Una explosió d’amenaces

La informació sobre la ferida va omplir en Gurney d’energia, si bé encara no estava segur de totes les possibles implicacions, ni de com la podria fer servir a la reunió de diumenge amb en Trout. Però llavors semblava que els pensaments li anaven més de pressa, com si s’hagués pres un cafè doble, i va passar ràpidament a un altre tema.

Va tornar a trucar a en Kyle, però aquest cop va saltar la bústia de veu. Semblava que la moto tornava a ser a la carretera.

—Tan aviat com rebis aquest missatge, vull que preguntis a la Kim quanta gent sap això del conte d’abans d’anar a dormir. No la gent que en té una idea general, sinó els que en saben els detalls, sobretot la frase «Deixa el dimoni en pau». Si n’hi ha més de dos o tres, demana-li que faci una llista dels noms, qualsevol adreça que tingui, i quina mena de relació tenia amb ells. Gràcies. Aneu amb compte. Parlarem aviat.

De seguida que va haver penjat, li va venir al cap un tema completament diferent. Va tornar a marcar i va deixar un altre missatge.

—Perdona que no faci més que demanar, però se m’acaba d’acudir una altra cosa. Després de buscar el minireproductor al soterrani, doneu un cop d’ull ràpid per si hi ha micròfons ocults, espies electrònics. Mireu als llocs més probables: detectors de fum, protectors de tensió, llums nocturns… Heu de buscar qualsevol cosa que estigui dins d’aquests aparells i sembli fora de lloc. Si trobeu res, no ho tragueu. Deixeu-ho allà. De moment, ja està. Truca’m tan aviat com puguis.

La idea que hi podia haver micròfons al pis de la Kim, que potser l’espiaven des de qui sap quan, plantejava tota una cadena de preguntes desconcertants amb respostes poc tranquil·litzadores. Va treure la seva còpia del projecte de la Kim del calaix de l’escriptori i es va instal·lar al sofà de l’estudi per repassar-lo altre cop.

Al cap de mitja hora, quan anava per la meitat, el seu nivell d’energia va començar a davallar tan ràpidament com havia pujat. Es va dir que tancaria els ulls cinc minuts. Deu com a molt. Es va deixar anar sobre els coixins tous del sofà. Havia passat un parell de dies extraordinàriament estressants i esgotadors, gairebé sense dormir.

Faria una migdiadeta…

Es va despertar amb un ensurt. Alguna cosa sonava, però es va estar un moment sense saber què. Es va començar a aixecar i va descobrir un dolor intens al coll, encarcarat per haver-lo tingut torçat massa estona.

L’aparell va parar de sonar, i va sentir la veu de la Madeleine.

—Ara dorm. —I després—: Quan he arribat, fa mitja hora, estava completament adormit. —I tot seguit—: Ara vaig a mirar-ho.

Va entrar l’estudi. En Gurney ja estava assegut, amb els peus a terra, fregant-se l’emboirament dels ulls.

—Estàs despert?

—Més o menys.

—Pots parlar amb en Kyle?

—On és?

—Al pis de la Kim. Diu que t’ha estat intentant localitzar al mòbil.

—Quina hora és?

—Gairebé les set.

—Les set? Per l’amor de Déu!

—Sembla que té moltes ganes d’explicar-te alguna cosa.

En Gurney va obrir més els ulls i es va aixecar del sofà.

—Per quin telèfon?

La Madeleine va assenyalar el fix de l’escriptori.

—Penjaré el supletori de la cuina.

En Gurney va agafar l’auricular:

—Sóc aquí —va dir.

—Ei, pare! Fa dues hores que intento parlar amb tu. Estàs bé?

—Estic bé, es veu que estava esgotat.

—Sí, no me’n recordava, fa dies que no dorms.

—Has descobert alguna cosa interessant?

—Estranya, més aviat. Per on vols que comenci?

—Pel soterrani.

—Pel soterrani, molt bé. Saps els taulers llargs que hi ha als costats de l’escala, on encaixen els graons? Bé, doncs he trobat una ranura estreta tallada a la part de sota d’un tauler d’aquests, uns seixanta centímetres per damunt del graó que falta, i a la ranura hi havia una cosa que era més o menys la meitat de gran que una memòria USB de les que es posen a l’ordinador.

—L’has tret?

—M’has dit que no ho fes. Només l’he mogut una mica, amb compte, amb la punta d’un ganivet, per veure si era gaire gran. Però ara ve la part estranya. Quan l’he tornat a empènyer dins de la ranura, dec haver posat en marxa alguna cosa, perquè al cap d’uns deu segons n’ha sortit un xiuxiueig realment esgarrifós. Com un boig en una pel·lícula de terror mussitant amb la boca mig tancada. «Deixa el dimoni en pau». Et juro que gairebé m’he pixat a sobre. De fet, crec que m’he pixat a sobre.

—Aquesta ranura del tauler, era gaire fàcil de veure?

—No, gens. Era com si algú hagués agafat el ribot i hagués tret una mica d’encenall per tapar el forat.

—Llavors, com has…?

—Has dit que havia de ser a menys d’un metre d’on vas caure. No és una zona gaire gran. Només m’he dedicat a buscar fins que l’he trobat.

