III. Camí de l’aventura

Feia un sol radiant. El Jove Observador, però, que estava de mala lluna, publicà la següent al·locució:

«Catalans: La usurpació, convençuda de la seva impotència i mort propera, infamant per principi, vil i covarda per necessitat, en lloc d’implorar la clemència del nostre estimat sobirà, ha acudit a l’absurd mitjà de la intriga per tractar de sembrar el desconcert i la vacil·lació entre nosaltres.

»Ha arribat a orelles d’aquesta Reial Junta el capteniment singular d’un pretès naturalista, molt conegut per les nefandes idees liberals que professa, el qual, no se sap per quines raons científiques, però que nosaltres sospitem, pretén infiltrar-se en les nostres files en companyia d’un altre personatge i d’un criat. Aquesta corporació, doncs, plena d’un generós orgull d’ésser l’òrgan capdavanter vostre, admiradora de les vostres heroiques virtuts i mai desmentida lleialtat, va a confondre aquests malvats per demostrar-los que en els vostres pits heroics no s’alberguen més que dos altars: Déu i el rei. Adoptarà, doncs, les mesures necessàries. Aquesta Reial Junta us ho participa, confiant en la vostra depurada fidelitat. Catalans: els seus membres, orgullosos d’haver nascut en aquest país, on pertot arreu broten llorers que floreixen contínuament regats per la vostra heroica sang, determinats a triomfar o morir amb vosaltres, segurs que fareu justícia a la puresa dels seus sentiments, denuncien tals maquinacions que duen en el seu si el segell de la desesperació. El noble caràcter català que els anima, no respon sinó amb compassiu menyspreu a tals intencions desaforades. La Reial Junta de Berga».

A continuació, com a desgreuge a les males intencions d’Antoni de Montpalau —perquè d’ell es tractava, com deu haver endevinat el curiós lector—, El Jove Observador inseria el següent sonet exaltat:

Ignorant la precedent i funesta diatriba que contra ell i els seus acompanyants havia fulminat la Junta de Berga, Antoni de Montpalau, després d’haver-se refet en el Vendrell de l’emocionant aventura del dia anterior, es passejava amb Novau, pels carrers de Tarragona, amb la saludable intenció de visitar, encara que només fos de passada, la famosa catedral, car ja havien perdut un dia en experiències bèl·liques, i el temps passava volant. Per cert, en passar per Altafulla, Montpalau perdé uns moments a retre homenatge a la memòria de Martí Ardenya, fill il·lustre de la vila, científic eximi.

Monsieur Alexandre de Laborde no era particularment sensible a les belleses de Tarragona i a la seva catedral, ja que en el seu estimable itinerari només en veia la part dolenta, com és ara: carrers estrets, brutícia, manca total d’avingudes, males fondes, cases lletges i atrotinades, etc. La mateixa catedral li semblava basta, sense caràcter i absolutament risible si hom la comparava amb les franceses.

No era d’aquesta opinió el nostre jove naturalista, el qual contemplava embadalit les filigranades belleses d’aquell art tan singular. Donaren un tomb per les enormes naus silencioses i admiraren la grandiositat del retaule de Santa Tecla, tot ell en alabastre del més pur. També calibrà Montpalau, amb ull d’expert, la fastuositat del sepulcre d’aquell arquebisbe de qui parlava el pare Gil, don Antoni Agustí, legat pontifici. En anar a sortir al claustre, els nostres amics, com si vingués d’algun racó de l’absis, sentiren un curiós bufament: xuuut! xuuut! En girar-se, veieren una òliba gegantina, immòbil, plaçada en una cornisa del cimbori, que els examinava inexpressiva.

Sortiren de la catedral commoguts per la grandesa del nostre passat històric. Montpalau tingué la delicadesa de copiar la inscripció d’una làpida que es trobava incrustada en un mur, per enviar-la a Bartomeu Garriga:

El sol feia sortir el color de mel de les pedres. La casa de Pilat restava majestuosa vora la mar. El marbre i el xiprer donaven, com sempre, amplitud clàssica. Montpalau pensava en els nostres erudits del segle XVIII.

