II. La ruta

El duc de la Victòria i de Morella tingué una desagradable sorpresa quan s’assabentà de la penetració efectuada, Catalunya endins, per les forces de Cabrera. Hom comptava haver-lo anihilat en la conjunció dels exèrcits d’O’Donnell i Zurbano. Això no obstant, es donava per segura la destrucció total de la facció carlina. SS. MM. les Reines havien sortit de Madrid, en viatge triomfal, cap a Barcelona, a prendre banys de mar. La Medicina s’aliava amb la Política. Espartero, amb astuta previsió, publicà un ban rigorosíssim. Heus-en ací el text.

BAN

«BALDOMER ESPARTERO, gran d’Espanya de primera classe, DUC DE LA VICTÒRIA I DE MORELLA, COMTE DE LUCHANA, gentilhome de cambra de S. M. amb exercici, cavaller de l’insigne orde del Toisó d’Or, gran creu del distingit orde de Carles III, de l’Americana d’Isabel la Catòlica, de les militars de Sant Ferran i Sant Hermenegild, i del gran cordó de l’orde reial de la Legió d’Honor; condecorat amb altres de distinció per accions de guerra; capità general dels exèrcits nacionals, en cap del reunits, i coronel d’honor del regiment d’hússars de la Princesa, etc., etc.:

»Des que a conseqüència de l’acció d’Urdax va ésser foragitat d’Espanya el Pretendent, que va haver de cercar refugi a França, tots aquells que han seguit la seva injusta causa haurien d’haver deposat les armes, reconeixent llur error; però, avesats llurs principals cabdills a les profanacions, al furt, a l’incendi i a l’assassinat, no fou suficient per a apartar-los de la carrera del crim ni la completa pacificació de les províncies basques ni l’indult que vaig oferir a la meva arribada a Aragó amb el nombrós exèrcit que m’acompanyava des del nord de la Península.

»Només a Catalunya existeixen encara enemics de la nostra legítima reina, Isabel II, de les institucions que per a prosperitat de la pàtria han estat reconegudes i jurades per la nació; però aviat tals enemics seran exterminats pels exèrcits que tinc la glòria de comandar, i veuré amb plaer que des de tots els racons de la monarquia s’entonen els càntics de pau i cessa l’eco funest de la guerra. Perquè aquesta pau, objecte de la meva constant sol·licitud, es vegi ràpidament assegurada a Catalunya, sense que les faccions de rebels, d’assassins i de lladres aconsegueixin, a benefici del terreny, prolongar els desastres i l’ansietat dels pobles, he considerat de necessitat absoluta ordenar, des d’ara, per mitjà d’aquest ban, el que segueix:

»Art. 1.^r — Les autoritats dels pobles que en el moment d’entrar en el clos de la seva jurisdicció forces rebels o alguna partida de facciosos no donessin part als oficials de les armes dels punts fortificats, a les columnes o divisions de l’exèrcit nacional, sofriran la pena d’ésser sortejats els seus membres perquè un d’ells sigui afusellat i els restants destinats a presidi per dos anys; a més seran imposats 20.000 rals de multa per cada 100 veïns, que pagaran tots ells per atendre les despeses de la guerra.

»Art. 2.ⁿ — Les autoritats dels pobles en què s’amaguin un o més rebels seran responsables, juntament amb el veïnatge, sota les penes determinades en l’article anterior; i, sempre que es protegeixi llur ocultació en una o més cases, sofrirà la pena de mort la persona que hi faci de cap de família.

»Art. 3.^r — Tots els rebels no uniformats seran afusellats a l’acte.

»Art. 4.^t — S’entenen compresos per a sofrir la pena ordinària de l’article anterior tots els elements civils que es reuneixin en sometent o que aïlladament, siguin sorpresos amb armes; totes les partides que amb el nom de “patuleies” faccioses recorrin el país i qualsevol persona que separant-se del gros de les forces enemigues es dediqui al furt, a la interceptació de correus i a l’assalt de camins a reraguarda de les línies que progressivament ocupin les divisions dels exèrcits del meu comandament.

»Art. 5.^è — Tots els habitants que no siguin milicians nacionals presentaran llurs armes als governadors o comandants dels punts fortificats. El qui no obeeixi aquesta ordre serà afusellat, en el benentès que aquest càstig recaurà sobre el qui faci de cap de família en la casa on fos trobada l’arma o les armes, i, a més, el poble sofrirà 1.000 rals de multa per cada una de les que es trobin.

»Art. 6.^è — Als facciosos que es presentin als governadors o altres caps militars, se’ls donarà un salconduit perquè fixin residència al poble que escullin.

»Art. 7.^è — Em respondran amb les seves persones i els seus càrrecs tots els caps militars que manquin al compliment del que es prevé en aquest ban, el qual tindrà força de llei des del dia de la seva publicació, respecte dels enemics a qui comprengui, i des que arribi a poder de les autoritats dels pobles en els que afecta llur responsabilitat i penes determinades, a l’efecte del qual totes les autoritats militars dels districtes respectius exigiran rebut amb expressió del dia en què els ha estat lliurat.

»Dictat en el quarter general de Manresa el dia de la data. — EL DUC DE LA VICTÒRIA».

Aquestes disposicions produïren un efecte depriment entre els partidaris de la causa reialista a Catalunya, els quals, a excepció dels forassenyats, veien com la dissort es congriava damunt d’ells. A Barcelona, l’anunciada vinguda de Maria Cristina, la qual estava lliurada en cos i ànima als moderats, provocà grans manifestacions i bullangues a les Rambles en contra de la projectada llei dels ajuntaments.

Sonaven trets. Es feien discursos. El marquès de La Gralla i el canonge de Matons dedicaven llargs i minuciosos estudis sobre telepatia i vampirisme. L’«avutarda gèminis» —la inclassificada— restava, de moment, arraconada, trista i decebuda, amb la companyia d’una lletra del «diví» Madoz y Fontaneda, que romania closa damunt de la taula del despatx de Montpalau.

Josep Ignasi, el fill del marquès, acabava d’inventar, durant els darrers mesos, la «flauta-liberal», artefacte comodíssim de portar a la butxaca, i el qual, només bufant, tocava ell sol l’himne de Riego. L’invent era adequadíssim per a concertar una gran massa d’instrumentistes del flautí en qualsevol reunió política que tingués lloc a l’aire lliure o en local tancat. Esperava tenir un èxit popular envejable.

Mentrestant, l’exèrcit del comte de Morella travessava Catalunya, en direcció a Berga, seguint un trajecte rectilini, sense ésser molestat per ningú. A tres quilòmetres de la Granadella es desviaren cap a la Pobla de Cérvoles, després de vorejar el Montsant sota un xàfec aclaparador, i continuaren per la serra de la Llena cap a l’Albi, on pernoctaren.

En aquests misteriosos paratges, a penes coneguts per ningú, Montpalau descobrí un sauri volador —indubtable deixalla de l’època quaternària— que posseïa la rara virtut de parlar com un lloro. Un voluntari basc de Fuenterrabía, anomenat Arpiazu i que feia de cuiner d’un dels batallons, s’afeccionà tant al sauri volador que es prestà a Montpalau per dur-lo en una gàbia i donar-li menjar i beure. Durant les marxes i contramarxes hom el veia, entre perols i cossis, somnolent i una mica estúpid, cantar un zortzico en basc, absolutament incomprensible:

Un dia Amadeu se li acostà i, empipat de tanta xerrameca reialista, li ensenyà, d’amagat del basc, un rodolí liberal, procaç i amb mala bava. El rodolí deia:

El rodolí es referia, com és natural, al Pretendent; però Cabrera, que tingué l’ocasió de sentir-lo, es pensà que l’al·ludia directament, i decretà, en un tumultuós atac d’ira, la reeducació reialista del sauri, o la pena capital, en forma alternativa. Foren inútils les indagacions per identificar el mestre desvergonyit. Per fortuna el sauri volador tornà a cantar el zortzico reialista.

L’endemà d’aquest episodi les columnes carlines continuaren la marxa cap a Vallbona de les Monges, on Montpalau —rara coincidència— pogué admirar el sepulcre de la reina Violant d’Hongria, en el cèlebre i atrotinat monestir, tan ric en meravelles arqueològiques. Les monges, que eren de clausura, homenatjaren el comte de Morella i el seguici amb unes copes de vi ranci i unes pastes de fabricació conventual, que serviren a través d’un torn de fusta decrèpit. Les pobres monges es trobaven en un estat econòmic molt precari, i es lamentaren infinitament a Cabrera perquè ho fes arribar a les augustes orelles de Carles V. Després de cantar, dempeus, un credo, els oficials carlins foren acomiadats a través de la reixa del locutori, per missenyora l’abadessa, la qual desitjà a les armes carlines tota classe d’èxits i de prosperitats.

Montpalau i el seu parent, Isidre de Novau, es mantingueren dignament al marge d’aquestes al·locucions polítiques, contràries a les pròpies conviccions.

Després d’aquest descans, l’exèrcit reialista continuà, en forma accelerada, la marxa cap al nord i travessà la carretera de Barcelona pels Hostalets, tres hores a l’est de Cervera, la vila botiflera. Pernoctaren pels voltants de Calaf, on feren una gran requisa d’aviram i d’espardenyes. En despuntar el dia, amb calçat nou i el cor palpitant, l’exèrcit fantasma emprenia el camí de Berga.