I. El pas de l’Ebre

«Signora Matilde,

»Io le avevo scritto un’altra volta. Le avevo scritto lungo perchè el mio cuore nuotava nell’affetto e io non avevo un’anima in cui versarlo. Il mio pensiero era allora apresso in preda alla più terribile angoscia e io non sapevo che fare per alleggerirgliene el peso.

»Ho sperato che Ella si muoverebbe a compassione se non di me, almeno di lui, Dio volle che l’affetto non corrispondesse al mio voto e Dio solo ne sa il perchè. Ma se io mi volgevo a Lei nel patimento perchè non potrò parlarle quando vivo nella fiducia e nel contento… Oh ch’io mi ricordi sempre del primo giorno che la vidi!, ch’io mi ricordi sempre quel momento celeste in cui l’occhio mio affaticato si riposò sulla sua fronte.

»Matilde, Matilde, oh!, lascia ch’io t’ami sempre!, deh!, non distruggere questa illusione beata che si è incarnata in me! Lascia ch’io speri di vedere un giorno i nostri destini baciarsi insieme e confondersi in uno solo. Dimmi una sola parola di speranza, scrivimi una riga di conforto e l’anima mia si farà più leggera e l’amore più caldo.

Felix Vicenzo».

El príncep Lichnowsky, després de donar una darrera ullada a la dama del medalló, va escriure el sobre: «Madame Matilde Leblanc —de soltera, Matilde de Ferrari—, rue Saint Germain l’Auxerrois, núm. 15, París». Escrivia des de l’hostal de la Granadella, amb poca llum i amb enyorança punyent i desesperada. Quan acabaria aquesta guerra, Déu meu! Havia conegut Matilde durant el seu darrer viatge a Roma, a casa el príncep Colonna d’Este. Des de llavors datava aquell desesperat amor, car la dama era casada amb un ric comerciant de vins francès amb interessos a Borgonya.

Lichnowsky enganxà el cavall al carro i es disposà a passar l’Ebre per Riba-roja. Un lloc impensat. Havia fet una ruta desconcertant, i conegué pobles l’existència dels quals no era ni tan sols indicada en els mapes. Recordava amb singular afecte la Pobla de Cérvoles, arrelat en un paisatge lunar, molt a propòsit per a evocar el seu romàntic amor. La mia vita. Matilde!

Exactament a la mateixa hora, els nostres amics, amb Cabrera i el seu exèrcit, travessaven l’Ebre en sentit contrari, per Flix, a un tret de fusell de Riba-roja. Aquí Novau tornà a lluir els seus excepcionals dots de navegant; únicament, però, en benefici de l’element civil que acompanyava Cabrera, car, essent com era presoner de guerra, no podia ésser obligat en cap actuació en contra de les pròpies conviccions i en perjudici de la reina. Així ho deien clarament les sancionades clàusules de l’humanitari tractat d’Eliot.

Cabrera ordenà que primer passés la cavalleria, car als cavalls no els feia por l’aigua i nedaven amb una experiència innata. Cada genet havia de carregar a la gropa del seu cavall un soldat d’infanteria. L’operació era arriscada i perillosa, però no hi havia més remei. Calia obrar amb promptitud i decisió. Una vegada a l’altra riba, el genet que es veiés amb forces repetiria, per amor a la Causa, l’aventura. Molts perderen la vida en aquest intent en no poder el cavall suportar tant de pes. Llavors, el corrent s’enduia ràpidament els cossos dels negats. Això no obstant, una part no menyspreable de l’exèrcit passà l’Ebre d’aquesta manera.

El gros de la tropa fou transportat en tres barcasses que, anys enrera, el comte de Morella havia fet enfonsar, omplint-les de pedres, en un indret secret de Flix. Fou una clarivident intuïció, car llavors Cabrera no podia ni pensar per a què servirien. Aquest treball fou lent i despacientava el general. Sis nedadors de primera es capbussaven alternativament i, en cada immersió, alleugerien les barques de llur càrrega. Per fi, quan no hi restà ni un sol roc, lligaren les embarcacions amb llargues cordes a les cavalleries i, fent-les eixir a la superfície, les arrossegaren pel fang de la platja.

