IV. El patètic dels cavalls

La primera providència que dictà Cabrera com a capità general dels exèrcits de Catalunya, i al cap de dos dies d’haver entrat a Berga, fou la d’empresonar la Reial Junta Governativa en pes, en qualitat de culpable de l’assassinat de l’anterior capità general, o sigui el comte d’Espanya. S’instruí un rigorós sumari, i els vocals, esfondrats en un abisme insondable de desesperació, i amb Torrebadella al davant, foren tancats als soterranis del convent de Sant Francesc, on, normalment, a la planta, estaven instal·lades les reials armeries, servides per uns voluntaris biscaïns irascibles.

Cabrera reposà en el seu càrrec l’anterior intendent general, Gaspar Díaz de Labandero, destituït per la Junta, i reorganitzà l’administració de cap a peus. La situació política general, però, anava empitjorant ràpidament, car Cabrera es trobà amb una capital del carlisme català desmantellada, sense ni un clau. No hi havia armes, ni municions, ni a penes exèrcit. No hi havia, sobretot, diners. El general Segarra, comandant provisional de les forces carlines del Principat, preveient l’animadversió de Cabrera, es passà a l’enemic, dies després de l’arribada d’aquest a Berga.

Tot feia preveure una catàstrofe. Espartero, des del seu quarter general, que havia instal·lat a Manresa, acumulava un poderosíssim exèrcit, amb la flor i nata dels generals liberals, i esperava donar la batalla definitiva en el moment que li semblés oportú. Amb aquest exèrcit, era clar que Berga no podria resistir. L’element civil políticament compromès que residia en aquesta ciutat, començà l’èxode a la frontera, pretextant els uns motius de salut, els altres alguna comissió de servei. Cabrera, que no es feia il·lusions sobre la situació real, acabà per reconèixer que només havien de restar en territori carlí els útils per a la guerra i, desitjant salvar les seves germanes del perill d’una captura, les féu conduir, disfressades, a Perpinyà.

El comte de Morella no havia empitjorat físicament, però sofria una expressió moral aguda. Abans que tot acabés, es deia, calia retrobar el Mussol. Aquest pensament el crispava i, al mateix temps, el feia defallir. Per ocultar la terrible marca del vampir duia, nuat al coll, un mocador de seda blanca.

Antoni de Montpalau, amb el beneplàcit de Cabrera, instal·là unes oficines al carrer del Sant Crist, per tal d’organitzar la perquisició del rastre del No-Mort. Articulà un sistema d’espionatge amb ramificacions en tota la comarca i oferí, amb gran publicitat, el premi de cinquanta rals efectius a l’acte a qui li facilités algun indici respecte al lloc on es trobava el Mussol. Entre els papers de la dissolta Junta Governativa pogué veure una lletra que li cridà poderosament l’atenció i que aclaria moltes coses. Era evidentment del Mussol, car així s’intitulava el sotasignant, i, per les precisions geogràfiques que donava en un misteriós pla ofert per anihilar Cabrera, es deduïa que no es trobava lluny de Berga, ans al contrari, molt a prop. On? Això és el que tractava d’esbrinar, amb astúcia científica, Antoni de Montpalau.

Al marge de la lletra, en llapis vermell i amb cal·ligrafia de Torrebadella, el nostre protagonista llegí: «Desestimada» i, després, subratllat, «Boig!». Això el féu meditar profundament, car li semblà que veient-se el Mussol rebutjat de totes bandes, i amb els seus enemics trepitjant-li, com aquell qui diu, els talons, n’hi havia per a desesperar-se i que, llavors, enfollit, podia molt bé cometre alguna atzagaiada que el portés a descobrir-se. Era una cosa molt versemblant.

Optà per esperar amb paciència. Un dia, mentre pensava en el seu amor, la dolça Agnès, entrà al seu despatx el manescal en cap de la cavalleria carlina, Josep Solanes, dient:

—Estic desesperat. Una força oculta ha fet emmalaltir tots els cavalls de l’exèrcit. No sé el que tenen. No es mouen i van decandint-se a poc a poc.

Montpalau li contestà que no era la seva especialitat i que no podia, lamentant-ho molt, ajudar-lo. Aquella nit, però, consultà un cèlebre tractat de cavalleria, que trobà a la biblioteca de la Junta, i que començava curiosament així:

