Afrontar els fets

Incapaç de dormir tot i estar esgotat, en Gurney seia en la penombra davant la taula d’esmorzar, contemplant la carena oriental. L’alba s’escampava pel cel amb una pal·lidesa malaltissa; un bon reflex del seu estat d’ànim.

Abans d’això, la Madeleine, que s’havia despertat amb el crit de dolor que havia fet, l’havia portat d’urgències al minúscul hospital de Walnut Crossing.

L’havia acompanyat al llarg de quatre hores que haurien pogut ser menys d’una si no haguessin arribat tres ambulàncies amb els supervivents malparats d’un accident tragicòmic en què un conductor borratxo havia fet caure un pal de telèfon, que al seu torn havia tombat un anunci, el qual havia fet de rampa perquè una moto sortís volant a tota velocitat i aterrés al capó d’un cotxe que venia en sentit contrari. O almenys això era el que el personal d’urgències i de les ambulàncies s’explicaven entre ells una vegada i una altra fora del box on en Gurney esperava que el cosissin i l’embenessin.

Era la segona vegada que anava a l’hospital en menys d’una setmana, cosa que en si mateixa ja era preocupant.

S’havia adonat de les breus mirades de preocupació de la Madeleine mentre anaven a l’hospital, a la sala d’espera i quan tornaven a casa, però gairebé no havien dit res. Quan havien parlat, havia estat sobretot de com tenia la mà o de les complexitats d’aquell accident de trànsit tan estrany, o sobre la necessitat de desempallegar-se de la maleïda fletxa o deixar-la en un lloc més segur.

Hi havia altres coses de les quals hauria pogut parlar amb ella, de les quals potser li hauria convingut parlar. El localitzador que havia trobat al cotxe de la Kim. El localitzador al seu propi cotxe. El tercer assassinat amb un punxó de gel. Però no va dir ni una paraula de tot allò.

Es deia que el motiu del silenci era que si l’hi explicava només la faria patir. Però tenia una veueta al cap que li deia una altra cosa: que el veritable motiu era evitar les discussions, no tancar-se a cap opció. Es va dir a si mateix que seria una ocultació temporal i que, per tant, no tenia a veure amb dir o no la veritat, només amb el moment.

Quan van arribar a casa faltava mitja hora perquè es fes de dia, i la Madeleine es va ficar al llit amb l’expressió amoïnada que li havia passat tants cops per la cara aquella nit.

Massa nerviós per endormiscar-se, en Gurney es va asseure a la taula i es va posar a sospesar les conseqüències de les coses de què no volia parlar, sobretot del nombre creixent d’assassinats.

Als assassins els atrapen de moltes maneres, però n’hi ha poques que es puguin aplicar a assassins amb intel·ligència i disciplina. I era possible que el Bon Pastor fos el més llest i disciplinat de tots.

L’única possibilitat raonable d’identificar-lo seria per mitjà d’un enorme esforç coordinat de les forces policials. Caldria torna a avaluar totes les dades del cas original. Una quantitat aclaparadora de personal. Que algú ordenés que es tornés a començar partint de zero. Però amb l’ambient actual, era completament impossible que passés una cosa així. Ni l’FBI ni el Departament d’Investigació Criminal serien capaços d’allunyar-se tant dels límits establerts. Eren uns límits que s’havien marcat ells mateixos, i que havien estat reforçant durant deu anys. Això els havia deixat en una posició perillosament defensiva, en la qual no servien per a res.

Així doncs, què havia de fer, ell?

Expulsat i demonitzat, amb una possible acusació greu penjant sobre el cap i l’etiqueta del TEPT enganxada al front, què collons podia fer?

No se li acudia res.

Res, tret d’un aforisme tan simplista que feia ràbia.

«Has de jugar les cartes que t’han repartit».

I quin cony de cartes li havien repartit?

Va arribar a la conclusió que la major part de cartes que tenia eren brossa. O no es podien jugar, atesa la manca absoluta de recursos a la seva disposició.

Però havia de reconèixer que un comodí sí que el tenia.

Potser valdria alguna cosa, o potser no valdria res.

El sol va sortir darrere la boirina matinal. Encara estava baix al cel quan va sonar el telèfon de la casa. En Gurney es va aixecar de la taula i va anar a contestar-lo a l’estudi. Era algú del consultori, que demanava per la Madeleine.

Quan estava a punt de portar-li l’aparell al dormitori, la Madeleine va aparèixer a la porta de l’estudi en pijama, i li va allargar la mà com si fos una trucada que estigués esperant.

Va donar un cop d’ull a l’identificador de la pantalla abans de parlar, amb un agradable to professional que contrastava amb l’expressió mig adormida de la cara.

