VII. La caiguda de Berga

Aquest fou el dia fatídic per al que restava de la facció carlina. El dia de la presa de Berga. Les tropes liberals començaven a prendre posicions entorn de la ciutat. La ideologia constitucional, doncs, prenia la iniciativa, triomfava. Cabrera donà la llibertat a Antoni de Montpalau —oficialment—, comptant, però, que aquest no l’abandonaria fins a haver liquidat l’afer que duia entre mans i del qual ell —Cabrera— era part tan interessada. Montpalau, seguit del seu parent Isidre de Novau, sortí de Berga i es traslladà uns quants quilòmetres més enllà, en direcció a la Pobla de Lillet, a un punt des del qual podien seguir còmodament la marxa i la fluctuació de les operacions militars.

La batalla tingué una grandesa èpica. Per a millor informació dels lectors, copiarem la descripció d’aquest fet extraordinari de La vida militar i política d’Espartero, la qual, deixant de banda els exabruptes que dedica al comte de Morella —molt naturals, per altra banda, en un paper d’ideologia anticarlina—, té l’avantatge de donar molts més detalls i informació que el polític contrapès de La vida militar i política de Cabrera, la qual, com també és molt natural, procura pal·liar la derrota i passa per aquest punt de manera ràpida i lleugera.

Diu així, la Vida militar i política d’Espartero:

«Enllestits els preparatius necessaris per a la nova conquesta que anaven a emprendre les tropes lleials, partí al front d’elles el duc de la Victòria, a la matinada del quatre de juliol, des de Casserres, on havia establert el quarter general després que sortí de Manresa. A penes hagué vist els nombrosos baluards darrera els quals es parapetaven els carlins, disposats a fer el darrer esforç de resistència, animats pel seu general Cabrera, que els exhortava, els suplicava i els amenaçava, el duc de la Victòria cridà al seu costat el comte de Belascoain, el valor del qual tenia en gran estima, i li encarregà el principal i més difícil atac amb la primera divisió del seu comandament, i ordenà al mateix temps que restés a la reserva la brigada de la Guàrdia Reial provincial. Sense tenir en compte la posició de l’enemic ni els obstacles que presentava el camí, l’intrèpid general León es va disposar a executar el moviment que se li havia encomanat; però, així que ho féu, els carlins romperen el foc tan vivament des de la serra de Nuet que causaren alguna desgràcia a les forces lleials. El quarter general d’aquesta divisió havia arribat a la masia anomenada de la Creu de la Penya, on va formar la primera brigada, que se situà a dreta i a esquerra d’aquesta, tenint a la reraguarda els hússars i observant els moviments de dos esquadrons enemics que ocupaven la banda esquerra del camí. No cal dir l’estat crític del quarter general en aquesta posició que la deixava al descobert i en primer terme sota el foc de l’enemic. No acovardint-se, però, l’arriscat general que dirigia la perillosa maniobra féu que les seves tropes contestessin amb un foc vigorosíssim, protegint així la col·locació d’una bateria a la falda de la muntanya. Foren vans els esforços dels carlins per impedir-ho, car un cop muntada començà a hostilitzar-los i va permetre que les forces de la reina avancessin ràpidament i amb entusiasme fins a la primera línia de defensa. Davant de tanta valentia, els carlins l’hagueren d’abandonar i es replegaren a la segona línia; però també allí foren atacats pels constitucionals, i s’inicià una lluita que, encara que de poca duració, fou formidable i sagnant.

»Els batallons de la reina marxaven impàvids sobre les defenses enemigues; el brau general que els comandava els exhortava a avançar donant ell mateix l’exemple, mentre que el terrible Cabrera, observant tanta heroïcitat en el seu adversari, i no volent ésser menys, bramava com una fera i es dirigia a tot arreu, impel·lint les seves tropes a fer un foc terrible que sembrava la mort en les files dels atacants. El combat era èpic per una i altra part; però, creient l’intrèpid León que això durava massa, es va posar al front del seu quarter general, de l’escorta i d’uns quants genets de la d’Espartero, i amb un impuls mai vist enrotllà els parapets enemics i decidí l’acció acoltellant els defensors i obligant-los a abandonar els tres reductes de Nuet, enmig de l’admiració que els havia suscitat el valor, mai prou ponderat, del brau cap de la primera divisió dels constitucionals. Aquests, per la seva part, tingueren pèrdues de consideració, car la major part dels qui rodejaven León foren morts o ferits; el cavall d’aquest intrèpid general rebé quatre trets; no fou el primer que muntà en l’acció, i l’hagué d’abandonar pel mateix motiu. La desesperació que produïa a Cabrera la trista derrota que sofria, la convicció d’ésser ja certa la seva ruïna i l’enfonsament total de la causa que havia sostingut, el posaren fora de si i l’obligaren a llançar-se com un tigre en els punts on era més acarnissat el combat, cercant una presa en qui ofegar la seva ràbia o una bala enemiga que acabés amb la seva existència, i amb ella el furor que el dominava [això no és cert, car encara hi havia la qüestió del vampir]. Oblidant la seva malaltia, adquirint a desgrat d’ella un vigor extraordinari, agitat per un moviment febril, treballà amb una activitat fora mesura, i així contribuí amb el seu esforç tenaç i decidit a fer més remarcable el triomf dels constitucionals i més esplendorosa la glòria amb què es varen cobrir llurs armes aquell dia.

