VI. L’abominable contaminació

El general Ramon Cabrera es trobava realment molt malalt. Els seus metges estaven desesperats, no sabien què tenia. La tropa murmurava, hom deia que algun traïdor emmetzinava el general. Les operacions estaven, pràcticament, en mans de Forcadell i Llagostera, els quals suaven sang per mantenir un pla coherent de defensa. Després de la vergonya, iniqua i repel·lent, de Bergara, la situació al Maestrat es feia molt delicada. Espartero, des de Saragossa, per una banda, i O’Donnell, des de València, per l’altra, feien, als ajudants de Cabrera, una vida de perpetu sobresalt. Després de la desgraciada acció de Gandesa, en la qual encara havia pres part el general, tot eren contratemps i disgustos. Sí, la vida era molt dura en territori carlí.

El comte de Morella, en aquell moment, seia al seu despatx, amb la faç lívida, exsangüe, recolzant la testa en un coixí. Sofria unes periòdiques pèrdues de sang, molt misterioses. El fet era evident. El que intrigava, però, els metges, era per on la perdia. Per contrarestar l’anèmia li feien beure repetidament petricons de sang de cabrit escorxat i li donaven per menjar carn crua ben trinxada. Inútil. De moment, es revifava; l’endemà, però, hom veia que havia hagut una altra pèrdua misteriosa, i tornava a sentir —cosa pròpia de l’anèmia— un característic soroll d’ales de rata-pinyada a les orelles. Darrerament, se li havien fet dues petites ferides al coll, lleus i insignificants, i els metges ho atribuïen a l’inici d’un furóncol.

També es queixava de somnambulisme. Almenys recordava coses absurdes i confuses, esdevingudes durant la nit, desproveïdes en absolut de significació lògica. Potser eren al·lucinacions produïdes per l’anèmia, per la pèrdua de la limfa vital. Era estrany, de totes maneres. Recordava uns ulls de foc, una complicada cicatriu a la barba. Un dia, mentre s’afaitava, li semblà, las i espremut, que la seva imatge es tornava translúcida davant del mirall i que, a través d’ella, podia veure els mobles que tenia a l’esquena. L’envaí el terror.

El general Ramon Cabrera menjava ara, amb repugnància, una freixura fresca de moltó, mentre Forcadell li retia compte detallat de les despeses de la fosa de canons de Cantavieja, preocupació constant del general. Parlaren, després, dels moviments, cada vegada més pròxims i perillosos, d’Espartero, a qui Forcadell no gosava anomenar, en presència de Cabrera, pel seu títol recent de duc de la Victòria. La ira i el sarcasme reconcentrat del general haurien fet trontollar els fonaments del castell. També passaren revista a les esgarrifoses activitats nocturnes de l’intitulat general Mussol, el qual tenia la insolència, com sabem, d’operar a quatre passes de Morella, exterminant famílies de significació liberal. Cabrera era de l’opinió que el Mussol —a qui, d’altra banda, ningú no havia vist mai— tenia la intenció, aprofitant la seva malaltia, de suplantar-lo en el comandament de l’exèrcit i convertir-se en l’heroi del Maestrat. No hi havia altra explicació. Davant d’aquesta hipòtesi, Cabrera tremolava, santament indignat, i esperava amb afany guarir-se i recobrar aviat les seves forces per tal d’escanyar-lo refinadament amb les pròpies mans.

Acabà de beure el petricó determinat per la prescripció facultativa. S’eixugà els llavis amb un aspre tovalló, que deixà tacat de carmí. Forcadell preguntà si volia que li preparés, com de consuetud, la pipa.

—No —digué Cabrera, fent un eructe en staccato. Després, assenyalant vers la porta, continuà—: Que entrin els presoners.

Comparegué Antoni de Montpalau amb el copalta a la mà. Darrera seu seguien Isidre i Amadeu. Cabrera fullejava uns papers.

El nostre protagonista clavà de seguida la seva mirada perspicaç en el rostre pàl·lid, realment impressionant, de Cabrera. Veié els dos foradets a la gorja.

El comte de Morella, una vegada hagué acabat la lectura del salconduit del baró de Meer, digué, amb entonació cortesana, a Montpalau:

—Veig que sou un home de ciència remarcable; però al mateix temps, un enemic de la nostra gloriosa majestat, Carles V. El fet que us hàgim trobat, en infiltració evident, dins el nostre territori, ens duu a una perillosa conseqüència. Mediteu bé la vostra resposta. Què fèieu a la Salsera?

Montpalau romangué silenciós uns moments, examinant amb atenció, però de manera que no resultés impertinent, el furóncol de Cabrera. Després, amb seriosa gravetat, respongué, lacònic:

—Persegueixo un vampir, un No-Mort.

Cabrera féu un salt en la seva cadira de frare. Tingué la sensació com si la freixura se li empedrís a l’estómac. Demanà:

—Com heu dit? Un vampir? Sordejo, potser, una mica?

