va escoltar.

—Què creus que era, això? —va preguntar al cap d’uns llargs segons, assenyalant l’origen del soroll.

—Ni idea. Potser un cop a una canonada d’aigua?

—És així com sonaria?

—Tu què creus que és? —va preguntar en Gurney arronsant les espatlles.

Com que la noia no contestava, va continuar preguntant.

—Qui viu a dalt?

—Ningú. Si més no, hauria d’estar buit. Els van desnonar, van tornar, la policia va fer una batuda perquè eren uns traficants de droga de merda i els van arrestar a tots, però segur que hores d’ara ja tornen a estar lliures, o sigui que vés a saber. Aquesta ciutat és bastant merdosa.

—O sigui que el pis de dalt està buit?

—Sí. Teòricament. —Va mirar la tauleta, concentrant-se en la capsa oberta de pizza—. Uf! Quin fàstic! La torno a escalfar?

—Per mi, no cal. —Estava a punt de dir que ja era hora d’anar-se’n, però es va adonar que feia molt poc que havia arribat. Era una de les seves tendències habituals, que s’havia agreujat els últims sis mesos: el desig de minimitzar el temps que passava amb altres persones.

—No crec que em pugui llegir tot això ara mateix —va dir, aixecant la carpeta blava—. Sembla molt detallat.

Com un núvol ràpid en un dia esplèndid, l’expressió de decepció va arribar i va marxar.

—I aquesta nit? T’ho pots endur, si vols, i t’ho mires quan tinguis temps.

La reacció de la noia el va afectar d’una manera exagerada; que el va commoure era l’única manera de descriure-ho, la mateixa sensació que havia tingut abans, quan ella li explicava com s’havia plantejat l’enfocament dels assassinats del Bon Pastor. Li semblava que començava a entendre el perquè d’aquella sensació.

Era el seu compromís absolut, la seva energia, la seva il·lusió, la seva joventut resplendent i decidida. I que ho fes tota sola. Sola en una casa insegura, en un barri desolat, perseguida per un assetjador maliciós. En Gurney sospitava que era aquella combinació de decisió i vulnerabilitat el que despertava el seu atrofiat instint paternal.

—Aquesta nit m’ho miraré —va dir.

—Gràcies.

El ronc de l’helicòpter va tornar a sorgir dèbilment en la llunyania, va augmentar, va passar i va disminuir. La noia es va escurar la gola, neguitosa, va ajuntar les mans a la falda i va parlar amb evident dificultat.

—Et volia demanar una cosa. No sé per què em costa tant.

Va brandar el cap amb energia com si estigués molesta amb la seva pròpia confusió.

—Què passa?

Va empassar saliva.

—Et podria contractar? Per un dia més?

—Contractar-me? Per fer què?

—No m’explico bé, ja ho sé. Em fa vergonya, no t’hauria de demanar tant. Però és que això és molt important per a mi.

—Què vols que faci?

—Demà… no podries venir amb mi? No cal que facis res. La qüestió és que demà tinc dues reunions. Una amb un possible entrevistat, l’altra amb en Rudy Getz. L’únic que vull és que m’hi acompanyis, que escoltis, a mi i als altres, i que després em diguis el que t’ha semblat sincerament, i que m’aconsellis, no ho sé, només és que… no m’estic explicant gens bé, oi?

—On has quedat demà? —va preguntar en Gurney.

—Ho faràs? Vindràs? Oh, gràcies, gràcies! De fet, no és gaire lluny de casa teva, tampoc és que sigui a prop, però no és gaire lluny. Una és a Barkville, amb en Jimi Brewster, fill d’una de les víctimes. I la casa d’en Rudy Getz és a uns quinze quilòmetres d’allà, dalt de la muntanya que dóna a l’embassament d’Ashokan. Primer veurem en Brewster, a les deu, cosa que vol dir que t’hauria de passar a buscar cap a dos quarts de nou. Et va bé?

