Comença l’espectacle

Quan en Gurney va arribar a casa a les dues del migdia, la Madeleine no hi era. El seu cotxe encara estava aparcat davant la porta lateral, la qual cosa volia dir que segurament havia anat a caminar per un dels camins forestals que sortien del prat de dalt en totes les direccions.

Durant els últims quilòmetres del trajecte, l’obsessió per la pistola d’en Paul Villani havia disminuït, però l’havia substituït el ressò de la Gran Pregunta d’en Hardwick: si el seguit d’assassinats del Bon Pastor no era la missió psicòpata que descrivia el manifest, llavors, què era?

En Gurney va agafar un bloc de notes i es va asseure a la taula d’esmorzar. Posar les idees sobre el paper era el millor sistema que coneixia per reduir la sobrecàrrega mental. Al cap d’una hora tenia el principi d’una premissa d’investigació i una breu llista de preguntes inicials que podrien obrir vies que valia la pena explorar.

En Gurney va mirar el que havia escrit, conscient que només era un petit començament i sense esperar trobar-hi el desllorigador immediatament. Sabia que els moments de «Però si era això!» no es podien forçar.

Va decidir compartir la llista amb en Hardwick per veure quina mena de reacció provocava. I amb la Holdenfield, pel mateix motiu. Va dubtar si passar-ne una còpia a la Kim i va decidir que no. Els objectius de la noia eren diferents dels seus, i les preguntes només la tornarien a trasbalsar.

Va anar a l’ordinador de l’estudi, va escriure dues introduccions diferents per als correus electrònics que volia fer arribar a en Hardwick i la Holdenfield, i els va enviar. Després d’imprimir-ne una còpia per ensenyar-la a la Madeleine, es va estirar al sofà de l’estudi i es va quedar adormit.

—Sopar.

—Mmm?

—És hora de sopar. —Era la veu de la Madeleine que arribava d’algun lloc.

Va parpellejar i va contemplar el sostre, mig adormit, tot i que li va semblar veure un parell d’aranyes que lliscaven per la superfície blanca. Va tornar a parpellejar, es va fregar els ulls i les aranyes van desaparèixer. Li feia mal el coll.

—Quina hora és?

—Gairebé les sis. —Estava dreta a la porta de l’estudi.

—No fotis. —Es va asseure lentament al sofà, fregant-se el clatell—. M’he quedat adormit.

—Ja ho pots ben dir. Però tranquil, que el sopar és a taula.

La Madeleine va tornar a la cuina. En Gurney es va estirar, va anar al lavabo i es va tirar aigua freda a la cara. Quan va anar a taula, la seva dona ja hi havia posat dos grans bols de sopa de peix fumejant, dos plats d’amanida i una safata de pa d’all amb mantega.

—Quina bona olor —va dir ell.

—Has informat la policia de l’espionatge?

—Què?

—Els micròfons, la trapa del sostre… algú ho ha dit a la policia?

—Per què m’ho preguntes ara?

—Només m’ha vingut al cap. És il·legal, oi, això d’espiar el pis d’algú? I si és un delicte, no s’hauria d’avisar la policia?

—Sí i no. És el que s’hauria de fer, potser. Però en la majoria de casos no hi ha cap obligació legal d’informar d’un delicte, tret que es pogués interpretar que no fer-ho dificulta una investigació en curs.

Ella se’l va quedar mirant, esperant.

—En aquesta situació, si jo fos el policia responsable de la investigació, voldria deixar-ho tot com està.

—Per què?

—Podria suposar un avantatge. Pot ser que, al cap d’un temps, el fet de tenir localitzat un micròfon sense que el que l’ha posat ho sàpiga et proporcioni una manera d’atrapar-lo.

—Com?

—Deixant que escolti una conversa preparada per forçar-lo a fer alguna cosa que l’identifiqui o l’incrimini. Per tant, podria ser útil. Però és possible que en Schiff o els altres inspectors del Departament de Policia de Syracuse no ho vegin així. Simplement, podrien entrar-hi com elefants i carregar-s’ho tot. Quan n’informi en Schiff, en perdré el control, i ara mateix m’agradaria mantenir l’avantatge, per petit que sigui.

