La que comptava

El paisatge entre Walnut Crossing i el comtat de Cayuga oferia una clàssica escena bucòlica darrere l’altra: cases de pagès petites, vinyes, camps de blat de moro ondulants, tot intercalat amb bosquets de fulla caduca. Però en Gurney gairebé no se’n va adonar. Tenia el cap concentrat en la destinació —una cabana petita i austera en un aiguamoll d’aigües negres— i en el que hi podia passar aquella nit.

Hi va arribar abans del migdia. Va decidir no entrar directament a la finca. En canvi, va passar lentament per davant del camí de terra amb l’esquelet sentinella i el reixat d’acer pengim-penjam. El reixat estava obert, però precisament per això semblava més sinistre que acollidor.

Va avançar un o dos quilòmetres, i llavors va fer mitja volta. A mig camí de la inhòspita pista d’accés d’en Clinter, va veure un gran graner mig ensorrat al mig d’un camp ple de males herbes. El sostre estava espectacularment bombat. Faltaven més que uns quants taulons de les parets i també una de les dues portes. No es veia cap casa de pagès, només uns fonaments abandonats que antigament potser n’havien sostingut una.

A en Gurney li va agafar curiositat. Quan va arribar al que li va semblar que havia estat l’entrada de la casa en ruïnes, va conduir lentament pel camp, fins a arribar al davant del graner. A dins estava fosc, i va haver d’encendre els fars per fer-se una idea de l’interior. El terra era de ciment i hi havia un llarg passadís sense cap obstacle que s’allargava des de l’entrada fins al fons ombrívol de l’edifici. Estava ple de brutícia, amb palla mig podrida pertot arreu, però fora d’això estava buit.

Va prendre una decisió. Va entrar lentament el cotxe al graner, endinsant-lo tant com va poder en la foscor. Llavors va agafar la carpeta amb la informació d’Els orfes i els informes policials, va baixar del cotxe i el va tancar. Eren les dotze en punt del migdia.

Hauria d’esperar una bona estona, però estava disposat a aprofitar-la.

Va anar caminant pel camp ple de d’herba atapeïda i per la carretera fins al camí d’accés d’en Clinter. Mentre passava per l’estreta calçada que travessava la presa dels castors i l’aiguamoll adjacent, en Gurney va tornar a quedar impressionat per la determinació d’aquell home de controlar l’accés a casa seva. L’evident paranoia havia donat com a resultat uns quants elements dissuasoris contra intrusos prou eficaços.

Com li havia promès en Clinter, la porta principal de la cabana no estava tancada amb clau. L’interior, que aparentment consistia en una gran sala, feia la característica olor rància d’un lloc on no s’acostuma a obrir les finestres. Les parets de troncs li aportaven una altra olor, àcida i de fusta. Els mobles semblaven sortits d’una botiga especialitzada en estil «rústic». Era un entorn masculí. L’entorn d’un caçador.

En una paret hi havia una cuina, una aigüera i una nevera; una taula llarga amb tres cadires contra la paret del costat, i en una altra hi havia un llit individual baix. El terra era de taulons de pi amb taques fosques. La silueta al terra del que semblava una trapa va cridar l’atenció d’en Gurney. Prop d’una vora hi havia un forat rodó prou gros per passar-hi el dit, segurament per aixecar-la. Per curiositat, en Gurney ho va intentar, però la trapa no es movia. La devien haver segellat en un moment o altre. O, coneixent en Clinter, hi podria haver un pany amagat en algun lloc. Potser era allà on emmagatzemava les armes «de col·lecció» que venia a altres «col·leccionistes» sense necessitat d’un permís d’armes federal.

Hi havia una finestra que proporcionava il·luminació a la taula llarga, i també permetia veure el camí de fora. En Gurney s’hi va instal·lar, assegut en una de les tres cadires, i va intentar arranjar la gruixuda pila de papers en un ordre pràctic per dedicar-hi les hores següents. Després de fer unes quantes piles, passar coses d’una pila a una altra i canviar de lloc les piles segons diversos criteris de prioritat, va abandonar els esforços per organitzar-se i va decidir començar per on li vingués de gust.

