L’única manera

—Suïcidi? —va dir en Kyle.

—Ho dubto —va dir en Gurney—. No era de la mena que se suïciden. I encara que ho fos, l’homicidi continuaria tenint més sentit.

—Creus que els polis de Syracuse són prou bons per descobrir què va passar de debò?

—Potser amb una mica d’ajuda.

Va estar-se uns segons sospesant les opcions que tenia i llavors va agafar el telèfon i va marcar el número d’en Hardwick.

Va despenjar a la primera trucada.

—Quina puta casualitat! —va dir la veu ronca.

—Què dius?

—Estava a punt d’agafar el telèfon per trucar-te i m’has telefonat tu. No em diguis que no és una casualitat de nassos.

—No sé què dir-te, Jack. El motiu de la trucada és que sé una cosa que podria tenir valor per al Departament d’Investigació Criminal, i ets l’única persona del Departament que vol parlar amb mi.

—Sí, bé, després que et doni certa notícia, potser no t’importa una merda el…

—Escolta’m. En Robby Meese és mort.

—Mort? Vols dir que és mort, que se l’han carregat?

—Diria que sí, però han fet que semblés un suïcidi.

—El Departament ja s’ha assabentat d’aquest cadàver?

—La policia local de Syracuse ho sap. Per tant, vosaltres us n’assabentareu força aviat. Però el tema no és aquest. Has de procurar que qui sigui que s’encarregui de les proves forenses es miri amb atenció el teclat de l’ordinador que es va fer servir per escriure el teòric missatge suïcida. És probable que les ditades a les tecles s’assemblin molt a les que van trobar a l’ordinador de la Ruth Blum.

En Hardwick va fer una pausa com si ho estigués intentant entendre.

—On és aquest cadàver?

—Al pis de la Kim Corazon.

Hi va haver una pausa més llarga.

—Les ditades amb guants de làtex del teclat de la Blum les va fer algú que intentava escriure una cosa sense deixar empremtes a les tecles, perquè semblés que ho havia picat ella. És així, oi?

—Això mateix.

—Com podria funcionar, en aquest cas? Les empremtes que hi hauria al teclat de la Corazon serien d’ella, i no d’en Meese. Com podia fer que semblés que l’havia teclejat ell?

—L’assassí podria haver demanat a en Meese que escrivís alguna altra cosa, com ara un correu electrònic, o vés a saber què, abans de matar-lo. Llavors, amb les empremtes d’en Meese a les tecles, l’assassí es posa els guants i pica el missatge de suïcidi.

—I què vols que faci amb aquesta gran informació?

—Quan vegis l’informe sobre l’homicidi d’en Meese, que esperem que esmenti el missatge a l’ordinador, de sobte se’t podria acudir que, com que hi ha relació entre la Kim Corazon i la Ruth Blum, caldria comprovar les empremtes als teclats dels dos ordinadors. Potser també ho voldràs comentar a la Bullard, d’Auburn. I a un tal inspector James Schiff de Syracuse.

—No ho vols fer tu mateix?

—En aquest moment el meu nom no és precisament una vareta màgica. Qualsevol suggeriment que faci acabarà a baix de tot de la pila, si és que hi arriba.

En Hardwick va emetre una explosió de tos seca. O potser era una riallada.

—Noi, no saps fins a quin punt l’encertes, i és per això que t’anava a trucar. Els de la unitat d’incendis han decidit portar-te a la comissaria per interrogar-te. Com a sospitós.

—Quan?

—El més probable és que demà el matí. Però es podria avançar a aquesta tarda. He pensat que t’ho havia de comentar, per si de cas preferies no ser a casa.

—D’acord, Jack. Moltes gràcies. Ara penjaré. Tinc unes quantes coses per fer.

—No abaixis la guàrdia. La tropa està de mala llet.

Quan en Gurney va penjar, estava dret al mig de la sala allargada. La Madeleine i en Kyle seien a la taula. En Kyle se’l mirava, sincerament atònit.

—És increïble, això dels guants damunt del teclat! Uau. Com se t’ha acudit?

—Només faig suposicions. Potser no he resolt res. Però hi ha un altre problema en doina. Els imbècils de l’FBI estan pressionant els imbècils de la unitat d’incendis provocats perquè m’interroguin pel tema del graner.

En Kyle es va indignar.

—Però que no ho va fer aquell idiota, en Kramden, quan va venir aquí?