Abandonaren la Tarraco imperial per agafar el camí de Reus. Monsieur Alexandre de Laborde, que escrivia el seu itinerari vers el sud, vers València, s’acomiadà dels nostres cavallers cerimoniosament. Aviat arribaria a Cambrils i a l’Hospitalet de l’Infant per criticar-ne les fondes.

Reus els impressionà, ja de lluny, per l’agradable perfum d’avellana torrada. Passaren per davant de l’església de Sant Pere i observaren el gran contingent de botigues de cereals obertes al mercadeig. Montpalau tenia a Reus un gran amic, Josep Veciana i Sardà, corresponsal de l’Acadèmia de Ciències, home d’uns seixanta anys, vidu, amb dues filles. Posseïa una bonica casa amb jardí, posada amb un gust exquisit. Convidà a dinar els dos cavallers.

A l’hora de les postres —o sia a la una en punt— les filles d’en Veciana cantaren a duo Il bacio furtivo i La lacrima grossa amb veu modulada i accent patètic. Úrsula, la més gran, festejava amb un capità del cos de caçadors, de guarnició a Reus; Carmeta, la més petita, estava per merèixer.

Els dos cavallers lloaren la bellesa i l’educació de les donzelles i complimentaren Veciana, que la Providència havia afavorit en tanta de manera. Després d’una estona d’agradable conversa, preguntà la ruta més escaient de Pratdip.

—Pratdip, segons les meves referències, és el país de l’«aconitum lycoctonum», dit vulgarment «escanyallops» —respongué Veciana—. La ruta més directa és la que passa per Montroig. Però de cap manera no us l’aconsello, car és el teatre d’operacions del nefast Llarg de Copons.

—Caram! —digué Montpalau—. Quina ruta, doncs, ens cal seguir?

—Indubtablement, la de Falset. Donades les circumstàncies de tot el territori, us convé viatjar de plaça forta en plaça forta. Altrament us exposeu a caure en mans sanguinàries. Fareu, és clar, una mica de marrada; però és més segur.

Montpalau aprovà el prudent itinerari d’en Veciana, car la darrera experiència en les armes l’havia escarmentat.

Encara estigueren una estona conversant amb el corresponsal de l’Acadèmia de Ciències. Era una persona realment encantadora. A la fi, partiren cap a Falset.

Falset és la capital del Priorat. Enclavada entre muntanyes d’aspecte feréstec, constituïa, per la seva situació, un punt estratègic de primer ordre. Fortificada, i amb una guarnició aguerrida, es considerava invulnerable a les partides carlines.

El crepuscle s’introduïa ja a Falset, la inexpugnable, i a les seves cases d’aspecte senyorial, a les tavernes on es bevia la barreja, a les petites ferreries sonores, quan els nostres amics penetraven en els seus carrers estrets i mal il·luminats. Feren la visita obligada al cap de la guarnició, amb el salconduit a punt, i es disposaven a reparar les seves ja exhaustes forces en el primer hostal que trobessin, quan es presentà un missatger de la baronessa d’Urpí.

La baronessa, sens dubte, sabedora pel seu germà, el marquès de La Gralla, de l’anada de Montpalau per investigar els misteriosos esdeveniments de Pratdip, havia tramès el seu majoral a esperar-los a Falset, lloc per on la baronessa suposava que farien marrada, car, com havia dit Veciana, per allí passava la ruta més segura.

El majoral era home alt, escardalenc, de poques paraules. Vestia de negre i tenia un aspecte lúgubre. Explicà que, fent el viatge de nit, arribarien a Pratdip a la matinada. La baronessa tenia molta necessitat de la seva presència i estava preparada a rebre’ls en aquesta hora.

Resignadament Montpalau accedí. Li semblà indelicat de contradir els desigs d’una baronessa angoixada i en perill.