Es va armar de valor i va agafar el feix de fotos de les autòpsies de feia deu anys i va triar les que documentaven les ferides al cap. Novament les va trobar esborronadores, per la manera com els enormes traumatismes distorsionaven els trets facials de la víctima i els convertien en còpies grotesques d’emocions vivents. Novament el va indignar la violació grollera de la dignitat personal i va revifar la seva resolució de donar a les víctimes el respecte que mereixien; de portar l’assassí davant de la justícia i així restaurar la dignitat que els havien pres.

La resolució era una sensació agradable. Se sentia decidit, sense conflictes, ple d’energia. Però l’agradable sensació aviat es va començar a esvair.

Va mirar al seu voltant —l’habitació freda, impersonal i poc acollidora que feia de llar a una persona— i la petitesa del món d’en Max Clinter el va deixar parat. No podia saber del cert com havia estat la vida d’en Clinter abans de trobar-se amb el Bon Pastor, però segur que s’havia marcit i encongit en els anys que havien passat des d’aleshores. Aquella cabana, aquella capseta enfilada en un munt de terra al mig d’un pantà enmig del no-res, era el cau d’un ermità. En Clinter era un ésser humà profundament aïllat, empès pels seus dimonis, per les seves fantasies, per la seva fam de venjança. En Clinter era el capità Ahab. Un Ahab ferit i obsessionat. En lloc de voltar pels mars, era un capità Ahab amagat a les terres ermes. Un Ahab amb pistoles en lloc d’arpons. Estava atrapat en la seva pròpia missió, sense veure res que no fos la culminació de la seva pròpia missió irada, sense sentir res tret de les veus que tenia dins del cap.

Estava profundament sol.

Aquella veritat, i la seva força, gairebé van fer plorar en Gurney.

Llavors es va adonar que les llàgrimes no eren per en Max.

Eren per ell.

I llavors va ser quan li va venir al cap la imatge de la Madeleine. El record de la Madeleine dreta a la petita elevació de darrere el bedoll. A l’elevació entre els boscos i l’estany. Allà dreta, fent-li adéu amb la mà. Dreta en un esclat desenfrenat de llum i color, fent-li adéu, somrient. Somrient amb una emoció que el depassava de molt. Una emoció que sobrepassava les paraules.

Era com el final d’una pel·lícula. Una pel·lícula sobre un home que ha rebut un gran do, un àngel que li il·lumina amorosament el camí, un àngel que l’hi podria haver ensenyat tot, l’hauria pogut guiar a tot arreu, si ell hagués estat disposat a mirar, escoltar i seguir. Però l’home havia estat massa atrafegat, massa capficat en altres coses, massa capficat per la foscor que el desafiava i el fascinava, massa capficat amb ell mateix. I finalment l’àngel va haver de marxar, perquè ja havia fet tot el que podia fer per ell, tot el que ell havia acceptat que es fes. L’àngel l’estimava, sabia tot el que es podia saber d’ell, l’estimava i l’acceptava exactament tal com era, li desitjava tot l’amor, la llum i la felicitat que fos capaç d’acceptar, li desitjava el millor en tot i sempre. Però ara havia de marxar. I la pel·lícula s’acabava amb l’àngel somrient, somrient amb tot l’amor del món, mentre desapareixia entre la llum del sol.

En Gurney va abaixar el cap, mossegant-se el llavi. Les llàgrimes li lliscaven per les galtes. I es va posar a sanglotar. Per la pel·lícula que s’havia imaginat. Per la realitat de la seva pròpia vida.

Allò era ridícul, va pensar al cap d’una hora. Era absurd. Una ximpleria excessivament emocional i exagerada. Quan tingués temps, hi hauria de rumiar, per esbrinar què havia desencadenat aquella petita crisi infantil. Evidentment, se sentia vulnerable. Les dinàmiques polítiques del cas l’havien aïllat, la recuperació imperfecta de les ferides de bala l’havia deixat frustrat i de mal humor. I sens dubte hi havia aspectes més profunds, ressons de les inseguretats i les pors de la infantesa, i qui sap quantes coses més. Definitivament, ho hauria d’examinar amb més detall. Però en aquell moment…

En aquell moment, havia d’aprofitar tan bé com pogués el temps de què disposava. S’havia de preparar per a qualsevol confrontació que pogués sorgir del procés que la Kim i ell havien posat en marxa.