La Madeleine va fer que sí amb el cap i va tastar la sopa.

—És bona. Tasta-la abans no es refredi.

Ell va fer la primera cullerada i va estar d’acord que era molt bona.

La Madeleine va partir un tros de pa d’all.

—Mentre dormies, he llegit el que has deixat a la tauleta del costat del sofà, amb les teves preguntes sobre el cas.

—Volia que ho llegissis.

—Estàs segur que el motiu dels assassinats no és el que es pensa tothom?

—Força segur.

—Estàs abordant el cas com si fos completament nou?

—Un cas completament nou que casualment té deu anys.

Ella es va estar una estona examinant la cullera.

—Si has tornat al punt de sortida, diria que la pregunta més bàsica seria: per què la gent assassina altra gent?

—A banda de deliris sobre missions sagrades, els principals motius són el sexe, els diners, el poder i la venjança.

—I quin creus que hi ha aquí?

—Atesa la diversitat de víctimes, costa pensar que sigui el sexe.

—Jo diria que són els diners —va dir la Madeleine—. Molts diners.

—Per què?

Ella va arronsar lleugerament les espatlles.

—Cotxes de luxe, pistoles cares, víctimes riques… simplement em sembla que es tracta d’això.

—Però no d’odi? D’odiar el poder dels diners? D’eliminar la cobdícia?

—Ostres, no. Possiblement sigui ben bé el contrari.

En Gurney va somriure. Li feia l’efecte que la Madeleine podia anar ben encaminada.

—Acaba’t la sopa —va dir ella—. No et deus voler perdre el primer capítol d’Els orfes de l’assassinat.

No tenien televisor, però sí que tenien ordinador, i RAM News, a més d’emetre el programa pels seus canals de cable, havia anunciat que també el retransmetria per internet.

Van seure davant de l’iMac de l’estudi i en Gurney va navegar pel web de RAM. Sempre quedava horroritzat quan trobava noves mostres de la porqueria que havia envaït el món dels mitjans de comunicació. I no parava d’anar a pitjor. El sensacionalisme idiota era com un mecanisme que només podia girar en una direcció. I la programació tòxica de RAM encapçalava la davallada.

La pàgina inicial del seu web consistia sobretot en un gran logo vermell, blanc i blau: RAM NEWS NETWORK: el món sense confusions. Tot seguit hi havia una pàgina amb els productes més populars de la cadena. Es va desplaçar ràpidament per les llistes tot buscant Els orfes.

En Gurney va passar estoicament a la següent pàgina del web, on, al capdamunt d’una llista d’especials informatius, va trobar Els orfes de l’assassinat. A sota del títol hi havia un breu text promocional: «Què els passa als supervivents quan un assassí arrenca el cor d’una família? Impressionants històries reals de ràbia i dolor. Primer capítol aquesta nit a les 19 h, hora de la Costa Est».

Al cap de deu minuts, a les set en punt del vespre, va començar el primer capítol.

La pantalla era gairebé tota negra. El crit misteriós d’un mussol suggeria que l’espectador estava veient una carretera comarcal de nit. Un home va sortir de la foscor i va entrar en una estreta zona il·luminada pels fars d’un cotxe aparcat al voral cobert d’herba. L’angle dels llums del cotxe damunt l’estructura òssia de la cara de l’home creava les profundes ombres característiques d’una pel·lícula d’intriga.