—Bon dia, sóc la Madeleine.

Tot seguit va escoltar en silenci el que evidentment era una llarga explicació d’alguna cosa, durant la qual en Gurney va tornar a la cuina i va fer una altra cafetera.

Va tornar a sentir un moment la veu de la Madeleine cap al final de la trucada, però només en va entendre unes quantes paraules. Li sonava com si acceptés de fer alguna cosa. Al cap d’un moment, ella va aparèixer a la porta de la cuina i el tornava a mirar amb la preocupació als ulls de la nit anterior.

—Com tens la mà?

Ja se li havia passat l’efecte de la lidocaïna que li havien posat per anestesiar-li la mà abans dels nou punts, i notava palpitacions a la meitat inferior del palmell.

—No està malament del tot —va dir—. Què volen que facis, ara?

Ella no va fer cas de la pregunta.

—L’hauries de tenir aixecada, com t’ha dit el metge.

—Tens raó. —Va aixecar la mà uns quants centímetres per damunt de l’illa de l’aigüera, on esperava que s’acabés de fer el cafè—. Hi ha hagut algun altre suïcidi? —va preguntar, potser en un to massa frívol.

—La Carol Quilty va dimitir ahir a la nit. Necessiten algú que la substitueixi avui.

—A quina hora?

—Tan aviat com pugui. Ara em dutxaré, em menjaré una torrada i me n’hi aniré. Estaràs bé, aquí, tot sol?

—És clar que sí.

Ella va arrufar les celles i li va assenyalar la mà.

—Més amunt.

En Gurney la va aixecar fins a l’alçada dels ulls.

Ella va sospirar, li va picar l’ullet de broma, com si li digués «Bravo!», i se’n va anar a la dutxa.

En Gurney es va meravellar per enèsima vegada de la seva alegria innata, la seva capacitat d’acceptar sempre la realitat que la vida li posava al davant i afrontar-la amb una actitud molt més positiva que la d’ell.

Es prenia la vida tal com era i ho feia tan bé com podia.

Jugava les cartes que li havien repartit.

Cosa que li va recordar el seu comodí.

Independentment del valor que tingués, l’havia de fer servir ben aviat. L’havia de jugar abans no s’acabés la partida.

El neguitejava la sensació que potser no valdria res. Però només tenia una manera d’esbrinar-ho.

El seu «comodí» era l’accés al material d’espionatge que hi havia instal·lat al pis de la Kim. Potser l’hi havia posat el Bon Pastor, i potser encara vigilava les transmissions. Si les dues suposicions eren vàlides —i en els dos casos era suposar molt—, aquell equip li podia proporcionar un mitjà de comunicació. Una manera de parlar amb l’assassí. Una oportunitat d’enviar un missatge.

Però quina mena de missatge hauria d’enviar?

Era una pregunta senzilla… amb un nombre il·limitat de respostes.

L’únic que havia de fer era encertar la correcta.

Quan feia poc que la Madeleine havia sortit cap al consultori, el telèfon de l’estudi va tornar a sonar. La pantalla deia que era en Hardwick.

—Mira’t l’hemeroteca del Manchester Union Leader a internet —va dir la veu rogallosa—. L’any 91 van publicar una sèrie d’articles sobre el cas de l’Estrangulador de White Mountain. Segur que hi trobes el que busques. Ara he d’anar a pixar. Vés amb compte.

Certament, l’home tenia el seu propi estil a l’hora d’acomiadar-se.

En Gurney es va posar a l’ordinador i es va passar una hora ficat a l’hemeroteca en línia, no tan sols del Union Leader sinó també d’altres diaris de Nova Anglaterra que havien informat extensament dels crims de l’Estrangulador.

Hi havia hagut cinc atacs en dos mesos, tots mortals. Totes les víctimes eren dones i a totes les havien estrangulat amb mocadors de seda blancs, que l’assassí havia deixat lligats al voltant del coll. Els factors comuns de les víctimes eren més circumstancials que personals. Tres de les dones vivien soles i les havien assassinat a casa seva. Les altres dues treballaven fins tard en entorns aïllats. A una l’havien mort en un aparcament sense il·luminació darrere d’una botiga d’artesania d’on era l’encarregada, i a l’altra, en un aparcament similar darrere de la seva pròpia floristeria. Els cinc atacs s’havien produït en un radi de nou quilòmetres al voltant de Hanover, la seu del Dartmouth College.