Va començar a remenar els papers de la taula i a llegir de tot, des de resums dels informes d’incidents originals fins a les notes de la Kim sobre els seus primers contactes amb les famílies; des del perfil del criminal generat per l’FBI fins al text complet del Memoràndum d’intencions del Bon Pastor.

Ho va llegir tot. Amb molt de compte, com si ho llegís per primera vegada. Tot sovint mirava un moment per la finestra per vigilar el camí d’accés, i de tant en tant feia una volta a l’habitació per controlar les altres finestres. La feina va durar més de dues hores. I llavors ho va tornar a repassar tot.

Quan va haver acabat la segona lectura, el sol ja s’havia post. Estava cansat de llegir, i encarcarat de tant estar assegut. Es va aixecar de la taula, es va estirar, va treure la Beretta de la pistolera del turmell i va sortir per la porta principal. El cel sense núvols estava en aquell moment del capvespre en què el blau es converteix en gris. Es va sentir una forta esquitxada a la presa dels castors. I després una altra. I una altra. I després el silenci absolut.

El silenci va suscitar-li una sensació de tensió. En Gurney va fer lentament la volta a la cabana. Tot semblava estar tal com ho recordava, fora del Humvee que hi havia aparcat darrere de la taula de pícnic i que ara ja no hi era. Quan va arribar de nou al davant, va tornar a entrar i va tancar la porta però sense passar la balda.

En els només tres o quatre minuts que havia passat fora, la llum havia baixat considerablement. Va tornar a la taula, va deixar la Beretta en un lloc on la pogués agafar fàcilment, i va triar d’entre els munts de papers la seva llista de preguntes sobre el cas. La que li va cridar l’atenció va ser la mateixa a què s’havia referit la Bullard a Sasparilla i que en Hardwick li havia comentat per telèfon quan parlaven d’un hipotètic parell de motius que en Jimi Brewster havia pogut tenir per matar no tan sols el seu pare, sinó també les altres cinc víctimes.

En Hardwick havia especulat que en Jimi podria haver mort el seu pare per l’odi visceral que sentia contra ell i les prioritats materialistes representades pel cotxe que conduïa, i haver mort els altres cinc perquè, pel fet de tenir cotxes semblants, eren iguals que el seu pare. Així, hi hauria una víctima principal i cinc de secundàries.

Tanmateix, per molt que aquella teoria resultés temptadora, no acabava d’encaixar amb el que en Gurney sabia dels assassins patològics. Tendien a matar o bé l’objectiu principal del seu odi o bé un seguit de substituts, però no les dues coses. Per tant, l’estructura de motivacions primàries i secundàries no acabava de…

O potser sí?

I si…

Imaginem-nos que l’assassí sí que tenia un objectiu principal. Una persona a qui volia matar. I imaginem-nos que no va matar els altres cinc perquè li recordessin l’objectiu principal, sinó perquè a la policia li semblessin iguals que el principal.

Imaginem-nos que va matar les altres cinc persones simplement per crear la impressió d’un crim molt diferent. Com a mínim, aquelles víctimes de més deixarien el terreny tan ple d’indicis que a la policia, o a qui fos, li resultaria impossible veure quina de les sis era realment l’objectiu principal. I per descomptat, tal com s’havien planificat els assassinats del Bon Pastor, la policia mai no arribaria a fer-se aquesta mena de preguntes.

Per què se’ls havia d’acudir que en realitat les sis víctimes eren la suma d’una i cinc? Quin motiu tindrien per iniciar aquesta via? Sobretot si tenien, des de bon principi, una teoria sòlida segons la qual els sis assassinats eren igual d’importants. Sobretot si havien rebut el manifest d’un assassí amb una missió que donava la mateixa explicació per a tots els assassinats. Un manifest que ho explicava tot. Un manifest elaborat amb tanta intel·ligència i que reflectia tan bé els detalls dels assassinats que fins i tot els millors i els més brillants se’l van empassar completament.