Va començar a parlar amb veu lenta i solemne:

—Fa exactament deu anys, la primavera de l’any 2000, a les granges i els turons de l’interior de l’estat de Nova York, en una carretera solitària com aquesta, una nit sense lluna, amb el fred de l’hivern encara en l’ambient, va començar l’horror. En Bruno i la Carmella Villani tornaven a la seva casa de camp després d’assistir a la celebració d’un bateig a la ciutat; potser parlaven dels esdeveniments feliços d’aquell dia, dels amics i familiars estimats que feia molt que no veien, quan un altre cotxe se’ls va acostar ràpidament pel darrere i va començar a avançar-los en un revolt llarg i fosc. Però quan el cotxe desconegut que accelerava va arribar a l’altura d’en Bruno i la Carmella Villani…

Ara la pantalla mostrava l’interior poc il·luminat d’un vehicle en moviment a la nit, amb un conductor i un passatger al davant, que la foscor impedia reconèixer. Parlaven i reien en veu baixa. Al cap d’uns segons es van veure els fars d’un vehicle darrere d’ells. Les llums s’acostaven, cada cop més brillants, i es desplaçaven cap a l’esquerra del primer cotxe, com si el vehicle del darrere estigués a punt d’avançar-los. Llavors un esclat sobtat de llum blanca va omplir la pantalla, acompanyat de l’efecte de so explosiu d’un tret, seguit del grinyol dels pneumàtics d’un vehicle fora de control i un llarg soroll de metalls que xoquen i vidres trencats.

El narrador va tornar a la pantalla. Es va ajupir, va agafar un tros de ferralla recargolada del terra i el va brandar com si fos una prova important del crim que descrivia.

—El cotxe dels Villani va sortir disparat de la carretera. Va quedar tan destrossat que als primers equips de resposta els va costar identificar la marca i el model. Un terç del cap d’en Bruno Villani va explotar en rebre una enorme bala d’una pistola superpotent. Les ferides de la Carmella Villani li van causar un coma del qual encara no ha sortit.

Amb la mirada fixa en la pantalla de l’ordinador, la Madeleine va fer una ganyota de fàstic. Semblava més molesta per l’estil de RAM que pels fets que descrivia.

Tot seguit el narrador va fer descripcions exagerades dels altres cinc assassinats del Bon Pastor, culminant amb una llarga descripció del desastre en el cas d’en Harold Blum, que va portar a la desintegració de la carrera i la vida d’en Max Clinter.

—David —va dir la Madeleine, tot girant-se cap a ell—, tot això és força exagerat.

En Gurney va fer que sí amb el cap.

La càmera va fer un zoom fins a un pla mitjà del narrador, convertit en presentador i assegut en un plató d’entrevistes amb dos homes més.

—Deu anys —va dir el presentador—. Han passat deu anys, i a alguns encara ens sembla recent. Potser es preguntaran: per què hem de reviure ara aquest horror? La resposta és senzilla. Perquè el desè aniversari és un punt on és natural aturar-se, un punt en què sovint ens sembla que cal fer una pausa i mirar enrere, per examinar tant els triomfs com les tragèdies.

El presentador es va adreçar a un home morè que seia en una de les butaques de davant seu.

—Doctor Mirkilee, la seva especialitat és la psicolingüística forense Podria explicar als nostres espectadors què vol dir aquesta expressió?

—És clar. Es tracta de trobar el pensament en les paraules.

Tenia una veu dèbil, ràpida, precisa, molt índia. Va aparèixer un subtítol a baix de tot de la pantalla: «Sammarkan Mirkilee, doctor en Filosofia i Lletres».

—El pensament?

—La persona, l’emoció, tot el que hi ha al darrere. Com funciona la ment.

—Així doncs, vostè es un expert en com les paraules, la gramàtica o l’estil contribueixen a revelar l’interior de la persona?

—És veritat, sí.

—Molt bé, doctor Mirkilee, ara li llegiré uns extractes d’un document que el Bon Pastor va enviar als mitjans de comunicació fa deu anys, i li demanaré el seu punt de vista sobre la ment de l’autor. Preparat?

—És clar.

Quan el presentador va llegir un llarg discurs sobre la manera d’«eradicar la cobdícia» i «eradicar-ne els portadors humans» per així alliberar la terra d’«aquest contagi», en Gurney va reconèixer les paraules com a introducció del Memoràndum d’intencions del Bon Pastor, altrament conegut com el «manifest».

El presentador va deixar el paper a la taula.

—D’acord, doctor Mirkilee: quina mena de persona tenim aquí?

—En termes profans? Algú molt lògic, però molt emotiu.

