IV. Pratdip

Pratdip és un poblet situat en una zona de grans muntanyes salvatges, cobertes d’extenses pinedes perfumades i amb corrents d’aigua gelada i rapidíssima. Grans penyals grisos, de caràcter granític, contrasten amb les escasses franges de terra roja i fecunda, on el camperol s’afanya al conreu. La riquesa del país és, però, la cabra que tresca, valenta i decidida, i es cerca ella mateixa el nodriment.

Un curiós naturalista de Tortosa, el cavaller Cristòfor Despuig, enumerava, el 1557, les gràcies dels contorns de Pratdip:

«Allí primerament trobaren —deia— les més bellíssimes aigues de fonts claríssimes y frigidíssimes que sien en lo mon, y expecialment n’hi ha una que es la font Sendrosa de tan estraña naturaleza que es per espantar y es que los divendres o disaptes de cada semana llansa la aigua tan turbia y tan cendrosa que pareix que la han remanada dins de una caldera de sendra y tots los altres dies la llansa clara com lo sol: allí se troben la major part de les erbes que han menester los apotecaris, allí son les flors montañeses odoríferes en una cosa infinita, allí fruites silvestres de moltes menes fins a castañes noi falten.

»Los lleñams que allí se crian es cosa brava: primerament pi vert, pi comú, sapi, roure, carrasca, oró, magranera borda y estos dos son molt singulars pera cadires, corniser, mopesa, allsahuch, feaig, teix, boix, marfull, aladern, materselva, rataboschs, arbocer, ginebre bort i ver, espinal, avellaner, grevol, de ques fa lo visch, freixa, ginebre, sabinat, sabina; per altra part es montaña tan grasa, que produeix mil altres regalos especialment bolets se fan allí una cosa admirable y de tantes maneres que es cosa de no creurer, y a rovellons, pebrasos, robiols, bateons, quadernes, cabrits, brunets, peuderrates, murugules, exercions, criambres blanques, criambres pardes, aseroles, cadorles, tots aquestos son boníssimes de menja, ni ha altres també que no son bons pera menjar, mas per altres coses son bons, só es criambres vermells, bolets de bou, mataparens, y també se troben allí truferes perque no hi falta ningun género de bolets, allí se troba bon jesmini molt i molt bo, atsabesa, argent viu y mina de ferro.

»Crianse també en aquella montaña com jo he dit moltes salvatjines mes de les que son assi baix com son porchs salvatjes, cervos, cabrons montesos, cabriols, fatgines, ginetes, teixons, gats cervals, esquirols, arrions, conills, llebres, llops y raboses, també crien allí molts géneros de ocells de rapiña com son àguiles caudals, águiles estorenyes, àguiles melioses, águiles cerpeteres, falcons, astors, micles, alzotans, esparvers, ni tampoch hi falta allí pesquera de truches, de anguiles, de barbs, de madrilles. Allí hi ha mines de or y de argent, en una partida de aquest terme que’s diu la vall den Coix se troben pedres precioses com son rubins, esmeraldes, jaccins, esmeragdes y granats».

Pratdip es troba, doncs, al mig d’aquesta orgia de bolets, cabres, perdius, lletugues i maragdes, encimbellada en el vessant d’una muntanya i coronada per un castell en ruïnes. Uns grans prats s’hi estenen als peus, circumstància que degué influir en el nom de la vila, i els voltants són d’una extrema verdor. El verd hi domina: verd tendre, verd poma, verd cendrós, verd intens, verd de verdolaga fresca, verd pensatiu, verd rúfol, verd de dip, etc. Hi ha un gran safareig comunal d’aigües verdes i, a l’entrada del poble, una majestuosa font de múltiples boques dispensa una melodiosa meravella refrescant, verda i freda.

El poblet és molt petit i, venint per la carretera, el primer que hom remarca, a part del castell, es una gran casa de pedra noble, residència, diguem-ne, més moderna, dels barons d’Urpí, ja que el castell fou abandonat el segle XVI. A mesura que hom s’aproxima a Pratdip es fa patent una gran clamor d’aviram. L’escataineig hi és constant. I un núvol de plomissol flota per damunt de les cases.