En Gurney tenia la sensació que finalment començava a veure-hi clar, que la boira començava a escampar-se. Era la primera visió del cas que li semblava coherent, almenys a primera vista.

I com la majoria de bones idees de la seva carrera, el primer que va pensar va ser que se li hauria d’haver acudit abans. Al capdavall, aquesta manera de veure els assassinats no s’allunyava gaire de la descripció que havia fet la Madeleine d’aquella escena crucial de L’home del paraigua negre. Però de vegades un mil·límetre representa una gran diferència.

D’altra banda, no totes les idees que semblen encertades ho són. En Gurney sabia per experiència fins a quin punt era perillosament fàcil passar per alt els errors lògics del propi pensament. Quan es tracta d’analitzar els fruits de la pròpia intel·ligència, l’objectivitat és una fantasia. Tothom creu que té la ment oberta a altres possibilitats, però la veritat és que ningú no la té. És essencial comptar amb un advocat del diable.

El primer que se li va acudir per fer d’advocat del diable va ser en Hardwick. Va agafar el telèfon i li va trucar. Quan li va saltar la bústia de veu, hi va deixar un breu missatge:

—Ei, Jack. Tinc un altre punt de vista sobre el cas i m’agradaria saber què n’opines. Truca’m.

Va comprovar que el telèfon encara estigués posat en vibració. No estava segur del que l’esperava aquella nit, però en les situacions que s’havia imaginat, el so d’un telèfon podia ser un maldecap.

La segona opció per fer d’advocat del diable va ser la tinent Bullard. No sabia a favor de què o de qui estava en aquell moment, però la necessitat de respostes que sentia superava les preocupacions polítiques. A més, si la seva visió del cas era correcta, podria inclinar la balança política a favor seu. També li va sortir la bústia de veu, i bàsicament li va deixar el mateix missatge que a en Hardwick.

Com que no sabia quan li tornarien la trucada en Hardwick o la Bullard, i encara tenia la necessitat d’explicar la seva nova perspectiva en directe a algú, va decidir telefonar a en Clinter, tot i que no ho veia del tot clar. A la tercera trucada, li va contestar ell personalment.

—Ei, company, té problemes en la gran nit? Truca per demanar ajuda?

—No tinc problemes. Només és que he tingut una idea i m’agradaria saber què en pensa. Potser està plena de forats, o potser és important.

—Sóc tot orelles.

De sobte a en Gurney se li va acudir que psíquicament en Clinter estava molt a prop d’en Hardwick. En Clinter era en Hardwick passat de voltes. Curiosament, la idea el va fer estar més còmode i més incòmode alhora.

En Gurney li va explicar la seva idea. Dues vegades.

No hi va haver resposta. Mentre esperava, va contemplar l’ample estany pantanós a l’altra banda de la finestra. Havia sortit la lluna plena, i la llum conferia un aspecte misteriós als arbres morts que sorgien de l’aiguamoll.

—És aquí, Max?

—Estic assimilant, company, assimilant. No trobo cap error fatal en això que diu. Però planteja preguntes, és clar.

—És clar.

—Per assegurar-me que l’he entès, diu que només un dels assassinats és el que compta?

—Correcte.

—I que els altres cinc eren una tapadora per protegir-se?

—Correcte.

—I que cap dels assassinats no tenia res a veure amb els mals de la societat?

—Correcte.

—I que va seleccionar els cotxes de luxe… per què?

—Potser perquè l’única víctima que comptava en conduïa un. Un Mercedes gros, negre i car. Potser d’aquí és d’on va sortir tota la idea.

—I a les altres cinc persones les va matar bàsicament a l’atzar? Perquè tenien el mateix tipus de cotxe? Perquè semblés que hi havia un patró?

—Correcte. No crec que l’assassí conegués de res les seves víctimes, ni que li importessin.

—I això el convertiria en un cabró força fred, oi?

—Correcte.

—I ara ve la gran pregunta: quina víctima era la que comptava?

—Quan vegi el Bon Pastor, l’hi preguntaré.

—I creu que passarà aquesta nit? —La veu d’en Clinter tremolava d’excitació.

—Max, se n’ha de quedar al marge. Això que estic muntant aquí s’aguanta pels pèls.

