VIII. Onofre de Dip troba la pau

Despuntà el dia amb grans nuvolades negres i baixes. Bufava un vent fort de tramuntana que obligava les desfetes tropes, acantonades en els rasos de Castellar de N’Hug, a tapar-se curosament amb el capot. Els rústecs habitants del poblet contemplaven temorosos el lent moviment de les forces que cercaven aixopluc. Tot eren cares tristes i llargues, i una infinita i trista lassitud planava damunt d’aquells paratges. Havia cessat, en certa manera, la disciplina militar, i els soldats, barrejats amb els oficials, anaven per on volien.

Entorn d’una mala taula d’hostal, bevien cafè ben calent el comte de Morella, Montpalau i el seu cosí Isidre. Cabrera tenia l’aspecte d’un home totalment esgotat, i les emocions del dia anterior havien deixat una profunda empremta en el seu rostre. De tant en tant, s’ajustava el coll del capot, en un moviment fredolic. Evidentment, el comte de Morella estava devorat per la febre.

A mig matí arribà l’esperat Amadeu en companyia del canonge Matons. Tenien també un aspecte lamentable, car havien viatjat ininterrompudament —sobretot Amadeu— durant dos dies sense descansar ni un sol moment. El canonge i Montpalau s’abraçaren amb efusió. El canonge parlà amb gran tacte i delicadesa i de la seva faç es traslluïa una bondat innata que donava un gran repòs espiritual. Després, Montpalau féu les presentacions de rigor. Cabrera semblava emocionat. Tots els presents tenien un punt de febre, de nerviositat difusa i alerta que congriava un ambient tens i expectant. En el fons tots pensaven en el que anaven a fer al cap de pocs moments, i sabien que seria una experiència única en la seva vida. El malefici, per fi, seria conjurat.

A migdia sortiren de Castellar de N’Hug, en petita caravana, Cabrera, el canonge Matons, Montpalau, Novau i Amadeu. Es dirigien al castell de Mataplana per uns agrestos camins de cabres. El paisatge era imponent, d’una desolada salvatgeria, amb la flora pròpia d’alta muntanya. Montpalau herboritzà discretament i collí un exemplar raríssim, a penes conegut, de la «matricaria chamomilla».

El camí s’enfilava a altituds considerables per a davallar, més tard, a obagues valls d’avets. Trobaren petites cascades d’aigua gelada i gorgs pregonament misteriosos. Malgrat ésser a l’estiu, feia bastant de fred i se’ls posaren vermelles les puntes de les orelles. Caminaven seguint el corriol, i algunes vegades veien ramats d’ovelles que pasturaven aquella herba pobra i grisa. Damunt de llurs caps, volaven lentament sis o set corbs sinistres.

Arribaren a Maians, masia isolada en el pla anomenat de la Pera o de l’Espluga, car amb tots dos noms és conegut. A partir d’aquest pla encimbellat començava una impressionant davallada, a través de l’ombrívola «Baga Llisa», enorme i atapeït bosc d’avets que desembocava en una majestuosa fondalada, al final de la qual, dalt d’una coma esquerpa, hi havia el cèlebre castell de Mataplana, a poca distància del tenebrós gorg dels Banyuts.

Quan iniciaren el descens, Isidre de Novau i Amadeu hagueren de fer cadireta amb les mans encreuades per transportar Cabrera, que defallia a la vista del castell. En efecte, el comte de Morella, entre el cansament que duia a sobre i la visió del lloc malèfic, no podia resistir més, malgrat el seu tremp d’acer, i es veié obligat a requerir l’auxili dels dos barcelonins. Estava pàl·lid com la mort i li perlejava el rostre de suor freda, malsana.

S’havien acumulat grans masses de núvols amenaçadors. Es féu una llum incerta, submergida, lívida. Semblava com si d’un moment a l’altre s’hagués de desencadenar una tempesta.

A llur davant aparegué, sinistre, el bastiment enrunat del castell de Mataplana i la silueta de la capella de Sant Joan de Mata. Caigué un llampec seguit d’un gran tro.

