V. La darrera investigació

La terra, d’un color intensament ocre, sense un bri d’herba, eixarreïda i desolada, s’organitzava en estructures de malson, en àrides comes erosionades per la pluja i el vent. La ruta era, però, segura mentre evités curosament les poblacions. Deixà enrera Calaceit i Alcanyís, i prop de la Codonyeda, vers el sud, es desvià a l’esquerra. Era un paisatge hòrrid. Trobà una ermita solitària, amb un gran pati emporxat, dedicada al culte de la verge de Montserrat, i allà menjà un crostó de pa. Continuà sempre devers el sud.

El príncep Lichnowsky passà la nit en un canyissar. A punta d’alba, continuà el camí amb el carro. Quan sortia el sol, veié en la llunyania el roquissar esquerp de Morella. Llavors, es vestí l’uniforme i es cofà amb la boina vermella. Les condecoracions lluïen amb el sol. Muntà a cavall, deixant el carro en una clotada i, a trot lleuger, s’aproximà a Morella. Uns pagesos se’l miraren estranyament.

El camí feia una capritxosa giravolta i, després de passar per dessota un arc de l’aqüeducte, donava, dret, a la massissa porta fortificada. Ah, Cabrera, vell amic! Rememorava l’expedició de don Carles devers la Cort, les aventures i aquell dia que li salvà la vida.

De sobte veié com s’alçaven minúsculs grapats de terra al seu voltant. No tingué temps de pensar. Sentia les detonacions agres, seques, ràpides, alhora que, per pur instint, ajupint-se, feia fer la volta al cavall. Trobà la protecció d’un dels pilars de l’aqüeducte mentre una bala rebotia contra la pedra, a un pam del seu cap. Llavors esguardà amb molta cura.

A la torre del castell voleiava la bandera de la reina. Sentí el clarí de guerra i veié els uniformes governamentals. Déu del cel! Què havia passat? No hi havia, però, temps de comprendre res. L’urgent era fer-se escàpol, car aviat sortiria una patrulla a perseguir-lo.

A la dreta s’enfonsava una barrancada amb unes mates, de bruc florit. Esperonà el cavall. Saltà a la desesperada, tancant els ulls, sentint la Mort al seu darrera. Les bales xiulaven sinistrament. El cel, però, era d’un color blau intens, impàvid. Arribà sense novetat.

Camps enllà, per la plana, el príncep Lichnowsky cavalcava, furient, en una cursa folla. El cel era com un mirall trencat absurdament en mil trossos. Tot, àdhuc la vida, era una cosa absurda. Un tòtil cantà amb veu impensada.

Mentre el príncep fugia com una daina cap a terres de Catalunya, el nostre protagonista, Antoni de Montpalau, un dia després de l’acció del Mussol contra la cavalleria carlina, emprenia amb els seus inseparables ajudants, una inspecció de la comarca.

Visitaren el santuari de Santa Maria de Queralt, des d’on contemplaren un meravellós panorama. A la baixada, travessaren un bosc molt extens, mig salvatge, on trobaren, sense cercar-los, grans quantitats de rovellons, pebrassos, pinetells, peus de rata, ous de reig i pets de monja. Els rovellons, en particular, eren saborosíssims.

A Pedret, examinaren, en previsió de trobar una cripta desafectada, una humil església molt interessant, però gairebé en estat ruïnós. A la llum d’una candela els aparegueren, adherides a l’absis, unes pintures enigmàtiques, que tenien un encant primitiu, a vegades terrible. Les figures anaven vestides amb túniques i semblava que tinguessin els ulls estràbics i les mans desllorigades. Era un estrany descobriment. Montpalau no recordava que ningú —ni tan sols el pare Caresmar— n’hagués parlat. Era, en efecte, una visió fascinant. Ho comunicaria al canonge i al filòleg de la tertúlia. Valia la pena.

Visitaren, també, el monestir de Sant Salvador de la Bellera —sempre amb el mateix objecte—, on tingueren notícies que el general Espartero venia cap a Berga, disposat a liquidar la facció reialista, amb un exèrcit formidable. Per dinar es van menjar un pollastre amb samfaina a la masia del Guerxo, literalment sensacional. Brindaren dempeus per la captura del Mussol i per l’èxit definitiu de les forces liberals.

Montpalau tingué l’ocasió de conèixer al monestir un jove estudiant, resident a Barcelona, enormement saberut, que recollia material —sense por dels perills de la guerra— per a un llibre que preparava sobre poesia popular. Es deia Milà i Fontanals, i li contà coses extraordinàries, interessantíssimes. En qüestions de No-Morts no hi entenia gaire, però en canvi li parlà amb molta erudició d’apareguts normals, bastant copiosos i personals, dintre del nostre folklore. En particular, fou molt brillant respecte al Mal Caçador i la seva canilla, que transita amb obstinada contumàcia per les teulades. També féu referència a l’aparició del diable en forma de cabró o de boc, amb mirada diabòlica.

Singularment, el jove estudiant li contà la història d’un aparegut de gran força evocadora, el comte Arnau, el domini geogràfic del qual comprenia des de Ripoll a Sant Joan de les Abadesses fins a Castellar de N’Hug, amb infiltracions per altres contrades, com Prades i Siurana. Sortiren noms màgicament suggestius i il·lustres, per exemple Mataplana —petita cort trobadoresca—, Gombrèn, amb castells enrunats i, possiblement, amb criptes desafectades.

Montpalau medità sobre això darrer amb gran concentració. Li semblà trobar una certa analogia, una certa màgia vampírica, en els apareguts dels quals li parlava el jove estudiant. La qüestió de les criptes desafectades li interessà en gran manera.

També li contà que, passat el Culobre, venint de Montgrony i en direcció als Camps, en una balma anomenada de l’Esquerd, havia trobat una pedra vertical, d’un metre d’alçada, en la qual es veia ben clara l’empremta d’una peülla o unglot, i la d’una sabata de dona: la primera era la del cavall del comte Arnau, l’altra, d’Adalaisa, l’abadessa.

En el gorg dels Banyuts pogué recollir aquests versos

La significació era obscura, segurament perquè aquests versos devien formar part d’una cançó desapareguda. Calia, en tot cas, realitzar una reconstrucció científica del text.

Després d’acomiadar-se del jove Milà i Fontanals, els nostres amics tornaren a Berga, on els esperava una sensacional notícia: el duc de la Victòria havia establert el seu quarter general a Casserres, amb un luxe formidable de forces, i era imminent el seu atac a la ciutat carlina. Montpalau pensà que això constituïa clarament la fi de la guerra.

Dins de Berga hi havia una gran agitació. Les tropes anaven d’una banda a l’altra preparant les obres de defensa o realitzant fortificacions suplementàries fora els murs. Cabrera estava excitadíssim. Semblava un lleó —o, més aviat, un tigre— engabiat. Digué a Montpalau:

—Això s’acaba. L’honor és l’únic que resta. Si aprecieu, però, quelcom la meva persona, no us oblideu del meu afer. És la sola cosa que us demano.

Montpalau assegurà al general que havia recollit indicis que feien, amb tota certesa, possible la captura de l’ésser malèfic. Era qüestió d’hores.

Quan es retirava de la presència del comte de Morella, un ordenança li lliurà una carta. Anava dirigida al seu nom. Donà les gràcies i se la ficà a la butxaca.