—Ho entenc, company. Una altra pregunta, però: com explica els nous assassinats, la seva teoria sobre els vells?

—Això és fàcil. El Bon Pastor intenta evitar que ens adonem que les sis víctimes originals en realitat eren cinc i una. No sé com, però Els orfes de l’assassinat representa un perill, pot desvelar aquest secret, segurament assenyalant d’alguna manera quina víctima era la que comptava. Mata la gent per evitar que això passi.

—Un home molt desesperat.

—Més que desesperat, pràctic.

—Hòstia, Gurney, les notícies diuen que ha assassinat tres persones en tres dies.

—Exacte. Simplement jo no crec que la desesperació hi tingui gran cosa a veure. No crec que el Pastor doni gaire importància a un assassinat. Només és una mesura que pren sempre que hi veu un benefici. Quan li sembla que matant algú eliminarà més riscos que no en crearà. No crec que la desesperació hi tingui…

Un senyal de trucada en espera va aturar en Gurney a mitja frase. Va mirar qui era.

—Max, l’he de deixar. La tinent Bullard del Departament d’Investigació Criminal vol parlar amb mi. I faci’m el favor de no acostar-se per aquí aquesta nit, Max. Sisplau.

En Gurney va mirar un moment per la finestra. El paisatge misteriós en negre i plata li va eriçar els pèls dels braços. Estava dret sota un raig de claror de lluna que travessava l’habitació pel mig projectant una imatge de la finestra amb la seva ombra en la paret de sobre el llit.

Va pitjar el botó de trucada en espera.

—Gràcies per haver-me tornat la trucada, tinent. L’hi agraeixo. Crec que puc tenir una… —Mai no va acabar la frase.

Hi va haver una explosió atordidora. Un esclat de llum blanca acompanyat d’un tro eixordador. I un impacte terrible a la mà d’en Gurney.

Va retrocedir trontollant fins a la taula, sense entendre què havia passat durant uns segons. No sentia la mà dreta. Notava un dolor punxant al canell.

Espantat pel que pogués veure, va aixecar la mà a la llum de la lluna i la va fer girar lentament. Tots els dits eren a lloc, però amb la mà només aguantava un trosset de telèfon. Va mirar al seu voltant, cercant inútilment altres zones danyades.

La primera explicació que se li va acudir era que li havia explotat el telèfon. La ment va passar ràpidament pels límits de la improbabilitat, intentant imaginar de quina manera el podien haver sabotejat, en quin moment havia pogut accedir al telèfon algú capaç de fer una cosa així, com podien haver instal·lat i després detonat un aparell explosiu en miniatura.

Però allò no era tan sols improbable, era impossible. La commoció de l’impacte, la força mateixa de l’explosió, obligava a buscar l’origen més enllà de res que es pogués arribar a instal·lar en un telèfon en funcionament. Potser en un telèfon fals, construït amb aquesta finalitat, però no en el telèfon amb el qual acabava de parlar.

Llavors va sentir l’olor de pólvora de munició normal.

Per tant, no era una sofisticada minibomba. Era un tret d’arma de foc.

Tanmateix, era un tret massa fort per a una pistola normal, per això no havia arribat a la conclusió correcta de seguida.

Però coneixia almenys una pistola capaç de produir un esclat d’aquesta magnitud.

I almenys una persona amb la punteria i el pols necessaris per rebentar un telèfon mòbil amb una bala a la llum de la lluna.

El següent que va pensar va ser que havia hagut de disparar per una finestra, i instintivament es va ajupir, abans de mirar per damunt de la taula cap a la finestra. Tanmateix, els vidres il·luminats per la lluna no s’havien trencat. Això volia dir que el tret procedia d’una de les finestres del darrere. Però, atesa la posició del seu cos en el moment de l’impacte, costava de veure com la bala podia haver tocat el telèfon que tenia a la mà sense travessar-li l’espatlla.

Així doncs, com…?

La resposta va arribar amb una petita esgarrifança.

El tret no havia sortit de fora de la cabana.

Hi havia algú amb ell, a l’habitació.

Se’n va adonar pel soroll més que no per la vista.

El so d’algú que respirava.

A només uns passos de distància.

Una respiració lenta, relaxada.