VII. L’arpa pneumàtica
El marquès de La Gralla donà una festa que féu honor al seu nom. A part del nostre protagonista i dels invitats a qui es dedicava l’acte, hi assistí el nucli selecte de la tertúlia habitual del marquès, o sia: Bartomeu Garriga, gramàtic xacrós, que havia conegut Jovellanos i que, darrerament, s’havia especialitzat en toponímia. Per una especial conformació de la boca reia sempre de gairell. Era un home que solia fer olor d’ungüent d’apotecari i era de tracte difícil. Seguia Segimon Ferrer, matemàtic notable, que tenia entre mans una obra que titulava Origen matemàtic del món i de les seves criatures, i que estava sempre de picabaralla amb un altre contertulià, el canonge Pasqual Matons, autor d’un sermonari catòlico-liberal que li havia costat molts disgustos per part de la censura eclesiàstica reaccionària. Darrerament, pel govern cristí, havia estat proposat bisbe de Múrcia en agraïment pels serveis prestats a la causa liberal. El periòdic El Jove Restaurador de la Junta de Berga (darrera el qual s’emparava el seu enemic personal, el canonge Torrebadella) li feia una guerra ferotge i despietada. Hi havia també Samsó Corbella, doctor en Medicina, ja conegut del lector, home eminent i eruditíssim, que no tenia cap altra debilitat que les faldilles, causa de grans terrabastalls conjugals i domèstics; Francesc Avinyó, capità d’indústria al Poble Nou, el qual havia pagat el refrigeri del cafè del Perú, home expeditiu i ràpid, de gran iniciativa. I, per últim, Josep Ignasi, el fill hereu del marquès, jove que a primera vista semblava una mica cretí, però que havia donat mostres d’un enginy mecànic i musical poc comú. Ara mateix acabava d’inventar l’arpa pneumàtica.
Tots aquests dignes membres de la tertúlia del marquès de La Gralla es trobaven reunits al gran saló de recepció, que s’obria únicament en les grans solemnitats, com, per exemple, quan anys enrera el general Llauder havia congregat les forces vives de la població a casa del marquès (reunió que, sigui dit de passada, provocà l’exasperació dels elements exaltats i determinà, entre altres raons, l’assassinat del general Bassa i la fugida de Llauder). Estava entapissat de domàs daurat, amb grans miralls que queien damunt de grossos escalfapanxes de marbre. En un angle, prop del dilatat balcó que donava al carrer, hom podia veure amb admiració la gran novetat del moment en els cercles musicals, el pianoforte, que desplaçava, i desplaçaria progressivament, el clavicèmbal. L’havien dut de París, a instàncies de Josep Ignasi, en un embalatge especial, i la casa Pleyel havia desplaçat, al mateix temps, a Barcelona un afinador per al muntatge, el qual s’albergà al palau, a tota forquilla, durant una setmana llarga.
Donant la cara al pianoforte, asseguts en un sofà, romanien els invitats d’honor, el marquès, Antoni de Montpalau i el canonge Matons, que feia veure que ignorava la història de mademoiselle Dupin i de monsieur Chopin. Els altres invitats seien entorn del doctor Samsó Corbella o conversaven drets en petits grups. De tant en tant, s’acostaven al sofà i complimentaven polidament la dama i el seu acompanyant. Després d’una conversa animada, i aprofitant un moment de pausa, el marquès va fer un senyal al seu fill, mentre anunciava als presents que en honor a aquella concurrència tan distingida i, eh especial, en homenatge als afamats artistes que tenia el goig de veure entre ells, el seu fill, com ja s’havia anunciat, executaria uns fragments musicals en l’«arpa pneumàtica», artefacte de pròpia invenció, interessat com estava de conèixer l’erudita i sempre plausible opinió d’aquells amics tan il·lustres.
Tot seguit entraren uns lacais amb perruca, carregats amb una mena de cadira de braços, al damunt de la qual, protegit amb una funda, apareixia un gran i deforme embalum. Amb grans esforços el descarregaren del baiard, el col·locaren al mig del saló i es quedaren palplantats, esperant ordres. Llavors Josep Ignasi picà de mans. Tot seguit els lacais, com obeint una pantomima estudiada, desenfundaren l’embalum. Aparegué rutilant l’arpa pneumàtica. Era una màquina que en la seva estructura fonamental recordava l’arpa normal, si bé amb la diferència que arrencava d’una gran caixa de caoba proveïda d’uns pedals per a manxar, i de la qual ascendia un tub de dimensions considerables. Al final, aquest tub es ramificava en altres de més petits, i recordava vagament un orgue. Cada una de les cordes de l’arpa coincidia exactament dessota de l’obertura del tub que li corresponia. En conjunt tenia un aspecte fantàstic.