El canonge Matons es tragué el breviari i es posà estola. Els restants expedicionaris s’asseguraren de les creus pectorals i es palparen les butxaques a la recerca dels alls. Cabrera havia envellit considerablement.

S’anava fent fosc i el sol descendia per a colgar-se darrera les muntanyes. Montpalau decidí que havia arribat el moment tan llargament esperat. O ara o mai. En efecte, era el moment oportú. Féu un senyal indicant la porta del terrible castell, i allà es dirigiren els nostres amics, que mantenien, entre ells, un silenci impressionant. En penetrar al clos del castell se sentí un udol llarg, endolat, funerari, com el d’un llop perdut pels voltants. Se’ls posà la pell de gallina, esgarrifats, i s’aturaren en sec, interrogant-se amb la mirada.

Fou uns moments, només; car Montpalau, tement que no es fes massa tard i vingués el capvespre, avançà algunes passes sol. Això trencà el sortilegi, i tots avançaren com un sol home.

Baixaren les escales de la cripta a la llum d’unes llanternes. Hi havia per les parets una gran quantitat de sepulcres de pedra, reposant en mènsules esculturades, antiquíssimes. Es llegien, pertot arreu, inscripcions amb un llatí indesxifrable. Grans teranyines creuaven, en totes direccions, la gran volta de la cripta.

Com era d’esperar, al centre, hi havia un gran sepulcre destapat, sense llosa. S’hi acostaren cautament, enarborant els alls, pel que es pogués esdevenir. Dintre del sepulcre, l’esguard atònit dels presents contemplà el cos vigorós, de gran talla, de l’ambaixador que fou de Sa Majestat, Onofre de Dip. Anava cobert amb una gran capa i tenia el rostre fresc i en la característica actitud dels No-Morts quan no es poden valer. Era un rostre ferreny, bastant noble, velat per una gran tristesa.

El sol devia estar a punt de colgar-se. El canonge Matons s’avançà i amb veu solemne resà els exorcismes. Se sentí un soroll estrany que eixia d’aquell cos postrat. Quan acabà, Montpalau repetí la fórmula del conjur màgic:

Llavors es produí quelcom d’increïble. El rostre del No-Mort, del vampir, reflectí una gran pau i un mig somriure se li dibuixà als llavis. Lentament, després, tota la sorprenent frescor es marcí, la pell anà corsecant-se i esdevingué terrosa, momificada. Era horrible, però tranquil·litzador. Aparegueren els ossos i feixos de cartílags. Tot s’anà polint de mica en mica. Finalment, quedà reduït a cendres.

En un sol pensament, tothom es girà vers el comte de Morella. Com per art d’encantament —i així ho era, en efecte— aquest sentí com li revenien les seves antigues forces i li tornaven els colors a la cara. Montpalau l’examinà i veié com els dos foradets havien desaparegut totalment.

La petita comitiva caigué de genolls i es resaren pietoses oracions per l’ànima del difunt. S’entonaren també accions de gràcies per la gran mercè atorgada. L’angoixa i l’estranya tensió anteriors havien estat substituïdes per una serenitat miraculosa. Tot era diferent ara, i els cors bategaven àvidament.

L’aire fresc els sobtà a la cara quan eixiren de la cripta, després de col·locar la llosa damunt del sepulcre definitiu d’Onofre de Dip. Havien desaparegut els núvols amenaçadors i una dolça posta de sol agonitzava darrera el blavós horitzó.

El gorg dels Banyuts, una mica més avall, lluïa amb una llum fosforescent que, a poc a poc, s’anà apagant.

Impensadament, hom veié, en una estranya visió retallada contra el cel, el príncep Lichnowsky que cavalcava adelerat, deixant enrera la ciutat de Berga. El seu rostre reflectia espant i un desconcert total, definitiu. Cavalcava, furient, devers Castellar de N’Hug. A la seva esquena s’agitaven les fúries infernals.