—Expliqui’s una mica més, sisplau.

—Al text hi ha moltes tensions, molts estils, moltes actituds.

—Està dient que té personalitat múltiple?

—No, això és una ximpleria, aquest trastorn no existeix. És un invent de les narracions, les pel·lícules.

—Ah. Però em pensava que havia dit…

—Hi ha molts tons. Primer un i després un altre, i un altre. És un home molt inestable.

—I entenc que vostè descriuria un home així com algú perillós?

—Sí, és clar. Ha mort sis persones, oi?

—Ben dit. Una última pregunta: creu que encara és en algun lloc, amagat entre les ombres?

El doctor Mirkilee va dubtar un moment.

—Bé, li diré una cosa: si realment és en algun lloc, m’hi jugaria alguna cosa important que ara mateix està mirant aquest programa. Mirant i pensant.

—Pensant? —El presentador va fer una pausa, com si estigués adonant-se del significat de la frase—. Bé, és una idea esgarrifosa. Un assassí que volta pel carrer. Un assassí que en aquest mateix moment podria estar reflexionant sobre què fer a continuació.

Va respirar profundament, com si s’estigués asserenant mentre la càmera se li apropava.

—Ha arribat l’hora d’uns missatges importants… —va dir, solemnement.

En Gurney va córrer a agafar el ratolí de l’ordinador per posar el volum a zero, un acte reflex en resposta als anuncis.

La Madeleine el mirava de cua d’ull.

—Encara no hem vist sortir la Kim i això ja m’està fent perdre la paciència.

—A mi també —va dir en Gurney—, però almenys he de veure l’entrevista de la Kim amb la Ruth Blum.

—Ja ho sé —va dir la Madeleine, amb un petit somriure.

—Què passa?

—Tot això fa riure una mica. Quan et van ferir, quan les seqüeles no desapareixien tan de pressa com t’hauria agradat, et vas enfonsar en un clot. Com més t’enfonsaves, menys coses feies. Com menys coses feies, més t’enfonsaves. Era molt dolorós veure’t d’aquella manera. No fer res t’estava matant. Ara, tots aquests disbarats que passen, tots els perills, t’estan fent tornar a la vida. Abans et passaves un matí preciós com el d’avui assegut a la taula d’esmorzar, fregant-te el braç amb el dit amunt i avall, buscant el punt entumit, controlant si havia canviat, si estava pitjor. I saps què? Tota aquesta setmana que no ho has fet.

Com que no sabia què dir, en Gurney no va dir res.

A la pantalla, l’últim d’un seguit d’anuncis va passar a negre, i la imatge va tornar al plató d’entrevistes.

En Gurney va apujar el volum a temps de sentir com el presentador feia una pregunta a l’altre convidat assegut al voltant de la taula.

—Doctor Monty Cockrell, m’alegro molt que també sigui amb nosaltres. És conegut arreu dels Estats Units com un expert en la ira.

Digui’ns, doctor, què hi havia realment darrere els assassinats del Bon Pastor?

En Cockrell va fer una pausa dramàtica abans de respondre.

—És molt senzill: la guerra. Els assassinats i el manifest que els explica eren un intent d’iniciar una guerra de classes. Eren l’intent d’un boig de castigar els qui han tingut èxit pels fracassos dels qui no se n’han sortit.

Després d’això el presentador i els dos convidats van entrar en un debat espontani que va durar tres minuts sencers —tota una vida al món de la televisió— i en què els tres homes van acabar d’acord que, de vegades, el dret de portar armes era l’única defensa davant d’aquells pensaments enverinats.

En Gurney va tornar a abaixar el volum i es va girar cap a la Madeleine.

—Què passa? —li va preguntar ella—. Pràcticament veig girar les idees que tens al cap.

—Pensava en el que ha dit aquell indi menut.

—Que el teu assassí podria estar mirant aquest programa d’idiotes?

—Sí.

—Per què s’hi hauria de molestar?

Era una pregunta retòrica i en Gurney no l’hi va respondre.