—No, general. Vaig a la percaça d’un vampir, en seguiment d’Onofre de Dip, anomenat altrament el Mussol, sinistrament i macabrament disfressat de guerriller. Un ésser terrible que devasta aquesta terra, que degolla infants i pares de família, sense discriminació, que corromp la sang de les donzelles.

Llavors, esguardant intensament Cabrera, en un registre de veu una mica més baix, afegí:

—El mateix que, amb diabòlica constància, us inocula el seu mal. El que, si Déu no ens ajuda, aconseguirà perversament convertir-vos en el que és ell mateix, un vampir. Aquests dos foradets que porteu al coll no deixen lloc a dubtes. És la seva marca. La divina Providència, però, fent cas omís d’ideologies polítiques, m’ha posat al vostre costat.

Un gran crit acollí les paraules del nostre protagonista. Posant-se la mà al coll, com si li manqués l’aire, Cabrera s’alçà de la seva cadira; mogué els llavis, intentant dir quelcom. Es desplomà damunt l’escriptori.

Montpalau avançà ràpid, amatent. Forcadell, que havia escoltat la conversa amb una emoció difícil de descriure, estava com alienat i romania dempeus sense reaccionar. Amb l’ajuda d’Isidre i d’Amadeu, Montpalau transportà el comte de Morella a un sofà i començà un examen detingut del cos inanimat. Després, dirigint-se a Forcadell —que ara, de genolls, deia un parenostre—, ordenà amb veu que no admetia dilació ni rèplica:

—Poseu dues dotzenes d’alls en mitja cassola d’aigua. Que bullin vint minuts. Dueu-me la infusió de seguida, un cop hagi estat colada. Un dels meus ajudants us acompanyarà.

Sortí Forcadell, amb cara d’albat, seguit d’Amadeu, que havia aconseguit una gran pràctica en la qüestió delicada dels alls. Montpalau, mentrestant, acabà de fer una exploració detinguda i detallada del cos del general. Tot seguit, es tragué una creu pectoral de la butxaca de l’armilla i la féu passar pel cap del cabdill carlí.

—No hi ha dubte —digué, esguardant el seu parent i auxiliar—. La sang és extreta pel mateix procediment bombatori de sempre. Haurem de maniobrar amb gran decisió i rapidesa.

En aquell moment regressaren Forcadell i Amadeu, el qual duia una gran cassola fumejant. Abocaren part del contingut en una tassa. Per la porta, treien el cap sis o set oficials carlins, amb l’estupor reflectit a la cara, però no gosaven entrar.

Montpalau, fent entreobrir els llavis de Cabrera, li ficà a la boca una culleradeta de la infusió d’all. Amb una gran paciència, repetí l’operació gairebé un centenar de vegades. Quan acabà, el malalt estava, certament, més tranquil. Dormia, ara, profundament.

Llavors, transportaren el general a la seva cambra, el despullaren i el dipositaren a dintre el llit. La cambra de Cabrera era d’una severitat ascètica. Al fons hi havia una gran finestra. Les parets estaven emblanquinades amb calç i, com a única decoració, hi penjava, emmarcat, l’autògraf de Carles V nomenant-lo comte de Morella. Al dessota, dos sabres de cavalleria s’entrecreuaven rígidament.

—Hem tingut sort —digué el nostre protagonista a Forcadell, que ara ja havia reprès l’ús de la paraula—. Una mica més, i hauria estat massa tard. Confio que podré, amb una mica de sort, salvar el vostre general.

—En nom de Sa Excel·lència i de tot l’exèrcit us en dono les gràcies —respongué Forcadell, visiblement afectat, encaixant amb Montpalau—. Gràcies, cavallers. No sé com agrair-vos la vostra oportuna intervenció.

—El general no pot restar ni un moment sol —prosseguí Montpalau—. Principalment, a la nit. Haurem d’establir uns torns de gent de confiança per a vetllar-lo. Cada mitja hora ha de prendre tres culleradetes de la infusió preparada. Al capvespre jo i els meus ajudants adoptarem les mesures necessàries per a defensar aquesta cambra de l’atac del No-Mort. Més endavant, us n’explicaré detalladament la tècnica. Ara, deixem descansar el general.

A una indicació de Montpalau, el seu parent, el valerós capità de vaixell, Isidre de Novau, que veié un dia el terrible «Pesce Cola», s’assegué al costat del capçal del llit, mentre es disposava a fumar una pipa.

Els altres presents sortiren de la cambra. Montpalau tancà, al seu darrera, la porta, amb molta suavitat.

Al defora, hi hagué com una detonació silenciosa. Una ratxa d’aire càlid s’estavellà aïradament contra els vidres de la finestra. Callaren uns instants els petits animals, invisibles i innombrables, de la naturalesa. Quelcom es retorçava amb dolor i amb desesperació. Una taca perversa d’ombra es desplaçà, pujant per una tanca de fusta, saltà un marge de pedra ennegrida i es fongué camps enllà.

Després, molt lentament, una fulla, grogosa i desemparada, caigué d’una de les innombrables branques d’un arbre.