Si bé en l’estrangulació en sèrie de dones hi solia haver present un motiu sexual, no hi havia senyals de violació o d’altres abusos. I el «perfil de la víctima» li va semblar estrany. De fet, en realitat no hi havia cap perfil. A primera vista, l’únic factor físic que les dones tenien en comú era que totes eren força menudes. Però no s’assemblaven gens. Els estils de la roba i els pentinats eren molt diversos. Representaven una barreja socioeconòmica curiosa: una estudiant de Dartmouth (que aleshores sortia amb en Larry Sterne), dues botigueres, una auxiliar a temps parcial al menjador d’una escola privada local i una psiquiatra. Tenien entre vint-i-un i setanta-un anys. L’estudiant de Dartmouth era rossa, d’origen anglosaxó. La psiquiatra jubilada era una dona afroamericana de cabells grisos. En Gurney poques vegades havia vist tanta variació entre les víctimes d’un assassí en sèrie. Amb aquelles dones, costava discernir la fixació de l’assassí, l’obsessió que l’empenyia a actuar.

Mentre reflexionava sobre les particularitats del cas, va sentir la dutxa al pis de dalt. Al cap d’una estoneta, la Kim va aparèixer a la porta de l’estudi amb una expressió espantosament angoixada.

—Bon dia —va dir en Gurney, mentre tancava la cerca a l’ordinador.

—Em sap molt greu haver-te ficat en tot això —va dir la noia, a punt de plorar.

—És el que feia abans per guanyar-me la vida.

—Quan ho feies per guanyar-te la vida, ningú no et cremava el graner.

—No sabem de cert si el graner té alguna cosa a veure amb el cas. Podria haver-ho fet un…

—Déu meu —el va interrompre la noia—, què t’ha passat a la mà?

—La fletxa que havia deixat a l’aparador; ahir a la nit, a les fosques, me la vaig clavar.

—Déu meu —va repetir, amb una ganyota.

En Kyle va aparèixer al passadís darrere d’ella.

—Bon dia, pare, com… —Es va aturar quan va veure les benes—. Què ha passat?

—No gran cosa. Sembla pitjor del que és. Voleu esmorzar?

—S’ha fet un trau amb aquella fletxa tan perillosa —va dir la Kim.

—Ostres, allò talla com una mala cosa —va dir en Kyle.

En Gurney es va aixecar de la taula.

—Veniu —va dir—, farem ous, torrades i cafè.

Intentava sonar normal. Però mentre somreia com si res i es dirigia el primer a la taula de la cuina, la qüestió del que els havia de dir sobre la Lila Sterne i els localitzadors GPS ja l’estava marejant. Realment tenia dret a guardar-s’ho tot? I per què ho feia?

Els dubtes sobre les seves pròpies motivacions sempre havien estat els principals corcs que minaven la poca pau d’esperit que pogués aconseguir ocasionalment. Va intentar estar atent als detalls trivials de l’esmorzar.

—Què us sembla si comencem amb una mica de suc de taronja?

Tret d’uns quants comentaris aïllats, van esmorzar en silenci, gairebé incòmodes. Tan aviat com van haver acabat de menjar, la Kim, que era evident que es moria de ganes d’entretenir-se fent alguna cosa, va insistir a desparar taula i rentar els plats. En Kyle es va concentrar a llegir els seus missatges de text i els va repassar tots almenys dues vegades.

Amb aquell silenci, la ment d’en Gurney va tornar a la pregunta crucial de com jugar el seu comodí. Només tenia una oportunitat per encertar-la. Tenia la sensació gairebé física que se li escapava el temps, que la sorra s’escolava per la part estreta del rellotge i li arrossegava els peus cap avall.

Es va imaginar un final de partida en què acabava enfrontant-se al Bon Pastor. Un final de partida en què totes les peces del trencaclosques encaixarien de cop. Un final de partida que demostraria que la seva opinió contrària a la resta era el producte d’una ment lògica i no la fantasia d’un policia ferit que ja havia viscut els seus millors moments.

No tenia temps de posar en dubte la racionalitat del seu objectiu, ni les seves possibilitats d’èxit. En aquell moment l’únic que podia fer era centrar-se en la manera com provocar la confrontació. I on.

Decidir el lloc seria la part fàcil.

El repte seria el com.

El telèfon va sonar i el va fer tornar al present, assegut a la taula, ara il·luminada de ple pel sol del matí. El va sorprendre veure que, mentre ell estava abstret en els seus pensaments, la Kim i en Kyle s’havien retirat a les butaques de l’altre extrem de la sala i en Kyle havia encès una mica de foc a l’estufa.

Va anar a contestar el telèfon a l’estudi.

—Bon dia, Connie.

—David? —Semblava que li estranyés poder parlar amb ell.