Van haver de passar cinc minuts dolorosos de veure abans que finalment arribés l’entrevista amb la Ruth Blum. Les dues dones seien cara a cara en una taula a l’aire lliure, al pati de darrere d’una casa. Feia sol. Les dues portaven jaquetes primes amb la cremallera cordada.

La Ruth Blum era una dona grassoneta de mitjana edat, amb uns trets facials que semblaven caiguts pel pes de la tristor. A en Gurney li va cridar l’atenció el pentinat, que va trobar commovedorament ridícul: una muntanyeta escabellada de rínxols de color castany daurat, com si tingués un terrier de Yorkshire assegut al cap.

—Era el millor home del món. —La Ruth Blum va fer una pausa, com per donar temps a la Kim per apreciar aquella gran veritat abans de continuar—. Afectuós, amable i… sempre intentava fer millor les coses, millorar com a persona. T’has fixat mai en com les millors persones del món sempre intenten fer millor les coses? En Harold era així.

La veu de la Kim tremolava una mica.

—Perdre’l devia ser el pitjor que t’ha passat mai.

—El metge em va dir que hauria de prendre un antidepressiu. Un antidepressiu —va repetir, com si hagués estat el consell més desconsiderat que li havien donat mai.

—Ha canviat alguna cosa amb el pas del temps?

—Sí i no. Encara ploro.

—Però continues vivint.

—Sí.

—Saps alguna cosa sobre la vida que no sabies abans de l’assassinat del teu marit?

—Sé fins a quin punt tot és provisional. Abans pensava que sempre tindria el que tenia, que sempre tindria en Harold, que mai no perdria res important. És una estupidesa pensar així, però jo ho feia. El cert és que, si vivim prou temps, ho perdem tot, perdem a tothom.

La Kim es va treure un mocador de la butxaca de la jaqueta i es va eixugar els ulls.

—Com us vau conèixer?

—Ens vam conèixer en un ball de l’institut. —Durant uns minuts, la Ruth Blum va relatar els moments més emotius de la seva relació amb en Harold, fins que al final va tornar al tema anterior d’un do donat i pres—. Ens pensàvem que duraria eternament. Però no hi ha res que perduri, oi?

—Com ho vas superar?

—El més important van ser els altres.

—Els altres?

—El suport que ens vam poder donar els uns als altres. Tots havíem perdut algú que estimàvem de la mateixa manera. Era una experiència en comú.

—Vau formar un grup de suport?

—Durant un temps vam ser com una família. Més units que moltes famílies. Tots érem diferents, però ens unia un llaç molt fort. Em recordo d’en Paul, el comptable, molt callat, que gairebé mai no deia res. La Roberta, la dura, més dura que qualsevol home. El doctor Sterne, ell era la veu de la raó, el que sabia com calmar la gent. Hi havia el jove que volia obrir un restaurant de moda. I qui més? Ai, Senyor, en Jimi. Com em puc haver deixat en Jimi? En Jimi Brewster, que tenia un gran odi per tot i tothom. Sovint em pregunto què se’n deu haver fet.

—L’he trobat —va dir la Kim—, i ha accedit a parlar amb mi. Sortirà al programa.

—Me n’alegro per ell. Pobre Jimi. Tenia tanta ràbia. Saps què diuen de la gent que està tan enrabiada?

—Què?

—Que estan enrabiats amb si mateixos.

La Kim va deixar passar un llarg silenci abans de preguntar:

—I tu, Ruth? No estàs enrabiada pel que va passar?

—De vegades. Sobretot estic trista. Sobretot… —Li van començar a caure llàgrimes per les galtes.

L’entrevista en vídeo es va fondre a negre i després la càmera va tornar a l’estudi, a un pla del presentador assegut a la taula amb la Kim. En Gurney va suposar que era l’entrevista que havia anat a gravar a la ciutat aquell dia.

—No sé què dir —va dir el presentador—. No tinc paraules, Kim. Ha estat impressionant.

La noia va mirar la taula amb un somriure incòmode.

—Impressionant —va repetir el presentador—. En vull parlar més d’aquí a un moment, Kim, però abans et vull preguntar una cosa.

