V. La captura

«Els atomos, que son uns cossos petits imperceptibles, y casi invisibles, que sols se veuhen en un raig de sol, quant entra en algun aposento, son los que aportan lo contagio de la Peste de hu en altre cos y lloch; y per ço son anomenats seminari a semblança de la llevor; perque ab sa qualitat maligne y empestiferada comunicada al ayre multiplica en tant gran excés com la experiencia demonstra a manera de una mala llevor: perque de altra manera lo contagio no podria anar ni ser aportada de un lloch a altre, perço que lo ayre no pot pudrirse ni perdrer sa propia naturalesa y substancia, que a ser lo contrari se seguirien mil inconvenients: y aixi com lo dit ayre no puga corromperse y los dits atoms per se cossos mixtos estiguen subjectes a la corruptio, se corrompen y podreixen, y servintlos lo ayre de medi son entrats dins de nosaltres mediant la respiratio y aportats de un lloch en altre, comunicant sa mala qualitat a nostros cossos y cor».

Plovia sense parar. Els tres barcelonins es veieren obligats a romandre a la Salsera, petit llogarret decrèpit i polsós, al qual arribaren tres hores després de l’aventura de les puces. L’aigua queia a bots i barrals, i obria enormes cràters en la terra cendrosa. Aquests cràters es convertien en estanys de putrefacció i de mort. Larves de totes menes eixirien, pul·lulants, quan sortís l’astre del dia, i en vol nupcial, en biològica metamorfosi, infectarien l’aire que respiraven. Montpalau entretenia l’oci amb la lectura de l’«Orde breu y Regiment molt útil y profitós pera preservar y Curar de Peste. Fet i ordenat per Bernat Mas, en Arts y Medicina Doctor; natural de la ciutat de Manresa. Dirigit a Nostra Señora Sanctissima de la Font de la Salut. Any 1625. Ab llicencia y Privilegi. En Barcelona per Esteve Liberós».

Els consells principals que dóna són: «Primerament procuraran, que lo ayre en que estan sia pur, net y purgant de tota corruptio, superfluytat y mala qualitat. Segonament, que lo cos estiga limpio y purgat de tota cruesa y excés de mal humor. Tercerament que lo cos estiga fortificat, y prefingut ab medicines preservatives, y cordials pera contra son enemich lo ayre empestiferat. Quartament que fugen y lleven totes les ocasions de podridura y corruptio en los humors del cos. Y últimament que no donen lloch a tristeses, melacolies, temors ni altres passions de ánimo.

»Es faran encendrer grans fochs per lo derredor, plaças y carrers de la Ciutat, de aquelles coses que ab propietat meravellosa resisteixen a la empestiferada qualitat del ayre; conforme son totes aquelles que tenen lo foch clar, ardent y olorós, com son Pi, Llorer, Olivera, Arbós, Ginebre, Alsina, Rourer, Ciprer, Murtra, Savina, Garbons, Boix, Taronger, Romaní, Farigola, Espígol, Salvia, Donzell, Tomaní, Broyda y altres arbres y plantes semblants.

»La ciutat estará neta, limpia y purgada de coses corruptes, de mal olor y altres coses indecents y gastades, no permetent que tantes bèsties mortes se detingan per los carrers, impedint escurar las clavegueres, pous de aygues pudrides, mudar famers, traurer basses, amerar canems y tenir cuyros dins la Ciutat, ni blanquerias si es possible. Les aygues detingudes en basses, pantanos, estanys y fossos de la ciutat, son malíssimes y es bé donarlos aviament, o reblirho de terra, no permetant en manera alguna, que coses de mal olor pugan inficionar lo ayre. Deuse llevar los balls, coços y joyes de sgrima, jochs de pilota y semblants sorts de exercici corporal, particularment en estiu».

Amb el mateix esperit de criticisme científic, el marquès de La Gralla i els seus savis col·legues es feien creus, a Barcelona, de l’informe que Montpalau havia tramès, des de Pratdip, respecte als esdeveniments del vampir. El marquès de La Gralla trobava una confirmació a les seves teories i vivia abocat a un misteri insondable. El matemàtic Segimon Ferrer es mantenia en un estricte escepticisme i manifestava que res no es podia afirmar fins que Montpalau hagués realitzat una exploració, científicament en regla, del causant dels desastres. Hom havia confirmat aquests, és veritat, la manera com es produïen; ara calia veure si existien les condicions sobrenaturals atribuïdes massa alegrement a un ésser de llegenda. Ho dubtava. Fou desbordat, immediatament, pel canonge Matons, el qual, amb una retòrica forjada durant deu anys de trona catedralícia, i de lectura meditada dels tractats de Gregori Mayans i Siscar i d’Antoni de Campmany, derivà la seva peroració vers camps dogmàtics i exorcistes. Potser el col·lega matemàtic negava l’existència del diable?

Segimon Ferrer l’esguardà amb rancúnia. Immediatament es formaren dos grups de contrincants. Bartomeu Garriga i Francesc Avinyó formaren al costat de Ferrer; el marquès de La Gralla i Samsó Corbella, al costat de Matons; Josep Ignasi, l’hereu del marquès, contemplava les discussions amb la cara pròpia de l’home al qual han donat un cop de porra al cap i encara no ha revingut del país dels somnis. És a dir, feia una cara molt espiritual.

Montpalau havia pensat sovint en l’efecte que produiria en la tertúlia del marquès la seva «Memòria informativa sobre Onofre de Dip». Somreia amargament.

Havia parat de ploure. Mentre Montpalau llegia i meditava, una patrulla de cavalleria carlina rodejava, en silenci, la Salsera. Es destacà un oficial amb vint homes i intimidà els nostres amics a lliurar-se. Resistir hauria estat un suïcidi.

L’oficial els tractà amb tota mena de consideracions. Era un cavaller. Es deia Tomàs d’Orga, natural de Xàtiva. Formava en les tropes reialistes des dels temps del baró d’Hervés, quan s’inicià la revolta al regne de València.

La patrulla emprengué la marxa cap a Morella, l’escarpat niu d’àguiles reialista. El sol declinava lentament. Amb fatiga, sortí del seu cau un «scaraboeus cervarius».