X. Una història dels Carpats

El fruit de les investigacions del pare Villanueva fou extraordinàriament revelador respecte a l’origen i la naturalesa del dip. Es trobaven reunits la baronessa, Agnès, el piadós dominic, Isidre de Novau i el nostre protagonista, en el menjador de l’antic casal, quan l’il·lustre frare historiador contà la fabulosa història.

Xisclaven, eixordadores, unes caderneres engabiades, des de la galeria. Tothom retingué la respiració.

Resumint, la història del pare Villanueva fou la següent:

En ple segle XIII, regnant Jaume I, l’herculi i victoriós monarca, habitava el castell de Prat el senyor del llogarret, Onofre de Dip, cavaller que si no es singularitzava per la seva riquesa, d’origen mossàrab, en canvi havia conquistat l’estima i el favor reial per la seva fidelitat a la Monarquia i el seu aguerrit valor incontestable. Quan es concertaren les noces del rei, vidu de la seva primera muller, amb la princesa Violant d’Hongria, el rei es veié obligat, naturalment, a trametre ambaixadors en aquelles llunyanes terres, els seguicis dels quals, superant la proverbial estretor catalana, foren particularment fastuosos en vistes a impressionar aquella nebulosa cort de la qual ningú no tenia referència massa concreta. Un d’aquests ambaixadors fou Onofre de Dip. Els documents no diuen quin va ésser l’encàrrec reial, ja que la cancelleria era molt discreta en qüestions político-sentimentals. Això no obstant, sabem que, a Onofre de Dip, li esdevingué una de les coses més horribles que poden passar-li a un mortal, abans de la qual és preferible mil vegades seguides la mort i el turment. Onofre de Dip, en la seva inacabable cursa devers la cort hongaresa, travessà les alteroses muntanyes dels Carpats, lloc on a la nit de la vigília de Sant Jordi es concentren totes les forces malèfiques de la terra, i fou hoste del castell de la bellíssima duquessa Meczyr. Els camperols de la rodalia, cosa que naturalment ignorava Onofre, es persignaven quan sentien anomenar la duquessa i defugien sistemàticament d’apropar-se al castell. Deien que era un vrolak o un vlkoslak, és a dir, un vampir.

Onofre de Dip s’enamorà de la duquessa. Més ben dit, fou la duquessa qui seduí Onofre. En la nit de la vigília de Sant Jordi, aquell, amb un propòsit reprovablement eròtic, però fins a cert punt disculpable, cregué retre la bella. Quan s’inclinava sobre la seva faç d’ivori, l’àvida luxúria d’Onofre es veié estroncada, de sobte, per un mortal i nauseabund alè. Era ja, però, massa tard. Dos ullals finíssims se li clavaren al coll mentre els fills de la nit ululaven al defora. Onofre no morí; però, cosa molt pitjor, quedà inoculat, convertit en un vampir.

Els documents transcriuen aquí una sèrie de pràctiques molt interessants des del punt de vista de la litúrgia exorcista. El fet és que Onofre desaparegué de l’entourage del rei d’Aragó. El seu patrimoni fou adit pels més pròxims parents, els Urpí, els quals, després de diverses generacions, abandonaren el castell per traslladar-se a l’actual casal de la família. Des d’aleshores, però, Onofre, cadàver vivent, torna amb periodicitat des de Cracòvia i reivindica els seus drets sobre la vila, que des d’aquella data ostenta el nom de l’antic senyor, Pratdip. Quan això succeeix, la cosa és terrible, com, malauradament, hem experimentat.

Les notícies esdevenen aquí molt obscures, perquè la documentació, en forma cabalística, fa profecia, en part ja complida. Diuen que el vampir serà rebutjat de Pratdip per una nova força; parlen, desprès, confusament, d’un mussol. Crec endevinar que parlen, també, significativament, d’una lluita fratricida en el país; que el mussol desplega les seves activitats al servei del rei; que és perseguit per la força nova; que és reduït per aquesta força, la qual és coneguda pel mussol i incitada per aquest, en forma de premonicions, a abstenir-se. Per fi, trobarà la pau.

Un llarg silenci es féu després del discurs del pare Villanueva. Tothom quedà sorprès per la terrible història. Ara s’explicaven moltes coses, misteriosament incomprensibles.

El pare Villanueva s’alçà i s’acomiadà dels presents. Havia d’enllestir, digué, el volum corresponent a Scala Dei. Calia, doncs, partir cap al monestir. Dirigint-se a Montpalau, li digué que, com havia vist, les ciències respectives s’havien complementat. Féu una solemne benedicció dels promesos. Tothom besà la seva santa mà. El dia declinava.

Hores més tard, se sentí al carrer el soroll precipitat d’una cavalcadura. De seguida, un gran tumult al vestíbul. Era el majoral de la baronessa, que venia cobert de pols, mig estripat. Quan pogué parlar, digué:

—Les forces liberals han caigut en una emboscada nocturna, prop del Cardó. L’atacant ha estat un guerriller desconegut en el país, el Mussol. Tot seguit, mitja població de Tivissa ha estat degollada per ell. Fa posar els cabells de punta. Jo he vist l’horrible espectacle venint de Tortosa. Cridava: «Pas al Mussol, pas al Mussol!».

Montpalau mirà significativament, en silenci, tots els presents. Després, agafant entre les seves la delicada mà d’Agnès i besant-la, digué amb veu trista però inexorable:

—La meva feina no s’ha acabat; car em dec a la ciència, a la humanitat i, en certa manera, a la profecia. Demà partiré a la persecució del Mussol.