I. L’itinerari de M. de Laborde

«Hom surt de Barcelona pel portal de Sant Antoni, i després de travessar uns camps de conreu, es deixa la mar a l’esquerra, per a seguir un camí ben traçat, ample, amb frondosos arbres que deixen entreveure, a cada costat, diversos pobles: Sants, Sant Boi, Sarrià, Sant Just i Esplugues. Hom passa a l’Hospitalet i, de seguida, a Sant Feliu. Aquest darrer és gran i molt poblat, i hom el travessa en tota la seva llargada per un bell carrer de cases de bon veure. A poca distància, a la dreta, apareix el poble de Molins de Rei; ben aviat hom arriba a L’Hostal del mateix nom; d’allí, per una curta avinguda plantada d’àlbers, hom troba el pont de Molins de Rei, sota del qual passa el riu Llobregat. Aquest pont, construït no fa pas gaire temps, és molt sòlid, però un xic matusser, i té, a cada banda, una vorera per a la gent que va a peu. Se’n surt per una avinguda semblant a l’anterior, al final de la qual, a l’esquerra, hi ha el camí que condueix a Tarragona i a València».

Aquesta és la descripció que fa de la sortida i els afores de Barcelona el gran viatger Alexandre de Laborde, autor de l’Itinéraire descriptif de l’Espagne, obra en què, després de presentar als ulls del lector una visió de les diferents branques de l’administració de la indústria d’aquest reialme, recomana especialment una cosa. «Il est nécessaire cependant —diu— d’être bien armé en voyageant en Espagne». El llibre va tenir un gran èxit entre les classes cultes de tot Europa, i l’any 1809 calgué publicar-ne una segona edició.

La pols era de qualitat immillorable. Es filtrava pertot arreu i s’arrapava al coll dels nostres amics. El jove naturalista, en companyia del seu parent, el capità de fragata Isidre Novau, era conduït per Amadeu, l’hàbil cotxer, a una velocitat astoradora. Això només tenia un inconvenient, i és que els feia saltar amb violència, donat el mal estat de la carretera, i els obligava, si us plau per força, a un trontollament continu, molt desagradable. A penes si podien parlar perquè el trontoll afectava, àdhuc, les cordes vocals i les mandíbules dels viatgers i els produïa, circumstancialment, un tartamudeig que feia ben sovint la conversa inintel·ligible. Novau, que havia assumit el càrrec d’intendent general de l’expedició, seguí el consell de monsieur de Laborde, i havia carregat, junt amb l’equipatge, i a part de les pistoles de consuetud, tres magnífics fusells anglesos, ben greixats, nous de trinca. A més, impressionat per la llegenda balcànica dels vampirs, havia comprat a Barcelona deu grosses de petits miralls i creus pectorals i es disposava, en passar per Vilafranca, a fer provisió de la més gran quantitat d’alls possible, essent com era aquesta vila, junt amb la de Banyoles, el mercat més important i variat de la liliàcia.

S’internaren per extenses pinedes, camí de l’Ordal. L’aire era perfumat. Els pins tenien un color verd fosc, i ascendien suaument pels vessants de les muntanyes. Alguna vegada contemplaven la roca nua, com partida per una fenomenal ganivetada, o un esllavissament de terres ocasionat qui sap quan, probablement en època antiga, de remots fenòmens geològics. Fins feia poc havien tingut per companyia, vist de diferents angles visuals, el massís imponent de Montserrat, del qual Alexandre de Laborde deia, invocant Humboldt, que era remarcable per «la composition, la conformation, l’arrangement et la position des rochers dont elle est couverte». «Cest un composé de pierres calcaires, de sable, et d’autres cailloux unis ensemble avec un mortier, et formant l’espèce d’agglomération connue des naturalistes sous le nom de pouding».

Havien deixat enrera el llogarret de la Palma i els hostals del Xipreret i del Lledoner, i pujaven la costa de l’Ordal. La marxa continuava essent velocíssima, i Novau, que se sentia alegre, com sempre que sortia als aires lliures del camp, agitava el seu mocador cada vegada que passaven per davant d’una casa camperola o veia gent pel camí.

—La naturalesa és bona —digué—. Visca la naturalesa!

La marxa havia minvat ara sensiblement. El camí serpentejava i s’arrapava amb esforç al terreny abrupte i solitari. Apareixien roques d’aspecte granític i cingles de verticalitat perillosa. Les cavalleries suaven sota el sol, i la pell dels animals brillava, enllustrada i elàstica. Montpalau es recolzava, amb el seu bastó de puny argentat, en el sòl del carruatge i contemplava l’estranya configuració de la comarca. Pensava en una pila de coses heterogènies, per damunt de les quals l’«avutarda gèminis», inconeguda i indeterminada, se sobreposava o es confonia en un ésser estrany, deforme i monstruós. Eludia curosament el seu nom amb disgust.