»Executat amb tanta heroïcitat pel comte de Belascoain el moviment ordenat pel duc de la Victòria, varen ésser ocupats successivament per les seves tropes, a més dels tres referits reductes de Nuet, tots els altres que defensaven Berga, i, per últim, també aquesta vila, que el despitat Cabrera havia fet evacuar. No van obeir, però, aquesta disposició, dues companyies carlines, que emportades pel seu ardor continuaren fent foc als constitucionals des d’un dels prats extramurs de la vila. Llavors l’aguerridíssim León, enutjat per tanta audàcia, sortí escapat, seguit d’alguns genets, sota la protecció tiradors, i donà tan tremenda càrrega a les dues companyies que, quan aquestes volgueren fugir, es trobaren encerclades i presoneres. Amos els constitucionals de la població, baluards i castell de Berga, trobaren en tots aquests punts considerables quantitats de municions, fusells, pólvora, la mestrança, parcs, foneria i setze peces de variats calibres que Cabrera no havia tingut temps de retirar ni d’inutilitzar. En abandonar Cabrera aquelles fortificacions, darrer baluard en què s’havia refugiat l’esperança i l’esforç dels carlins, el van seguir diversos habitants de la vila de Berga, a impuls de la seva simpatia alguns, i els altres per por a l’exèrcit vencedor, aclaparats sens dubte pel crit de llur consciència, que els advertia molt pròxima la torna fatal dels desastres que havien causat amb llur cooperació directa i eficaç o amb el seu criminal consentiment.

»No escarmentats encara els carlins amb la batalla anterior, en què ultra molts morts i ferits havien perdut dues de les seves millors companyies, continuaren el foc i van sostenir la retirada amb tal bravesa que semblava que intentaven reconquerir el baluard perdut. Vanament les cornetes donaven el toc de retirada, car aquells soldats, enfollits en llur dèria, no escoltaven cap senyal; fins que el propi Cabrera hagué de posar-s’hi al davant i, dirigint-se als de Tortosa, els digué: “Ep, nois, a retirar-se”. Llavors això s’aconseguí, però quan ja començava el capvespre. L’astre enemic de la humanitat, que l’havia protegit durant tant de temps, s’ocultava ara per sempre, i l’abandonat comte de Morella marxava en retirada, seguit dels batallons segon i tercer de Tortosa, tres de Móra, cinc d’Aragó i algunes forces catalanes comandades pel canonge Tristany, entre les quals es comptava el batalló d’en Pep de l’Oli. Els defensors del santuari de l’Hort, ben fortificats amb sis peces d’artilleria, havien de resistir per tal d’entretenir una mica les tropes constitucionals, que hostilitzaven vivament la reraguarda dels qui es retiraven; però a penes veieren la temuda llança del general León abandonaren el fort, que fou ocupat per aquest general sense resistència. Les tropes que seguien Cabrera anaven enterament derrotades i amb la desmoralització consegüent a llur estat fatal. Les desercions, que feia un quant temps que sovintejaven, es multiplicaven ara extraordinàriament, i els oficials es veien en la necessitat de tolerar-les sabent com sabien que havia arribat l’hora de la completa dissolució de l’exèrcit carlí. El que en restava es traslladà aquella nit a diversos petits pobles del Pirineu, distants unes quatre o cinc llegües de Berga».

Aquest va ésser el trist final de l’exèrcit de Carles V. Antoni de Montpalau i el seu fidelíssim parent, que havien contemplat la batalla, enlairats en un pujol, picaren els flancs de llurs cavalls i partiren, sense cap accident, en direcció a Castellar de N’Hug, lloc on havien quedat citats amb el general derrotat. D’allí havien d’emprendre l’acció definitiva de Mataplana, que alliberaria Cabrera i donaria la pau a Onofre de Dip, així que es fes de dia, i una vegada hagués retornat Amadeu amb el seu missatge.

El mantell de la nit s’anava espessint entorn dels nostres amics. Un mussol veritable deixà escapar la seva veu, oculta en el frondós brancatge d’un roure. Se sentien les invisibles aigües cristal·lines d’algun rierol serpejant. L’aire que baixava del Pirineu era fred i tonificava el front febricitant dels barcelonins. La terra es despertava en mil encantats i suavíssims sorolls, que es perdien en la llunyania.

Llavors, embolcallant-se en un núvol de pols, el príncep Lichnowsky, a dues hores de Cervera, intentava, escapat, encalçar les forces carlines que suposava a Berga. Cavalcava amb el cor botent-li enfollit dins del pit, pensant encara en el miracle de la seva salvació a Morella.

De tant en tant, en passar a la vora d’un poble, sentia uns trets a la seva esquena. El príncep Lichnowsky corria com una daina cap al nord, cercant refugi segur. Anava cobert de pols i sospirava per un vas d’aigua. No entenia, naturalment, el que succeïa.