—En Kramden em va prendre declaració com a testimoni. Ara em volen interrogar com a sospitós.

La Madeleine feia cara de perplexitat.

—Sospitós? —va exclamar en Kyle—. Però que s’han tornat bojos, aquells imbècils?

—I això no és tot —va dir en Gurney—. Pot ser que una o diverses forces policials em vulguin interrogar respecte a la mort d’en Robby Meese, perquè ahir al vespre vaig ser al pis de la Kim. Per tant, crec que el millor seria que me n’anés. Els interrogatoris en els casos d’homicidi poden durar molta estona, i aquesta nit he quedat i no hi puc faltar.

En Kyle semblava enfadat, estressat, impotent. Va anar a l’extrem de la sala i es va quedar mirant l’estufa freda, tot fent que no amb el cap.

La Madeleine tenia els ulls clavats en en Gurney.

—On aniràs?

—A la cabana d’en Clinter.

—I aquesta nit…

—Esperaré, observaré, escoltaré. A veure qui apareix. Tocaré d’oïda.

—La tranquil·litat amb què parles d’aquestes coses m’espanta molt.

—Per què?

—La manera com ho entens tot… quan tot està en joc.

—No m’agraden els drames.

Es va fer un silenci entre els dos, trencat per uns ocells que grallaven lluny. Al prat de més avall, tres corbs es van envolar i van planar sobre l’herba curta, abans d’enfilar amb un arc ample cap a les cicutes de l’altra banda de l’estany.

La Madeleine respirava profundament i a poc a poc.

—I si el Bon Pastor entra amb una pistola i et mata d’un tret?

—No pateixis. Això no passarà.

—Que no pateixi? Que no pateixi? De debò que m’ho acabes de dir?

—El que volia dir és que potser no cal patir tant com et penses.

—Com ho saps?

—Si escolta els micròfons, m’ha sentit dir que en Max i jo ens trobaríem a la cabana avui a mitjanit. El més raonable seria que s’hi presentés un parell d’hores abans que nosaltres, busqués l’indret més favorable, s’amagués amb el seu vehicle i esperés. Crec que li semblarà una perspectiva atractiva. Té molta experiència disparant de nit a la gent en entorns rurals remots. En realitat, ho fa molt bé. Ho veurà tot com una oportunitat de guanyar molt amb un petit risc. I els elements que li són familiars, la foscor i l’aïllament, més aviat l’animaran; de fet, en certa manera seran com una zona de confort.

—Només si el seu cap funciona com tu et penses.

—És un home extremament racional.

—Racional?

—Fins a l’extrem, fins al punt que exclou qualsevol sentiment d’empatia. I això és el que el converteix en un monstre, en un autèntic sociòpata. Però també fa que sigui fàcil d’entendre. La seva ment és una autèntica calculadora de riscos i recompenses, i les calculadores es poden predir.

La Madeleine se’l mirava com si parlés, no en un altre idioma, sinó en l’idioma d’un altre planeta.

En Gurney va sentir la veu plena de dubtes d’en Kyle al fons de la sala, on continuava dret davant de l’estufa de llenya.

—Per tant, el teu pla bàsicament és ser el primer a arribar? Ser tu el que l’espera a ell, en comptes de ser ell el que t’espera a tu?

—Alguna cosa així. En el fons és força senzill.

—Fins a quin punt estàs segur de… tot això?

—Fins al punt de tirar-ho endavant.

En certa manera, era veritat. Però una resposta més sincera hauria pogut ser que tot era relatiu: gairebé no li quedava espai per respirar, estar-se quiet no era una possibilitat i no se li acudia cap més manera d’avançar.

La Madeleine es va aixecar de la taula i va portar les farinetes fredes i la torrada sense acabar a l’aigüera. Es va quedar un moment mirant l’aixeta sense tocar-la, amb els ulls esbatanats de terror.

—Sembla que a fora fa un dia preciós. Me’n vaig a passejar —va dir, finalment, amb un petit somriure tens.

—Que no treballes al consultori, avui? —li va preguntar en Gurney.

—No hi he de ser fins a dos quarts d’onze. Tinc temps de sobres. Fa un matí massa bonic per quedar-se a casa.

Va anar al dormitori i en va sortir al cap de dos minuts amb una varietat desenfrenada de colors: pantalons liles de llana, un anorac rosa de niló i una boina vermella.

—Baixaré cap a l’estany —va dir—. Ja et veuré abans que te’n vagis.