La reacció automàtica que s’estava formant al seu cap era rebutjar la invitació i agafar el cotxe. Però era més pràctic utilitzar el temps que passaria amb ella per fer les preguntes que segur que se li plantejarien entre llavors i l’endemà. Per entendre més bé on es ficava.

—És clar —va dir—. Em va bé.

Ja es penedia de la seva decisió d’involucrar-s’hi, ni que fos un dia, però no sabia com negar-s’hi.

—Hi ha una partida per a consultoria al pressupost preliminar que vaig signar amb RAM, o sigui que et puc pagar 750 dòlars al dia. Espero que n’hi hagi prou.

Estava a punt de dir que no calia que li pagués, que no ho feia per això. Però alguna cosa en la seva actitud professional li va deixar clar que ho volia així.

—És clar —va tornar a dir—. Està bé.

Al cap d’una estona, després d’una conversa informal sobre la vida de la Kim a la universitat, sobre el declivi de Syracuse en una ciutat sense gràcia i plena de drogues, sobre la història de la insidiosa conversió del llac Onondaga d’una extensió d’aigües transparents a una claveguera tòxica, en Gurney es va aixecar i va quedar en ferm per l’endemà al matí.

—T’ensenyaria el pis —va dir ella—, però no hi ha gran cosa per veure. Només és un lloc on treballo i dormo. No ho he considerat mai casa meva.

El va acompanyar a la porta, li va estrènyer la mà amb força i li va tornar a donar les gràcies.

Mentre baixava els graons cap a la vorera esquerdada, en Gurney va sentir que es tancaven els dos panys de la porta. Va mirar el carrer depriment amunt i avall. Tenia un aspecte brut i salat, segurament pel residu sec del que fos que escampessin per fondre l’última acumulació de neu. L’aire feia una olor amb un punt agre.

Va pujar al cotxe, va girar la clau i va endollar el GPS portàtil per veure com havia de tornar a casa. Va tardar ben bé un minut a trobar el senyal de satèl·lit. Mentre li estava donant les primeres instruccions, va sentir una porta que es tancava de cop. Va aixecar el cap i va veure la Kim que sortia de la casa precipitadament. A l’últim graó, va caure i va quedar estesa a terra. S’estava aixecant, agafant-se a un cubell d’escombraries, quan en Gurney va arribar al seu costat.

—Que t’has fet mal?

—No ho sé… el turmell… —Respirava amb dificultat, semblava espantada.

En Gurney la subjectava per sota les aixelles perquè no caigués.

—Què ha passat?

—Sang… a la cuina.

—Què?

—Sang. Al terra de la cuina.

—Hi ha algú a dins?

—No. No ho sé. Jo no he vist ningú.

—Quanta sang?

—No ho sé. Gotes a terra. Com un rastre. Cap a la porta de darrere. No n’estic segura.

—No has vist ningú ni has sentit ningú.

—No. Em sembla que no.

—Molt bé. Ara estàs bé. Estàs fora de perill.

Va parpellejar i tenia llàgrimes als ulls.

—Estàs bé —va repetir ell, afectuosament—. Estàs bé. Estàs fora de perill.

Es va eixugar les llàgrimes i va intentar asserenar-se.

—Ja estic bé. Estic bé.

—Vull que t’asseguis al meu cotxe —va dir en Gurney, quan va veure que la noia ja respirava amb normalitat—. Pots tancar la porta. Aniré a donar un cop d’ull al pis.

—Vinc amb tu.

—Preferiria que et quedessis al cotxe.

—No! —El va mirar suplicant—. És el meu pis. No em pot fer fora del meu pis!

Encara que anés en contra del procediment policial deixar que un civil tornés a entrar a l’escenari del delicte en aquell estat abans d’haver-lo escorcollat, en Gurney ja no era policia i el procediment ja no era el tema més important. En vista de l’estat emocional de la Kim, va decidir que preferia tenir-la a prop que insistir perquè es quedés sola al cotxe, tancat o obert.