El carruatge d’Antoni de Montpalau avança, a marxes forçades, pel fons de valls humides i profundes, o fent la circumval·lació en espiral d’alteroses muntanyes, devers el darrer objectiu del viatge. Al costat d’Amadeu, el majoral de la baronessa d’Urpí romania assegut, silenciós i hieràtic, amb els braços encreuats damunt del pit. A l’interior, els dos cavallers encetaven un son lleuger, ple de sobresalts.

Novau, en sortir de Falset, havia tingut la precaució de pelar una rastellera d’alls i, una vegada comprovada la ferum, la lligà de tal forma que circumdés, protegint-lo, el carruatge. Ja sigui per aquest motiu, ja sigui per mera casualitat, una dotzena de rates-pinyades de les grosses, volaven nerviosament entorn, però fora de l’abast dels alls, eixordant amb els seus crits satànics i donant escorta obstinada als nostres amics fins a la matinada, quan ja veien Pratdip.

Travessaren el clos emmurallat de la vila, que presentava un aspecte de gran desolació. Grups de dones endolades pregaven, en veu alta, pels carrers. A les finestres, hom veia rams de verdolagues totalment pansides. Una processó, amb ciris encesos, serpentejava, lenta, al recés de l’església. De tant en tant, un crespó negre voleiava des del picador d’una porta. La mort havia senyorejat aquell conglomerat de cadàvers vivents, aquella terra xopa de llàgrimes.

Penetraren en una gran portalada de pedra. El malenconiós majoral saltà a terra i els precedí pujant per una ampla escala amb baranes de fusta tornejades. Quatre o cinc serventes sortiren a rebre’ls amb un somriure trist als llavis. Restaren, per fi, en una gran sala, morts de son, desplomats en un sofà.

Novau badallava contínuament. Al cap de poca estona s’obrí una porta i entrà la baronessa d’Urpí seguida de la seva filla.

Els dos cavallers besaren la mà de la baronessa. Era una dama de faccions aristocràtiques, d’uns cinquanta anys, molt afable. Parlava amb gran personalitat. La seva filla era d’una bellesa extraordinària, bruna i vivaç, i donava la impressió d’ésser el braç dret de la seva mare, per l’energia i l’autoritat que irradiaven de la seva persona.

—Estimats cavallers —digué la baronessa d’Urpí—, us presento la meva filla Agnès. Estic molt contenta i agraïda per l’interès que haveu demostrat per aquest estat de coses lamentable. Perdoneu la meva impaciència a fer-vos venir. No podia, però, negligir el concurs d’un home de ciència tan notable com vós, estimat Montpalau. Més tard parlarem de totes aquestes coses. Ara cal que descanseu. La meva filla us acompanyarà.

Els dos cavallers s’inclinaren profundament davant de la dama.

Agnès els conduí a les habitacions que els havien estat preparades. Transitaren per llargs i amples passadissos, amb caixes de núvia arrambades a les parets, pujaren uns esglaons, i deixaren Novau en una cambra confortable. Seguiren pel passadís, tombaren, a la dreta, davallaren tres esglaons més. Per les finestres penetrava un sol rutilant. Una veu infantil cantà al defora:

Montpalau, dissimulà. Agnès se’l mirà encuriosida. Tenia una mirada profunda i amanyagadora, dolça i immòbil. Montpalau se sentia una mica desconcertat.

L’«aura picuda» féu com un començ de cant inefable, solament un començ. Cantava en una escala totalment inaudible a les orelles dels humans. Això no obstant, una reminiscència d’ombra, monstruosament deixatada, captà la melodia silenciosa. S’estremí. Acabà per dissoldre’s en l’aire fresc del matí, en la puresa d’una aroma silvestre.

Agnès desitjà un bon repòs al nostre naturalista. Quan tancà la porta, aquest restà uns moments pensarós.