Arribaren, per fi, al cim més alt de la carena, des d’on es veia, enllà, entre calitja, la ciutat comtal. S’aturaren a l’Hostal Nou, on abeuraren els cavalls i menjaren carquinyolis sucats en vi ranci. Hi havia uns carreters que renegaven com uns desaforats.

La ruta es féu un xic còmoda i el paisatge molt més amable. A Vilafranca, Novau comprà una gran quantitat de rastelleres d’alls que carregaren al teulat del carruatge. Quelcom s’esdevingué d’insòlit, absolutament impossible de precisar, com una tibantor enlluernadora i encegadora, en estendre’s la ferum punyent de les liliàcies. Antoni de Montpalau aprofità el mercadeig del seu parent per a donar un tomb per la vila, que tenia la consideració de plaça forta, amb governador militar, batlle, vuit regidors, una església parroquial, tres convents de frares i un de monges. Visità l’altar de la capella de la Mare de Déu dels Dolors, que era molt famós en tota la rodalia. Comptà dotze fàbriques d’aiguardent. El cavaller de Laborde opinava que la vila havia estat fundada pel general cartaginès Hamílcar Barca, el qual li donà el nom de «Carthago vetus» per la seva condició de primera colònia cartaginesa a la península.

Dinaren opíparament a la fonda del Beco i continuaren el viatge. Els agafà un gran sopor a causa de la lenta digestió i es quedaren somnolents fins a mitja tarda.

Travessaren grans extensions de terreny plantat de vinya. El sol, en la seva cursa descendent devers l’horitzó, tocava de biaix els pàmpols graciosos, i els raïms es dauraven amb delicadesa. Eren uns petits grans sedosos que concentraven la dolçor de la terra. La mirada es perdia en la vasta extensió de ceps torturats, carregats generosament. De tant en tant, passava un carro per un camí de veïnatge, o un torterol de fum imprecís s’aixecava tènue, distant i ingràvid. Hi havia una pau dolça i tranquil·la, amorosament aferrada a la terra. L’aire semblava encantat. La carretera estava protegida per una doble filera de plàtans enormes, el fullatge dels quals, de tan espès, construïa idealment una volta arquitectònica de canó. A vegades, passaven pel costat d’un rec d’aigua intensament obscura, amb alguna fulla que flotava a la superfície i aquells insectes nedadors que els pagesos, hom no sap ben bé per què, anomenen teixidors. Llavors, les granotes emmudien sobtadament i quan s’apropava la remor de les cavalleries, es gitaven ràpides a l’aigua, fent un menut xipoll imprevist.

Passat un revolt de la carretera, veieren les teulades i el campanar de l’església de l’Arboç. La llum era cada vegada més crepuscular. Antoni de Montpalau no cregué prudent de seguir endavant en aquestes condicions i determinà donar per acabada la primera etapa del viatge.

Entraren a l’Arboç pel portal de Barcelona. A l’hostal quedaren agradablement impressionats per l’extrema netedat que la mestressa, una noia de bon veure que es deia Pepeta Freixes, imposava arreu. Escolliren les cambres i parlaren una mica amb Pepeta, que era d’un tracte amable i educat. Pepeta els féu mil compliments i els serví un cordial, molt estimulant i eficaç per a després d’un dia de viatge, i els participà que era una recepta secreta que heretà de la seva mare, que al cel sigui.

Per fer una mica de temps i de gana, els dos joves parents sortiren a estirar una mica les cames pels carrers. Era un poble net i molt polit, amb les cases pintades amb calç blanquíssima. Quedaren sorpresos de la gran abundància de l’element femení. Les noies, d’una gran formosor totes elles, romanien assegudes a la porta de llurs cases, fent punta de coixí. Se sentia un intens i impressionant soroll de boixets. A qualsevol lloc on anessin sentien el soroll que fan els boixets en remoure’s. Tothom feia punta, la famosa punta de coixí. Les puntaires parlaven les unes amb les altres a través del carrer, i miraven, somrients i amb intencionada picardia, els nostres joves i ben plantats cavallers. Aquests caminaven una mica avergonyits entre tantes dones i, com qui no vol la cosa, admiraven dissimuladament les cares i les mans de les donzelles més boniques. Acordaren que, si bé monsieur Alexandre de Laborde no en deia res especialment interessant, la vila de l’Arboç constituïa, i era necessari proclamar-ho, un dels llocs més delitosos i encantadors del Principat i adequadíssim, a més, per a passar-hi, sense presses, uns quants dies d’esplaiat repòs.

Malauradament, els nostres amics no podien disposar del temps necessari i adequat per a fer possible una temporada de plàcid descans, car —la veritat— anaven una mica escassos de temps i els calia arribar com més aviat millor a l’objectiu del seu viatge. Lamentant aquesta circumstància, els dos cavallers tornaren a l’hostal tenint encara el picament dels boixets a les orelles.