—Entesos —va dir, agafant la Beretta de la funda del turmell i ficant-se-la a la butxaca de la jaqueta—. Anem a inspeccionar el pis.

Va entrar primer, deixant totes les portes obertes darrere. Es va parar al llindar de la sala. El passadís continuava recte uns sis metres si fa no fa i acabava en una arcada que donava a la cuina. Entre la sala i la cuina hi havia dues portes obertes a la dreta.

—On donen aquestes portes?

—La primera és el meu dormitori. La segona és la cambra de bany.

—Vaig a escorcollar aquesta. Si sents alguna cosa que no és normal, o si em crides i no et contesto immediatament, surt al carrer tan de pressa com puguis, et tanques al meu cotxe i telefones al 911. Entesos?

—Sí.

Va avançar pel passadís, va mirar dins de la primera habitació i després va entrar i va encendre el llum de sostre. No hi havia gaires coses per veure. Un llit, una tauleta, un mirall de cos sencer, un parell de cadires plegables i un armari raquític. Va mirar dins de l’armari, va inspeccionar sota el llit. Va tornar a sortir al passadís i va fer un senyal amb el polze a la Kim, volent dir que tot anava bé, va continuar cap al lavabo i va repetir el mateix.

A continuació hi havia la cuina.

—On has vist les gotes de sang? —va preguntar.

—Comencen davant de la nevera i van cap al passadís de darrere.

En Gurney va entrar a la cuina cautelosament, content d’anar armat per primera vegada en sis mesos. La cuina era una habitació espaiosa. A l’extrem més allunyat hi havia una tauleta i dues cadires davant d’una finestra que donava al camí d’accés de la casa del costat. La finestra deixava entrar una mica de llum, però no gaire.

Davant d’ell hi havia un taulell amb armaris a sota, una pica i una nevera. Entre ell i la nevera hi havia una petita illa per tallar verdures. A l’illa va veure un ganivet de carnisser. Va fer la volta a l’illa i va veure la sang, una tira de taques fosques de la grandària d’una moneda de deu centaus sobre el gastat linòleum del terra, una cada seixanta o vuitanta centímetres, estenent-se des de davant de la nevera cap a la porta de darrere de la cuina i una zona fosca de més enllà.

De sobte, va sentir una respiració darrere. Es va girar ajupit i es va treure la Beretta de la butxaca. Era la Kim, a un metre de distància, com l’estereotip del cérvol enlluernat pels fars, mirant el canó de la petita pistola del 32 amb la boca oberta.

—Senyor! —va exclamar; va respirar fondo i va abaixar la pistola.

—Perdona. No volia fer soroll. Vols que encengui el llum?

En Gurney va fer que sí. L’interruptor, que era a la paret de l’aigüera, va encendre dos fluorescents llargs muntats al sostre. Amb aquella llum més brillant, les taques de sang de terra semblaven més vermelles.

—En aquell passadís hi ha llum?

—A la paret de la dreta de la nevera.

Va trobar l’interruptor, el va encendre i la foscor darrere el llindar es va il·luminar amb la lluentor freda, incerta i sorollosa d’un fluorescent barat muntat al fons. Va avançar a poc a poc cap al llindar amb la Beretta apuntant a terra.

Fora d’un cubell d’escombraries verd de plàstic, el petit replà de darrere estava buit. En un extrem, una porta exterior d’aspecte sòlid estava tancada amb dos panys consistents. Hi havia una altra porta a la paret de la dreta d’aquell espai atapeït. Era cap allà que portava el rastre de gotes de sang.

En Gurney va fer una mirada ràpida a la Kim.

—Què hi ha darrere d’aquesta porta?

—Escales. Les escales… al soterrani. —La por es tornava a apoderar de la seva veu.

—Quant fa que no baixes?

—Baixar… ostres, no ho sé. Potser… potser fa un any. Va saltar un diferencial i l’empleat de manteniment del propietari em va ensenyar com tornar-lo a connectar.

