II. La carnívora

L’antifaç pot ésser negre o vermell. Les cintures s’aprimen sota la violència de la cotilla, encara que aquesta no sigui indispensable. Un somriure apareix darrera l’òpal d’una copa. Hi ha grans miralls contra els murs, miralls que deixen entreveure un moment la gràcia matinal d’una nuca esgarrifada o la testa decantada vers el billet d’amour o el bigoti engomat. Tot just comença, ara, el gran duetto, la gran, l’emocionada escena de l’amor impossible, amb ruïnes italianes com a teló de fons, i amb besos furtius, mirades lànguides, guants oblidats en les llotges dels proscenis. Al final, és possible que prosperi l’aldarull de la pistoletada amb roges roses vives damunt l’emmidonat de la pitrera. No sovinteja, però. La societat, encara que sigui l’estament noble, és provinciana. Val més pensar en vaixells, en els shipchandlers del barri de Ribera, en l’or que ve de les Antilles i en les primeres fàbriques de vapor. Hi ha una gran tradició de capitans i de pilots. Són quatre-centes singladures, ni una més ni una menys. A les façanes, hom hi veu les banderes multicolors del codi de senyals, que fan un núvol rosat entorn de la brúixola, la galeta, el cordam, el peixopalo, noms de vaixells com ara La Estrella Polar, diaris de navegació nous de trinca, i les cartes a la família. Els obrers, a les fàbriques, hi entren a les cinc del matí i s’emporten el dinar, i fan el recorregut a peu pels carrers solitaris. Els aprenents de comerç dormen sòpits sobre els taulells i s’afanyen amb la mitja cana i a fer l’article. Només surten els diumenges amb un ral a la butxaca i han de tornar abans de sopar, quan es passa el rosari. Hi ha, també, és veritat, l’estament militar i els homes de ciència i el clericat. Toquen, majestuosos, els orgues de la seu i s’organitza una lenta processó amb ciris encesos, xaranga i les Corporacions, entre elles la Reial Acadèmia de Ciències i la Universitat, recentment traslladada des de Cervera.

L’aire s’estremí. Una gran riallada del Banyeta, amb exhalacions de sofre, esmicolà per percussió el calidoscopi dut expressament de Palerm, terra d’òptics. Diminutes figures fantasmals corrien entre els fragments de cristall, saltaven els obstacles, per a desaparèixer al capdavall. Vingué el senyal de l’alfa i l’omega.

Llavors, Antoni de Montpalau es cordà un botó de l’armilla de seda lionesa, present de la seva cosina per la banda materna, la baronessa Néziers. Després, agafant amb dos dits un cristall de roca i mirant-se’l a contrallum, digué a Novau:

—Realment, el problema de si l’«avutarda gèminis» és mamífer té un interès excepcional per a mi. És un animal misteriós. Hi ha un precedent, és clar, en el «vampiris diminutus», dit altrament i vulgarment rata-pinyada, i que els castellans en diuen murciélago. Corren moltes llegendes sobre aquest animaló, verament curioses i notables, sobretot als Balcans, que fan referència a la imaginada i no comprovada capacitat xucladora que aquest mamífer té per a la sang humana.

Novau, que era un capità de vaixell molt experimentat, estava una mica nerviós. Tenia present encara la desagradable immobilitat, bon xic impertinent i anguniosa, de l’ull de la «scolopendra martirialis». Era com si a l’interior de la retina hi tremolés una aterridora escena de la selva misteriosa. Escopí de biaix.

Seien al Jardí Botànic. Se sentia una frescor perfumada i la llum era d’un color verd suavíssim. D’aquell racó estant podien veure perfectament l’autòmat, aturat en una inexplicable gesticulació, i també l’artefacte tèxtil una mica rovellat per les pluges.

—L’«avutarda gèminis» prové de les Amèriques —continuà Antoni de Montpalau—. Segons informacions, no del tot garantides, té unes excepcionals qualitats terapèutiques per al mal de pedra, la diarrea galopant i la inflor de la melsa. La segona vèrtebra de la cua, començant a comptar per l’extremitat de l’apèndix, posseeix, una vegada banyada en licor rebaixat de mandràgora, unes virtuts de les quals jo, personalment, sense comprovació experimental, em permeto de dubtar. Un oncle valencià del meu amic Arnulf de Viladomat afirmava que, havent sojornat a Pernambuco un Dijous Sant, contemplà, amb permís de l’Ordinari, la guarició multitudinària d’uns negres atacats per la malària, la qual cosa no seria particularment interessant si no hi hagués intervingut, a instàncies del curandero oficial, la virtut curativa de l’esmentada «avutarda gèminis». Naturalment, com vós comprendreu, no crec en aquestes falòrnies i em proposo, des d’ara, contradir científicament tot allò que sigui simplement fantàstic.