—Sóc aquí.

—A l’ull de l’huracà?

—Fa tot l’efecte que sí.

—Ja m’ho crec. —La veu estava carregada de nervis i energia. La Connie sempre sonava com si s’hagués pres algun estimulant—. Cap a quin cantó bufa el vent, ara?

—Què dius?

—La meva filla. Aguanta o se’n va cap a la sortida?

—Diu que està decidida a abandonar el projecte.

—Perquè és massa intens?

—Intens?

—Assassinats amb punxons de gel, el renaixement del Pastor, pànic als carrers. És això el que l’espanta?

—Les persones assassinades eren gent que li importava.

—El periodisme no és per a figaflors. Mai no ho ha estat i no ho serà mai.

—També creu que estan convertint la seva idea d’un documental seriós sobre emocions en un sòrdid fulletó de RAM.

—Collons, David, que vivim en una societat capitalista!

—I això què vol dir?

—Vol dir que el negoci dels mitjans de comunicació és…, sorpresa!, un negoci. Els matisos estan bé, però el que ven és el dramatisme.

—Potser hauries de parlar d’això amb ella, i no amb mi.

—I una merda. Ella i jo sempre estem de punta. Però, com ja t’he dit abans, ella t’admira. A tu t’escoltarà.

—I què vols que li digui? Que RAM és un projecte noble, que en Rudy Getz és un príncep blau?

—Pel que he sentit a dir, en Rudy és un merda. Però és un merda molt espavilat. El món és com és. Alguns l’afrontem, i d’altres no. Vull que s’ho pensi dues vegades abans de baixar del carro.

—En aquest cas, baixar del carro potser no és tan mala idea.

Hi va haver un silenci, cosa que no era habitual en una conversa amb la Connie Clarke. Quan va tornar a parlar, la veu era més greu.

—No tens ni idea de com podria acabar tot això. La decisió d’estudiar periodisme, de treure’s un títol, de tirar endavant aquesta idea seva, de fer-se una carrera pròpia als mitjans de comunicació… tot plegat ha estat com un salvavides, l’ha salvat de la situació en què es trobava abans.

—I quina era?

Hi va haver un altre silenci.

—La jove centrada i ambiciosa que ara tens al davant és una mena de miracle. Tal com estava fa uns quants anys, em feia por… tal com estava quan es va apartar de la vida normal després de la desaparició del seu pare. Durant l’adolescència, anava a la deriva. No volia fer res, no li interessava res. De vegades estava bé, però després tornava a enfonsar-se en un forat negre. Això del periodisme, aquest projecte d’Els orfes, li ha marcat un camí. Li ha donat una vida. No vull pensar on pot acabar si «baixa del carro».

—Vols parlar amb ella?

—És aquí? A casa teva?

—Sí. És una llarga història.

—És aquí, ara, a la mateixa habitació que tu?

—En una altra habitació, amb el meu fill.

—El teu fill?

—És una altra llarga història.

—Ja ho veig. Bé… m’agradaria sentir la història quan tinguis temps per explicar-me-la.

—Amb molt de gust. Potser d’aquí a un dia o dos. Ara mateix les coses estan una mica embolicades.

—Ja m’ho penso. Però no t’oblidis del que t’he dit, sisplau.

—Ara hauria de deixar-te.

—D’acord, però… fes el que puguis, David. Sisplau. No deixis que s’autodestrueixi.

Després de penjar, en Gurney es va quedar dret davant la finestra de l’estudi, contemplant la carena sense veure-la realment. Com diantre podia algú evitar que una altra persona s’autodestruís?

Unes fiblades a la base de la mà li van interrompre el fil dels pensaments. Va aixecar la mà i la va repenjar al muntant de la finestra, i el dolor es va esvair. Sentia la Kim i en Kyle parlant en veu baixa a la cuina i el so de la vaixella amuntegant-se a l’escorreplats. Va mirar el rellotge de l’escriptori. No faltava ni una hora perquè la Kim i ell haguessin de marxar per anar a la reunió amb en Rudy Getz.

Però ara mateix tenia qüestions més urgents per resoldre.

El comodí. L’oportunitat d’enviar un missatge a l’assassí.

Quin missatge li havia d’enviar?

Una invitació?

Per anar a on? Per fer què? Per quin motiu?

Què podria voler el Pastor?

Una cosa que sempre semblava voler el Pastor era seguretat.

Potser li podria oferir una oportunitat d’eliminar algun element de risc de la seva vida.

Potser una oportunitat d’eliminar un adversari.

Sí. Allò aniria molt bé.

Una oportunitat de matar algú que li complicava la vida.