A mitja operació foren hostilitzats per l’avantguarda d’O’Donnell, el gros de les forces del qual havia arribat a Móra d’Ebre. Llagostera, amb el primer batalló de caçadors de Tortosa, prengué posicions defensives per tal de protegir el pas de l’Exèrcit i, en un contraatac valerós i obstinat, rebutjà l’enemic, que s’hagué de replegar al poble d’Ascó. L’aspre color ocre d’aquelles terres i abruptes pujols s’adornà amb els virolats uniformes constitucionals i les boines roges dels carlins.

Cabrera hagué d’allitar-se en un baiard i, d’allí estant, dirigia els moviments de les tropes. Se sentia exhaust, amb l’esperança, però, d’acabar aviat amb aquell desgavell apocalíptic de la seva vida. Sense haver-hi estat mai, somniava, com en una premonició estranya, uns prats verds i plujosos, molt semblants als de Surrey, i una vida tranquil·la, burgesa i familiar, entre lladrucs de setters i amb l’absència total del terrible No-Mort.

—Coratge, general —li deia Montpalau—. Coratge. Estem en el començ del final. La ciència està al vostre costat. No temeu. Sou jove, i la vida és al davant vostre.

Cabrera somreia. Li era simpàtic, Montpalau. Llàstima que fos liberal.

Lichnowsky també somreia. Amagat darrera uns matolls de farigola, sentia els trets de la fuselleria i somreia, feliç, imaginant-se una emboscada carlina a les incautes tropes de la reina. Al seu costat, dalt d’una pedra molt llisa, es movia, tímid, un camaleó sec i comprimit. De tant en tant, treia una llengua pro-tàctil, increïblement llarga, i atrapava un insecte. Evolucionava amb infinita prudència.

Novau transportava les famílies reialistes que fugien de possibles represàlies. Hi havia cavallers meditabunds, amb la noblesa reflectida al rostre, que contemplaven tristos, potser per darrera vegada, el país en el qual havien nascut i que ara abandonaven; mares joves alletaven llurs infants i ploraven silencioses i resignades. Amadeu ajudava en la maniobra i tenia cura de la vela que havia hissat l’intrèpid navegant. L’humanitari comportament dels dos homes va merèixer, per part del comte de Morella, elogis de generosa vehemència.

—És una gesta pròpia d’herois —murmurà sense forces Cabrera—. Constarà amb lletres d’or en el diari d’operacions. Llurs noms mereixeran l’agraïment del nostre rei.

Ara passava la intendència i l’escassa artilleria. Collocaren els carros amb grans treballs damunt de les barcasses. Un dels grans canons fosos a Cantavieja s’encastà en el llot de la riba, i foren inútils els esforços que hom féu per salvar-lo. L’abandonaren, després de destruir conscienciosament la culata i d’encastar-lo encara una mica més. Fou l’única cosa, entre les armes i els bagatges dels carlins, que caigué a mans de les forces liberals.

Montpalau admirà el valor i —per què no dir-ho?— la disciplina d’aquelles tropes tan feroçment vilipendiades. La vida militar apareixia en tota la grandesa de què era capaç una voluntat abnegada.

El darrer a passar les amples aigües del riu fou Cabrera, protegit pels fidelíssims caçadors de Tortosa. Se sentien uns quants trets isolats. Remuntaven el riu deu o dotze gavines que pujaven del delta, estranyes, indiferents a tot.

La tarda es feia dolça i suau. En la llunyania es veia el Montsant, amb una ampla cortina de núvols al damunt. Un soldat, natural de Rasquera, digué, contemplant-ho, el següent adagi: