Se l’havia d’aturar. Les insinuacions no havien servit per a res. Els senyals subtils no havien fet cap efecte. S’imposaven mesures més fermes. Alguna cosa dràstica i inequívoca, acompanyada d’una explicació clara.

La claredat de l’explicació era crucial. No podia haver-hi dubte, ni donar peu a preguntes. La policia, els mitjans i la ingènua tafanera havien d’entendre el missatge de totes totes i tenir clar el que significava.

Va mirar pensarosament el quadern groc que tenia davant i es va posar a escriure.

«Has d’abandonar immediatament el teu projecte imprudent. El que et proposes fer és intolerable. Glorifica les persones més destructives de la Terra. Ridiculitza la meva cerca de justícia amb l’exaltació dels delinqüents que he executat. Crea una simpatia immerescuda pels més vils entre els vils. No pot ser. No ho permetré. He dormit deu anys amb la pau del meu assoliment, amb la pau del missatge que vaig enviar al món, amb la pau de la meva justícia. Si m’obligues a tornar a agafar les armes, el preu serà terrible».

Va llegir el que havia escrit. Va bellugar el cap lentament. No estava del tot satisfet amb el to. Va arrencar el full del quadern i el va ficar a la ranura de la destructora de documents que tenia al costat. Va tornar a començar amb un full en blanc.

«Para de fer el que fas. Para i allunya’t. O es tornarà a vessar sang i més sang. Considera’t avisada. No alteris la meva pau».

Era millor. Però encara no era prou bo.

Hi hauria de treballar més. Polir-ho. Que no hi hagués dubte possible. Perfeccionar-ho.

I tenia tan poc temps.