En aquest moment se sentí una estranya vibració que semblava sortir d’un arbre molt pròxim, de fullatge esplendorós i espessíssim. Les branques, primer, començaren a oscil·lar i anaren descendint a mesura que la vibració fou més forta. Novau tingué un surt i saltà precipitadament de la cadira de vímet.

—És l’hora de l’àpat —digué el nostre cavaller perfectament immutable—. Es tracta d’una curiosa espècie d’arbustació carnívora. No temeu. He fet molts de sacrificis per tal d’aclimatar-la a la nostra terra. Winckelmann, un naturalista alemany, de prestigi provat, m’escriví, ja fa temps, que el gabinet de Física de Sa Reial Majestat pagaria, a tocar i tocar, deu unces d’or per tal de posseir-ne un petit esqueix.

Mentre deia aquestes paraules, Antoni de Montpalau picà de mans, amb molta pulcritud, i vingué Silveri, el lacai encarregat de les plantes. Duia una enorme ratera de filferro amb una gran munió de rates de claveguera dins, que xisclaven enfellonides.

Silveri obrí la ratera a poca distància de la soca i s’apartà amb prudència. Sortiren les rates vacil·lants, atordides per la vibració, i tot seguit es desplomà ràpid el voraç brancatge. Ni una de sola no se n’escapà. Lentament, l’arbre recuperà la seva posició i, una vegada digerides les rates, s’obriren les fulles i caigueren a terra uns diminuts esquelets color de marfil vell.

Es féu un silenci. De la galeria del palau veí dels Bonaplata se sentiren uns aires de pavana tocats delicadament al clavicordi per Ramonet, l’hereu del llinatge, que tingué un fill d’estranquis amb Pepeta, la cambrera, aquella que enviaren a Sarrià de masovera, a corre-cuita, i morí de sobrepart.

El clima de beatitud era perfecte. La carnívora es deixava agombolar dolçament per la brisa i l’engrescament melòdic. Tot prenia un caire intemporal.

Novau féu un esforç per deixondir-se i badallà amplament. Isidre Novau i Campalans era, com hem dit, un capità de vaixell molt competent, però una mica silenciós. Mig parent dels Montpalau, descendia d’una il·lustre nissaga que, com la del nostre protagonista, havia pres partit, en els anys de desgràcia, per la causa de l’arxiduc. De petit, visqué llargues temporades amb una tia-àvia, a la vila de Lloret, i és d’aleshores que datava la seva taleia marinera. Cursà els estudis de nàutica a Barcelona i a Cadis i navegà de pilot per les mars de les Antilles. Abans d’aconseguir el títol i el càrrec de capità sofrí tres naufragis en els quals estigué a punt d’acomiadar-se, definitivament i per sempre, de la seva estimada tia-àvia. Navegant un dia cap a Malta, de guàrdia sobre coberta, tingué l’oportunitat, no a tothom atorgada, de veure, cara a cara, l’espantable peix Nicolau, el famós pesce Cola dels genovesos. Quan l’endemà al matí es llevà, en mirar-se al mirall, tenia, si no tota, la meitat de la cabellera blanca com la neu, cosa que afavorí notablement el seu físic. Ara romania a Barcelona, hoste del seu parent Antoni de Montpalau, per tal de guarir-se d’una complicada malura contreta a causa de no provar, durant tant de temps, vianda fresca.

—Demà, estimat parent —digué Antoni de Montpalau—, anirem a la hisenda de Gràcia. De passada compulsarem les opinions liberals i veurem com estan les coses en aquesta afamada vila.

—Com vulgueu —respongué Novau—. El viatge em provarà, crec.

Semblà com si volgués afegir-hi quelcom, però no digué res. A l’altra banda de la carnívora, en les arcades de la galeria, una ombra es movia lentament. Cregué que era un defecte òptic. Ara ja havia desaparegut.

Els dos cavallers es passejaren entre les fanerògames. De tant en tant, collien un pèsol d’olor i n’aspiraven la fragància. S’aproximava l’hora d’anar a dinar.

Quan abandonaren el Jardí Botànic per entrar al menjador, els sobtà una intensa olor de sofre. Damunt la catifa, Antoni de Montpalau veié els fragments del calidoscopi. Es quedà una estona meditabund.

Darrera l’antifaç, negre o vermell, l’ombra sorollava un riure macabre. S’anava desfent en l’aire, misteriosament.