Va bellugar el cap com si només de pensar-hi ja es posés nerviosa.

—Hi ha cap més accés?

—No.

—Finestres?

—Unes de petites arran de terra, però tenen reixes.

—On és l’interruptor?

—Al costat de la porta, crec.

Davant de la porta hi havia una gota de sang. En Gurney la va esquivar. Repenjant-se contra la paret, va girar el pom i va obrir la porta de cop. L’olor de tancat i florit va omplir el petit replà. Va esperar, va escoltar i després va mirar les escales que baixaven. Estaven poc il·luminades pel fluorescent parpellejant de darrere. Hi havia un interruptor a la paret. El va prémer i una llum fluixa i groga es va encendre en algun lloc del soterrani.

Va dir a la Kim que apagués el fluorescent del replà, per no sentir el brunzit.

Llavors va tornar a escoltar durant un minut. Silenci. Va mirar cap a baix. Cada dos o tres esglaons veia una gota fosca.

—Què hi ha? Què veus?

Si a la Kim se li tensava més la veu, li petaria.

—Més gotes —va dir en David, com si res—. Vaig a inspeccionar. Tu queda’t aquí. Si sents alguna cosa, corre cap a la porta, puja al cotxe…

—Ni parlar-ne! —va interrompre ella—. Em quedo amb tu.

En Gurney tenia la facultat de projectar una calma que augmentava en proporció directa amb l’agitació dels que l’envoltaven.

—D’acord. Però amb una condició. T’has de mantenir almenys a dos metres de distància darrere meu. —Va estrènyer més fort la Beretta—. Si m’he de moure amb rapidesa, necessitaré espai. D’acord?

La noia va fer que sí amb el cap.

Va començar a baixar a poc a poc. Era una escala poc sòlida i sense barana. Quan va arribar a baix, va veure que el rastre de taques fosques continuava pel terra brut del soterrani cap al que semblava un bagul llarg i baix en un racó. En una paret hi havia una caldera de petroli al costat de dos tancs grans. A la paret adjacent hi havia una caixa de fusibles, i a sobre, gairebé tocant les bigues descobertes, hi havia una filera de finestretes horitzontals. Les barres exteriors amb prou feines es veien a través del vidre brut. L’escassa claror venia d’una sola bombeta, tan ronyosa com les finestres.

L’atenció d’en Gurney va tornar al bagul.

—Tinc una llanterna —va dir la Kim des de dalt—. La vols?

La va mirar. La Kim va encendre la llanterna i l’hi va passar. Era una Mini-Maglite. Tenia la pila molt baixa, però era millor que res.

—Què veus? —va preguntar la Kim.

—No n’estic segur. L’última vegada que vas ser aquí, recordes haver vist una caixa o una mena de bagul contra la paret?

—Uf, no en tinc ni idea. Aquell home m’ensenyava els circuits, els interruptors, no sé quantes coses més. Què veus?

—De seguida t’ho diré.

Va avançar amb inquietud, seguint el rastre de sang cap a la caixa llarga i baixa.

D’una banda, semblava una caixa antiga per guardar mantes i prou. D’altra banda, no es podia treure del cap la idea melodramàtica que tenia la mida perfecta per ser un taüt.

—Déu meu! Què és això?

La Kim l’havia seguit i la tenia a poca distància darrere d’ell. Parlava en murmuris.

En Gurney es va ficar la llanterna entre les dents i va il·luminar la caixa. Amb la Beretta a la mà dreta, va aixecar amb compte la tapa amb la mà esquerra.

D’entrada es va pensar que no hi havia res a dins.

Llavors, brillant una mica a la petita clariana de llum groga de la llanterna, va veure el ganivet. Un ganivet de cuina de pelar. Fins i tot amb aquella claror fluixa i bruta va veure que havien esmolat la fulla fins al punt que estava insòlitament prima i tallant.