Josep Ignasi féu una reverència a la concurrència i, asseient-se en un tamboret davant de l’arpa, col·locà els peus als pedals. Començà a manxar amb força, tot dient que efectuava l’extracció preliminar de l’aire viciat. Efectivament, se sentí un soroll fenomenal, de vent que s’escapa per mil i un forats. Un cop acabada aquesta operació, l’hereu del marquès de La Gralla, mentre continuava manxant, aproximà delicadament les dues mans a banda i banda de l’arpa, fent una lleugera i graciosa inclinació del cap i, en el moment propici, amb gran inspiració, començà l’ària Casta Diva, de Bellini, naturalment sense la part dels cors.
Va ésser un moment solemne. La màquina produïa un doble so simultani, de gran efecte. Al costat d’una mena de vibració metàl·lica hom destriava el greu i vellutat bufament de l’orgue. Era extraordinari.
Fou llargament aplaudit. Josep Ignasi rebé les felicitacions de monsieur Chopin amb modèstia i sol·licità d’aquest que toqués alguna composició pròpia en el pianoforte. Accedí, per últim, però per a més tard, ja que ara Segimon Ferrer es disposava a dissertar sobre El principi matemàtic de la coagulació en l’origen del món i de la terra en particular. Amb veu ben timbrada i amb gran poder de convicció, Ferrer examinà les distintes coagulacions matemàtiques existents, començant, naturalment, per la de l’aigua, per acabar en una anàlisi detallada de la que ell proposava anomenar coagulació transmutativa. Finalment, per completar la convicció sobre l’acció genèrica del principi matemàtic coagulant, Ferrer cità eruditament Job: «Instar lactis me mulxisti, et instar casei coagulari permisisti».
Aquesta cita provocà una intervenció teològico-científica del canonge Pasqual Matons, el qual volia inquirir el sentit exacte, quant al principi genèric, de la coagulació matemàtica, i féu derivar la controvèrsia vers un camp exclusivament teològic on el seu verb, en virtut d’un principi eminentment dialèctic, brillà a gran altura.
Mentrestant els invitats anaven i venien del bufet, de puntetes, procurant no fer soroll per no destorbar l’interessantíssim diàleg. Feien repetits gestos d’admirada aprovació mentre mastegaven dissimuladament.
La controvèrsia acabà de manera feliç, ja que ni l’un ni l’altre no aterrà l’adversari. Hi hagué una pirotècnia de lloances molt variada i estimulant. Mademoiselle Dupin digué que aquella reunió no tenia res a envejar a les que se celebraven a París. És més: en aquestes, hom hi trobava a faltar l’élan apassionat del present. Parlava amb animació, especialment amb Samsó Corbella i amb Antoni de Montpalau, i quedà fortament impressionada quan hom li contà les estranyes aventures d’aquest darrer, o sia l’atemptat de Gràcia i la inexplicable actuació del toro diabòlic.
Antoni de Montpalau tranquil·litzà l’espiritual escriptora atribuint els singulars esdeveniments a la situació desordenada del país. Això, quant al primer; respecte al misteriós comportament del brau, fou una mica més difícil de justificar, però Montpalau exposà la hipòtesi de l’abat Poncet sobre la influència del tro i altres fenòmens atmosfèrics damunt el sistema nerviós de les bèsties.
Hom reclamà silenci. Per fi, amb gran insistència de tots els presents, monsieur Chopin s’asseia davant del pianoforte.
Apareixia pàl·lid i absort. Quedà uns instants dubitatiu. Començà a tocar i semblava com si acariciés el teclat. Sorgí una música extraordinària, l’existència de la qual ningú no havia sospitat fins aleshores. Hi havia quelcom de punyent i lleuger, d’una malenconia profunda, delicada i sublim. Era una música autènticament genial.
Ningú no oblidà la gran impressió que produí aquella música tan íntima i, al mateix temps, tan grandiosa. Fou una llavor que fructificà en els cors, en silenci. Representava un estat de coses latents, que hom ja duia a dintre i que ara sortia, per primera vegada, a la superfície.
L’endemà Aurora Dupin i Frederic Ghopin partiren cap a Palma, de pas cap a Valldemossa, en el veler El Mallorquí, de l’armador Trullols. Deixaren a Barcelona uns autèntics amics, que mai no els oblidaren, i, també, una mica de tristesa. Era inevitable.