—Has preguntat a la Kim qui més sap allò del conte d’abans d’anar a dormir?

—Insisteix que l’única persona a qui ho ha explicat és el seu ex grillat. És clar que l’ex grillat ho pot haver explicat a algú altre.

Hi va haver un silenci, durant el qual en Gurney va intentar un altre cop unir les peces dispars del cas, que constantment sortien volant en tantes direccions com peces hi havia. A més, de quin cas estava parlant? El cas no resolt dels sis assassinats a la carretera, connectats pel manifest del Bon Pastor? El cas del presumpte assetjament de la Kim Corazon per part d’en Robby Meese, que s’havia agreujat fins al vandalisme i la imprudència temerària? El cas de l’incendi provocat?

O un hipotètic cas mestre en què tots els esdeveniments estaven entrellaçats, i potser fins i tot connectats amb la fletxa caiguda al jardí?

—Pare, encara ets aquí?

—I tant.

—Hi ha més coses. Encara no t’he explicat el pitjor —va dir en Kyle.

—Uf. Què passa?

—Hi ha micròfons a totes les habitacions del pis de la Kim, fins i tot al bany.

En Gurney va notar que se li començaven a eriçar els pèls del clatell.

—Què has trobat?

—Al missatge que m’has deixat al telèfon em deies els llocs més evidents on mirar, oi? El primer que he comprovat ha estat el detector de fum de la sala, perquè sé com ha de ser l’interior d’un detector de fum. I hi he trobat una cosa que és clar que hi sobra. Sembla un obreportes de garatge en miniatura amb un cable prim que surt d’un extrem. M’he pensat que era una mena d’antena.

—Hi havia alguna cosa que s’assemblés a una lent?

—No.

—Podria ser molt petit, com mig gra…

—No, creu-me, no hi ha cap lent. Hi he pensat i ho he comprovat.

—D’acord —va dir en Gurney, mentre absorbia la significació d’aquella dada. La manca de visualització volia dir que l’aparell no formava part de l’equipament de vigilància que havia promès la policia. Si volies identificar un intrús amagaves una càmera, no un micròfon—. I després has mirat els altres detectors de fum?

—N’hi ha un a cada habitació, i tots tenen una cosa d’aquestes a dins.

—Des d’on truques?

—Sóc a fora. A la vorera.

—Ben pensat. Tinc la sensació que encara m’has de dir més coses, oi?

—Sabies que hi ha una trapa per accedir al pis de dalt?

—No. Però no em sorprèn. On és?

—Al petit safareig que hi ha al costat de la cuina.

En Gurney va recordar que tant la cuina com el safareig tenien un sostre amb unes motllures decoratives en forma de grans quadrats, ideals per amagar un plafó mòbil.

—I què dimonis t’ha fet pensar a…

—Mirar al sostre? La Kim m’ha explicat que de vegades sent sorolls a la nit, grinyols i cruixits que fan por. M’ha explicat totes les coses estranyes que li han passat: coses que es mouen, coses que desapareixen i tornen a aparèixer, taques de sang i altres merdes, fins i tot després de canviar els panys. A més, hi ha el fet que en teoria el pis de sobre està buit. Per això, si relacionem les dues coses…

—Molt bé —va dir en Gurney, impressionat—. Has deduït que la manera més probable d’entrar al pis devia ser pel sostre?

—I que el sostre més probable seria el que tenia plafons i motllures.

—Llavors què has fet?

—Llavors he agafat una escala del soterrani i he començat a fer pressió a tots els quadrats fins que n’he trobat un que es notava una mica diferent, que cedia d’una altra manera. He agafat un ganivet i he afluixat una mica les motllures del voltant per veure les línies de tall de sota. No he anat més enllà. Si no volies que tragués els micròfons, he pensat que tampoc no voldries que bellugués els plafons. A més, a l’altra banda hi havia alguna mena de pestell i l’hauria hagut de trencar per passar. Sense saber què m’esperava a dalt he preferit no fer-ho.

—Ben fet. —En Gurney notava a la veu del seu fill les ganes de continuar la persecució, frenades per la precaució necessària—. Aquesta tarda has fet molta feina.

—Hem d’atrapar aquests cabrons. I ara què faig?

—Ara, el que hauríeu de fer és fotre el camp de seguida i tornar cap aquí, tots dos. El que faré jo és deixar reposar una estona aquestes noves dades. De vegades, quan em fico al llit amb preguntes, em llevo amb respostes.

—És veritat, això?

—No, però sona bé.

En Kyle va riure.

—Quines preguntes t’enduràs al llit aquesta nit?

—Deixa’m que et faci la pregunta a tu. Al capdavall, els descobriments els has fet tu. El fet de ser allà et dóna millor perspectiva. Quines creus que són les preguntes més importants?

Fins i tot en la vacil·lació d’en Kyle, en Gurney podia copsar una excitació palpable.

—Pel que veig, només n’hi ha una de realment important.

—I és?

—El que tenim aquí, és un assetjador obsessionat o alguna cosa molt pitjor? —Va fer una pausa—. A tu què et sembla?

—Em sembla que podrien ser totes dues coses.