I. El comte de Morella

L’excel·lentíssim senyor Ramon Cabrera i Grinyó, mariscal dels exèrcits carlins d’Aragó, València i Múrcia i comte de Morella, per la gràcia de sa paternal Majestat, Carles V, era un home de figura romàntica, que quan apareixia litografiat en les obres de Buenaventura de Córdoba i d’Antoni Pirala, autors contemporanis del general, ho feia en una actitud arrogant, noblement idealista, amb la glòria de tots els arreus militars al damunt i amb pompa màxima i fascinadora. Una mirada enèrgica i vivíssima animava el seu rostre colrat per tots els vents del Baix Aragó i del Maestrat, i la seva paraula, inflamada per una vida heroica i transhumant, prenia accents patètics i grandiosos, proverbialment convincents, quan es dirigia a la tropa o a les poblacions conquerides.

El comte de Morella havia gaudit sempre d’una bona salut. A peu i a cavall havia participat en mil campanyes, i mai no s’havia queixat de res. Feia uns quants dies, però, que no es trobava gaire bé. No és que li fes mal cap òrgan en particular. Més aviat era una pesantor en la iniciativa, un deseiximent rar, com si es trobés flotant a la deriva, en un afebliment de la voluntat. El malestar començava a les nits, i pujava com una marea. Al matí es llevava feble i com gastat, amb una gran sensació de disgust. Els seus metges, Joan Martí i Carles Arrissó, una mica perplexos, ho atribuïen a la dispèpsia o, simplement, al mal humor del general, car les coses no marxaven del tot rodones en els afers de la Causa.

Aquell matí, Cabrera i els seus ajudants, els generals Forcadell i Llagostera, examinaven, inclinats damunt d’una taula del quarter general, un mapa d’operacions. Cabrera seia en una cadira de frare, amb cuiros clavetejats, i se sentia un xic boirós.

—Gandesa, senyors —exclamava—, Gandesa és la clau de tres regnes. No em cansaré de repetir-ho. Qui té Gandesa domina, simultàniament, Catalunya, Aragó i València. El mapa canta. És claríssim.

Forcadell, una mica miop, aproximà la seva cara al mapa. Un sistema orogràfic complicadíssim s’entrecreuava, nerviosament, damunt del paper. En els contraforts d’una escarpada serralada, un puntet negre, minúscul i intensíssim, indicava la vila liberal sis vegades assetjada.

—L’operació sembla una mica arriscada —aventurà Forcadell—. Sobretot, tenint en compte l’obstinació dels gandesans a defensar-se i la proximitat del brigadier Nogueras amb el seu cos d’exèrcit.

—Res! No m’anomeneu aquest llop sanguinari, assassí de la meva mare —es sulfurà Cabrera—. L’he d’escanyar amb les meves pròpies mans. Ell i les seves forces miserables cauran al meu poder.

Dient això, Cabrera apareixia amb una terrible grandesa. S’havia redreçat penosament i tremolava d’ira, d’odi concentrat i furibund. Els dos ajudants estaven estamordits i no gosaven ni moure les celles.

Fatigosament, amb un penós esforç de voluntat, Cabrera recuperà la calma. Sentia ara com un batement d’ales de rata-pinyada a les orelles, com si li naixessin unes ales de rata-pinyada al clatell. S’havia excedit. Procuraria, d’ara endavant, no enrabiar-se massa.

Seguiren consultant el mapa. L’obstacle més important era la manca de carreteres. En aquestes circumstàncies, no es podia ni pensar en l’artilleria. Màxim, un parell de peces de petit calibre, arrossegades damunt de troncs d’arbre. A part que els canons fosos a les forges de Cantavieja eren molt deficients. La darrera vegada es rebentà una peça i moriren, destrossats, tots els artillers. El pla d’atac era envoltar, una vegada més, Gandesa i, des del Calvari, bombardejar-la amb els mitjans de què poguessin disposar. Farien com una tenalla. Després, Cabrera, baixant d’Horta de Sant Joan, com una tromba intentaria forçar l’entrada. Forcadell comandaria les dues ales de l’exèrcit, i Llagostera, amb tres batallons de reforç, s’apostaria en el congost de l’Ebre i vigilaria el camí de Tortosa, a fi d’evitar qualsevol sorpresa per part de Nogueras.

El projecte estratègic, sobre la carta militar, era satisfactori. Per aquí, per allà, tot estava previst. No podia fallar. L’operació havia de reeixir amb glòria. Gandesa cauria a les mans de les forces carlines.

Entrava el sol per la finestra. Se sentia, molt a prop, el crit de les falcies i, allà baix, en els camps cendrosos, hom veia transitar les cavalleries que duien provisions a Morella. Cabrera es complaïa a dir que Morella era com un niu d’àguiles, i, en efecte, el famós general, encastellat en la imposant fortalesa, semblava un ocell de presa escrutant en la llunyania.

Llagostera féu unes passes acostant-se a una tauleta plena de binocles de campanya, pots de llauna i altres menudències i preparà una pipa al generalíssim. S’espolsà uns brins de tabac que se li havien adherit a la guerrera i lliurà la pipa a Cabrera.

Entrà un ordenança amb la boina basca. Duia un comunicat de Solaní, que operava a la ribera, pels voltants de Móra i de Flix. El comte es posà a llegir-lo, primer amb desgana; després, en seguí la lectura amb escrupolosa atenció.

—Aquesta sí que és bona —digué Cabrera—. Si no fos que no en tinc ganes, em posaria a riure. Sembla que ens ha sortit un competidor. Solaní em comunicà que un desconegut general reialista, anomenat el Mussol, que opera de nits, com el seu nom indica, ha travessat l’Ebre per un punt imprecís, venint de Catalunya, i, entrant en la nostra jurisdicció, ha emprès una acció de cruel extermini. Els camps, diu Solaní, estan amarats de sang.

El comte de Morella es disposava a fer ara un dels seus famosos comentaris sarcàstics, quan notà que es trobava pitjor, com una mica marejat. Emmudí.

A les seves orelles sentia batre les ales d’un fantàstic ocell nocturn.