IX. L’amor
La immensa joia de Pratdip per l’alliberació del vampir es traslluí en un romiatge i l’aplec consegüent a santa Marina, patrona del poble, verge eficacíssima:
Si voleu tots alcansar
la gràcia santa i divina
procureu sempre imitar
la gloriosa Marina
Lo naixement li prestà
la ciutat d’Alexandria.
Y Jesucrist li donà
virtut y sabiduria;
fou lo seu sol respirar
l’amor de Déu y Maria.
El santuari de la Verge dista uns cinc quilòmetres de Pratdip. Hi ha unes fonts d’aigua gelada, dura com un cristall, claríssima. Grans i extenses arbredes s’hi arraïmen pels voltants.
Antoni de Montpalau fou considerat, per la intercessió de santa Marina, l’heroi salvador de Pratdip. A proposta del batlle, Magí Peuderrata, l’Ajuntament en pes acordà descobrir una làpida, a la plaça de la Constitució, en memòria perpètua de Montpalau. Aquest declinà un tan alt honor i el traspassà a la Verge, d’origen nobilíssim:
Fou la sua descendencia
de gent noble i poderosa,
rica y de bona conciencia,
molt cristiana y virtuosa:
de origen tan singular
naixqué doncella tan fina.
Al tenir ús de rahó
procurà fugir los vicis,
los dejunis y oració
foren los seus ejercicis:
en un convent volgué estar
per fer més santa sa vida.
La gent entonava els goigs amb ferma devoció i llàgrimes d’agraïment. La funció religiosa fou solemne i els càntics pujaven, en volutes, devers el cambril de la Verge, que duia, als seus peus, vençuda, la imatge deforme del dip. Hi havia un gran sòcol, prop del presbiteri, d’ingènua ceràmica popular, les rajoletes del qual representaven escenes artesanes i, en un color verd pujat, determinada botànica de la terra: la verdolaga, la matafaluga, el panís… Centrades, amb gust, escenes de la vida de santa Marina.
La sua vida conté
que a las portas de la Iglesia,
cinch anys seguits estigué
sufrint del temps la inclemencia.
Pe’l crim que le imputà
de Pandoquio una vil filla.
Per Jesús vista la vida
de doncella tan humil
paga li donà cumplida
en lo cel entre altres mil:
ahont gosa sens parar
de la presencia divina.
Son grans y maravillosos
los miracles que ha obrat,
puix sens fi son los febrosos
y als que de doló ha curat;
y per la vista lograr
es eficàs medicina.
També fou una eficaç medicina per a la nerviositat de la tertúlia del marquès de La Gralla l’arribada a l’Acadèmia de Ciències de l’excepcional tramesa del bolet. Es presentaren a la docta casa en corporació i, després d’examinar-lo detingudament, entre exclamacions, emprengueren una complicada tasca científica, car amidaren l’enorme còrpora, en determinaren el pes específic i, després d’un intent d’aclimatar-lo amb terra negra de les Alberes, es decidiren per la petrificació. El report de Montpalau fou publicat en el butlletí de l’Acadèmia i extractat, amb croquis adients, en totes les revistes científiques d’Europa i Amèrica. Pasqual Matons i Segimon Ferrer tingueren una picabaralla a propòsit de l’etimologia del famós bolet, que fou dirimida per la irascible erudició de Bartomeu Garriga. El marquès de La Gralla es prengué com a cosa pròpia l’afer de la petrificació i, aplicant la fórmula de Montpalau, obtingué un èxit sense precedents. Un cop esdevingué perfectament petri, el bolet fou dreçat, com un monument, en el jardí de l’Acadèmia de Ciències, a sota del qual un rètol de marbre indicava el nom del descobridor, la data exacta de la científica troballa i el nom de l’il·lustre petrificador. Foren uns moments únics, aquests; uns moments que ompliren d’honesta felicitat la vida meditabunda i tranquil·la del marquès de La Gralla.
A Pratdip, el poble continuava entonant les lloances a la Verge. A vegades, l’emoció nuava les gorges, tendia inoportunament a la discordança. Homes i dones, grans i petits, s’acordaven en una sola veu, clamant agenollats:
Naufragáns han arribat
al port de sa salvació,
encendis se han apagat
per la sua protecció:
ella nos vulla lliurar
dels perills d’aquesta vida.
Cualsevol que ha implorat
humilment sa protecció
es cert que luego ha trobat
per lo seu mal curació:
son de aixó proba especial
los presents d’aquesta ermita.
En sortir de l’ermita hi hagué grans ballades sota els saules, al compàs de la cornamusa. La festa quedà gravada, per sempre, a la memòria de la gent. Agnès i Montpalau divagaren pel bosc, entre rierols exquisits, sentint la música allunyada darrera seu. Un halo de poesia cenyia la parella. Botent-li el cor dins del pit, Montpalau pronuncià les paraules esperades. No calgué resposta. Una mirada ardent d’Agnès, i dues boques s’uniren en una besada delerosa. Una gran felicitat envaí aquells cors generosos i nobles. L’ànima de les plantes defallí de tendresa i lianes silvestres s’entrellaçaren delicades per formar les inicials dels romàntics enamorats. L’«aura picuda» —la favorita, la manyaga, la tímida!— entonà clarament, i en una culminació feliç, un solo arravatador, excepcionalment audible.
La baronessa quedà particularment complaguda quan, moments més tard, la parella li comunicà els seus sentiments. En realitat, digué que ja s’ho esperava car les coses de l’amor no poden ocultar-se als ulls de les persones d’una certa experiència, sobretot als d’una mare. Se sentia molt feliç. Es congratulava així mateix d’emparentar amb un cavaller que, a part dels alts dots personals, pertanyia a una de les millors i més nobles famílies del Principat. Els donà la benedicció, solemnement.
A la tarda, davant de la Verge, hom tornà a fer acatament general. Agnès i Montpalau es donaven tendrament les mans. Imploraven:
Per Patrona y Tutelar
la vila de Prat vos té,
Verge hermosa y singular
alcanseunos tot lo bé:
per vos la ditxa nos vé,
de tenirnos per padrina.
Si salut volem cobrar
del dolor que’ns afatiga
procurem sempre imitar
a la gloriosa Marina.
La tarda s’extingí dolçament, alliberada, ja per sempre, de tota presència infernal.