«Lo present llibre tracte de enfrenaments de cavals de la brida y criar las potros y de la forma i manera que deu tenir lo qui cria dit potro fins ha edat de sinch anys y lo cavaller com li deu donar los primes sperons y de quina manera se deu metre en la sella y de metre les cames y peus y lo cos, aiximateix tracte lo dit libre dels pels y colos dels cavals y de las condicions y boques dels dits cavals y de las bridas que han mester per tenir les boques concertades pera tot exercissi de guerra e de les malalties y mals qui venen anals cavalls y las causas perque venen dits mals a lo regiment que deu tenir lo cavaller en la criança del potro així en lo menjar com en lo beure e la manescalia de tots los mals quis mostres en lo cavall en dit llibre. Lo qual dit libre ha ordenat y compost mossen barnat de casses situada domiciliat en la ciutat de Gerona per servisi del molt alt y molt exscellent hi cristianíssim lo rey don ferando rey de arago y castella y de les ylles y de les dues cissilies y de hierusalem vuy beneventuradament regnant y de inmortal memòria nro. senyor lo qual que dit mossen de Cases vent los comensos y principis de guera per lo rey de fransa contra nro rey y senyor hi la patria qui per causa de la gran pacificació y grau que de gran temps era ab dits reis vent los cavallers de la brida a causa de cavalcar de la gineta per so ha volgut compondre dit llibre comensant en lo mes dabril del any present que comtam Mil quatre cent noranta sis ques tenian las corts en Tortosa. A tots los qui veuran y legiran dit llibre que sapian y entenenlo contengut daquell vullen corregir y esmenarles faltes de aquell com se costuma entra cavalles y homens de guera y manescals segons per ells sera ben vist».

Quan parlava de les malalties misterioses dels cavalls donava una fórmula d’èxit segur:

«Pendreu la orella dreta del cavall ab la ma e senyareu tres vegades lo cavall e direu així: Quando xpus natus fuit omnis dolor fugatus fuit, fuge dolor, fuge langor quia xpus te persequitur. E asso direu tres vegadas e cascuna vegada senyareu per tres vegadas e direu tres pater nostres y tres avemarias e asso en reverencia de la sancta trinitat e guara sens dupte».

Montpalau es rigué d’aquestes fórmules pseudo-científiques, que més que en la ciència tenien llur origen en la ignorant superstició, i que un esperit racionalista rebutja enèrgic i amb desdeny, i medità sobre el fenomen desconcertant dels cavalls.

L’endemà anà a veure’ls, en companyia del manescal en cap, que estava molt trist. En entrar als estables, el sobtà una intensa pudor de sofre.

Immediatament, Montpalau es tragué una petita creu pectoral que duia dins de la camisa i destapà una capsa plena d’alls que duia sempre a la butxaca. Enarborant aquestes armes i seguit de l’astorat manescal, penetrà dins la llòbrega foscor dels estables.

—Compte —digué Montpalau—. No us separeu en cap moment del meu costat.

En efecte. Un bruel terrible acollí aquestes paraules del nostre protagonista. Era una exclamació d’ira; però al mateix temps era com una lamentació desesperada. Quelcom explotà al fons de l’estable, i tot un llenç de paret s’esfondrà amb gran estrèpit. Els dos homes quedaren literalment sebollits en la pols. No es podia veure res.

Al soroll de l’explosió acudiren, sol·lícits, Isidre de Novau i Amadeu, junt amb els mossos de les quadres, els quals, després de grans treballs, extragueren, mig desmaiats, Montpalau i el manescal, del fons de l’enorme polseguera.

Després de beure, a petits glops, un cordial eficacíssim, Montpalau, seguit dels seus amics i auxiliadors, penetrà altra volta a l’estable. La pols s’havia dissipat, i la visualitat era perfecta.

Justament el que es temia Montpalau! Sí, ara ho contemplaven. Tots els cavalls romanien ajaçats, amb la mirada trista. I, enmig del coll exsangüe, els dos foradets!

Montpalau ordenà de seguida la pràctica balcànica. Calia evitar a tota costa que els cavalls caiguessin en estat vampíric. Intentarien la tècnica de l’all, d’un efecte tan radical.

Isidre de Novau, que s’havia entretingut examinant minuciosament els cavalls, digué, traient-se la pipa de la boca:

—Massa tard. Els cavalls acaben de morir.

En efecte, tots, al mateix moment, havien traspassat. Montpalau s’horroritzà davant la visió de dos-cents cavalls convertits en vampir, en cavalcada nocturna i apocalíptica. Era tràgic i grotesc alhora! Però allò no seria. Aquella abominació no es produiria. Quedava, encara, l’últim recurs. La destrucció! La pràctica de la destrucció, que era, al mateix temps, la de l’alliberació.

No hi hagué altre remei. Durant la tarda, abans que es pongués el sol, decapitaren, un per un, els cavalls, mentre els omplien la boca de liliàcies. Després, amb una finíssima estaca de fusta, els travessaren el cor. El conjur havia finit.

Montpalau, ple de delicada previsió, féu jurar als presents que no dirien ni mitja paraula a Cabrera del que havien vist. Hauria estat un cop mortal.

El manescal en cap certificà una epidèmia de diarrea galopant. Era el correcte.