Es va inclinar cap a ella, i va abaixar la veu com si li fes una confidència.

—És veritat que has aconseguit que un inspector d’homicidis amb nombroses condecoracions participi en l’elaboració d’aquest documental? En Dave Gurney, l’home que la revista New York va anomenar «Superpolicia»?

Ni un tret no hauria pogut cridar més l’atenció a en Gurney. Es va fixar en la cara de la Kim a la pantalla. Semblava sorpresa.

—Més o menys —va dir, després d’una pausa—. És a dir, m’ha aconsellat en algunes qüestions relacionades amb el cas.

—Quines qüestions? Ens en pots donar detalls?

La vacil·lació de la Kim va convèncer en Gurney que realment l’havien agafat per sorpresa.

—Han passat coses estranyes, coses que de moment no vull revelar. Però sembla com si algú volgués impedir que s’emeti Els orfes de l’assassinat.

—Continua… —El presentador fingia estar molt amoïnat.

—Bé… ens han passat algunes coses, coses que es podrien interpretar com avisos per fer marxa enrere, per deixar estar el cas del Bon Pastor.

—I l’inspector que t’assessora té alguna teoria?

—Sembla que té una opinió del cas diferent de la de tots els altres.

El presentador semblava captivat.

—Vols dir que el teu expert de la policia creu que l’FBI ha anat pel camí equivocat tots aquests anys?

—Això l’hi hauries de preguntar tu. Jo ja he parlat massa.

«Ja ho pots ben dir, collons», va pensar en Gurney.

—Si és la veritat, Kim, mai no és massa! Potser em posaré en contacte amb l’inspector Gurney… a temps per al pròxim capítol d’Els orfes de l’assassinat. Mentrestant, convido els nostres espectadors a dir-hi la seva. Reaccionin! Comparteixin les seves idees amb nosaltres. Visitin el nostre web i opinin.

L’adreça del web, ram4news.com, va aparèixer a la base de la pantalla en lletres vermelles i blaves que parpellejaven.

El presentador es va inclinar cap a la Kim.

—Ens queda un minut. Pots resumir l’essència del cas del Bon Pastor en poques paraules?

—En poques paraules?

—Exacte. El més essencial.

La Kim va tancar els ulls.

—Amor. Pèrdua. Dolor.

La càmera es va acostar al presentador per fer un primer pla.

—Exactament, senyors. Aquí ho tenen. Amor, pèrdua i un dolor terrible. La setmana que ve coneixerem de prop la família destrossada d’una altra víctima del Bon Pastor. I recordin que, pel que sabem, el Bon Pastor encara està lliure, encara camina entre nosaltres. Un home… pel qual… la vida humana… no significa res. Continuïn sintonitzant RAM News, per a tot el que cal saber. Estiguin alerta, amics meus. El món és ple de perills.

La pantalla es va fondre a negre.

En Gurney va tancar el navegador, va posar l’ordinador en repòs i es va tirar enrere a la cadira.

La Madeleine el va mirar, estudiant-lo amb delicadesa.

—Què t’amoïna?

—En aquest precís moment? No ho sé.

Va canviar de posició a la cadira, va tancar els ulls i va esperar que el primer motiu de preocupació aflorés a la superfície. Sorprenentment, no era el programa que acabaven de veure, per molt detestable que fos.

—Què en penses, d’això de la Kim i en Kyle? —va dir.

—Sembla que s’agraden. Què m’hauria de fer pensar?

—No ho sé —va dir, fent que no amb el cap.

—Això que ha dit la Kim al final del programa de RAM, que tens dubtes sobre com ha portat el cas l’FBI… et portarà problemes?

—Pot ser que faci pujar l’antipatia entre l’agent Trout i jo. Possiblement li tocarà el nervi d’obsessionat pel control fins al punt que em voldrà crear alguna molèstia legal.

—Hi pots fer alguna cosa? Hi ha alguna manera de tallar-lo?

—I tant. L’únic que he de fer és demostrar que el seu cas és totalment absurd. Aleshores, s’haurà de preocupar per problemes més importants que jo.