I en Gurney coneixia el lloc ideal. Un indret perfecte per cometre un assassinat.

Va obrir el calaix de l’escriptori i en va treure una targeta de visita on no hi havia apuntat cap nom, només un telèfon mòbil.

Va agafar el telèfon i va marcar. Li va saltar la bústia de veu. No hi havia cap salutació ni cap identificació, només una ordre brusca:

—Digueu què voleu.

—Sóc en Dave Gurney. És urgent. Truqui’m.

La resposta va trigar menys d’un minut.

—Sóc en Maximilian Clinter. Què passa, company? —L’accent irlandès estava més present que mai.

—Li he de demanar un favor. He de fer una cosa, i necessito un lloc especial on fer-la.

—Vaja, vaja, vaja. Una cosa grossa?

—Sí.

—Com de grossa, exactament?

—No n’hi ha cap de més grossa.

—No n’hi ha cap de més grossa. Bé, bé. Això només pot voler dir una cosa. M’equivoco?

—Jo no em dedico a llegir els pensaments de la gent, Max.

—Jo sí.

—Llavors no cal que em faci preguntes.

—No és cap pregunta, només una sol·licitud de confirmació.

—Li confirmo que és una cosa grossa, i li demano que em deixi fer servir la seva cabana una nit.

—Me’n podria donar alguns detalls?

—Encara no els he perfilat.

—Doncs la idea bàsica.

—Preferiria no fer-ho.

—Tinc dret a saber-ho.

—Penso convidar algú a trobar-s’hi amb mi.

—El pensa convidar a ell?

En Gurney no va respondre.

—Hòstia puta! És veritat? L’ha trobat?

—De fet, vull que em trobi ell a mi.

—A la meva cabana?

—Sí.

—Per què hauria de voler-hi anar?

—Possiblement per matar-me, si li puc donar un motiu prou bo per fer-ho.

—Ja ho veig. Té pensat passar la nit a la meva cabana enmig del pantà de Hogmarrow, amb l’esperança de rebre una visita nocturna d’un home amb un bon motiu per matar-lo. L’he entès bé?

—Més o menys.

—I on hi ha el final feliç? Mig segon abans que li rebenti el cap, aparec jo del no-res per salvar-lo, com un cony de Batman?

—No.

—No?

—Em salvo jo mateix. O no.

—Vostè què és, un exèrcit d’un sol home?

—Tot s’aguanta massa amb pinces per implicar-hi més gent.

—Jo hi hauria de participar.

En Gurney mirava per la finestra de l’estudi sense veure res i avaluava la pila inestable de supòsits que hi havia sota el que anomenava pla. Anar allà tot sol seria un risc bestial. Però portar-hi algú que li servís de reforç, especialment algú com en Clinter, encara seria més arriscat.

—Ho sento. O es fa a la meva manera o no es fa.

La veu d’en Clinter va explotar.

—Està parlant del malparit que em va fotre la vida enlaire. El malparit que vull matar. El malparit que vull convertir en menjar de gossos. I ara em diu que s’ha de fer al seu cony de manera. Al seu cony de manera? Collons, que s’ha tornat boig?

—De debò que no ho sé, Max. Però veig una petita oportunitat d’aturar el Bon Pastor. Potser impedir que mati la Kim Corazon. O el meu fill. O la meva dona. És o ara o mai, Max. La meva única oportunitat. Ja hi ha massa variables, massa coses que no sé com aniran. I afegir-hi una altra persona representaria una variable més. Em sap greu, Max, però no ho puc permetre. O es fa a la meva manera o no es fa.

Hi va haver un llarg silenci.

—D’acord. —La veu d’en Clinter era monòtona. Sense accent. Sense sentiment.

—D’acord què?

—D’acord, pot fer servir casa meva. Quan la necessita?

—Com més aviat millor. Diguem que demà a la nit. Des que es pongui el sol fins que surti.

—D’acord.

—Però necessito de totes totes que no s’hi acosti.

—I si necessita ajuda?

—Qui el va ajudar a vostè en aquella habitació de Buffalo?

—Buffalo va ser diferent.

—Potser no tan diferent. Les portes de la cabana tenen claus?

—No. Els meus escurçonets són els únics panys que mai m’han fet falta.

—Les serps de cascavell que diuen que té?

En Gurney recordava aquella curiositat de la visita que havia fet a la cabana d’en Clinter la setmana passada. Semblava que fes un mes.

—Els rumors poden ser més forts que els fets, company. Mai no subestimi el poder de la ment humana. Una serp al cervell val per dues a l’herbei. —L’accent tornava a guanyar terreny a poc a poc.