II. Els bandits

L’endemà, a trenc d’alba, els nostres amics reprengueren el viatge. La frescor matinal fou contrarestada amb contundència, gràcies a unes grans tasses de llet fumejant i unes torrades enormes amb mantega.

També, a gran distància, s’havia llevat, a conseqüència de l’insomni, el príncep Lichnowsky. Aquell matí se sentia particularment inquiet. Plegà la manta amb meticulositat i, recolzant-se en un roure frondós, encengué un cigar, mentre contemplava l’eixida del sol. Un dels seus homes, que s’havia apostat de sentinella dalt d’una roca coberta de verdet, vingué a dir-li quelcom a l’orella. El príncep arreplegà el sabre i, seguit del seu home, s’internà, ajupit cautelosament, dins la boscúria. Cantà una alosa.

Tot estava silenciós. Els cavalls, però, renillaven nerviosament. Amadeu feia grans esforços per dominar-los. En aquell moment, Montpalau tragué el cap per la finestrella i preguntà si succeïa res que no fos normal. Amb prou feines si es podia veure res, car la foscor de la nit començava, llavors, a ésser vençuda per la llum. Només se sentia el renill dels cavalls i llur trot esvalotat. Novau armà les pistoles.

Havien travessat el Gornal, per dessota de la pintoresca casa de les Nenes, i estaven a mig camí de Bellvei. El paratge era solitari i en aquella hora del matí semblava en realitat un desert. Es començà a veure el contorn de les coses, que sortien lentament, indecises, com d’un cau soterrat. De sobte, se sentí un crit i, de seguida, uns quants trets que eixiren intensament lluminosos d’un bosquet raquític.

Per pur instint, Amadeu fustigà els cavalls, que emprengueren una veloç carrera. No hi havia dubte que eren perseguits, car aviat veieren deu o dotze genets cavalcant darrera el carruatge. Llavors es féu de dia i pogueren contemplar clarament un escamot irregular de gent armada que avançava al galop. Com que no anaven uniformats, una cosa era segura: que no es trobaven davant de forces governamentals i, en el millor dels casos, podien ésser forces carlines, encara que pel seu aspecte feien pensar en el vulgar bandidatge. Antoni de Montpalau i el seu valerós parent no dubtaren gens ni mica. Començaren a disparar llurs pistoles, alternativament, des de cada finestrella del carruatge, i amb això produïren una certa confusió entre els atacants, els quals, evidentment, no esperaven una rèplica tan decidida.

L’home es forja en la batalla i en l’amor. La batalla ha d’ésser justa, l’amor ha d’ésser pur. Sense aquestes condicions, la virilitat naufraga en l’objecció i en el remordiment. El príncep Lichnowsky meditava aquests temes d’una noblesa tan alta i veia passar, davant dels seus ulls, cavalcades de núvols en cels coneguts, sobre terres tendrament estimades, a dos dits del seu cor; però, de fet, absurdament llunyanes i irreals. El príncep, aquell matí, estava intranquil i sentia una vaga certesa que quelcom s’esdevenia no sabia on, quelcom que en el seu cavalleresc impuls i la seva ànima reprovaven. Lichnowsky havia estat educat sota inflexibles ideals de dura milícia en el principesc castell de Graetz.

El carruatge avançava vertiginós. Inesperadament, un carro de fenc va aparèixer travessat a la carretera, obstruint el pas dels fugitius. Amadeu, sense perdre la serenitat, menà els cavalls fora de la carretera, camps a través. Montpalau, entre tret i tret, comandà a Amadeu que conduís el carruatge sobre un pujol que hi havia a la dreta. Allí farien una defensa en tota regla.

Efectivament, una vegada dalt de la posició assenyalada per Montpalau, i armats dels fusells anglesos de gran precisió, determinaren organitzar-se segons les regles del mariscal Vauban. Amadeu pujà dalt del teulat, darrera els alls, Novau es col·locà sota les rodes del cotxe, i el nostre protagonista conservà la posició a través de la finestrella. Establertes tres línies de foc, la situació dels atacants esdevenia un xic incòmoda, car l’entrecreuament dels trets resultava, naturalment, molt eficaç.

Després d’una càrrega infructuosa, que fou continguda per l’alta precisió del foc dels nostres amics, els desconeguts perseguidors canviaren de tàctica. Descavalcaren i prengueren així mateix posicions de tir, al voltant del carruatge, però a prudent distància d’aquest.

Això no agradà a Antoni de Montpalau, car considerà que d’aquesta manera, adoptant l’enemic una tàctica de posicions, tant s’hi podien estar deu minuts com deu dies, cosa naturalment no gens abellidora, donades les circumstàncies pròpies. L’ideal hauria estat que, davant d’una resistència tan ben organitzada, l’enemic s’hagués retirat —en ordre, si voleu— i hagués abandonat el primitiu projecte de captura. Altra cosa no afavoria pas la crítica situació de la defensa.

Tal com havia previst el nostre heroi, al cap de sis hores la situació no havia variat. És a dir, havia empitjorat. Amadeu cridà que se li acabaven les municions. Novau renegà, lamentant-se que la forçada i violenta actitud sota les rodes li produís enrampament general de cos i altres molèsties menys considerables. Montpalau es preguntava si no seria millor d’intentar una descoberta en últim extrem, a la desesperada. Tot menys ésser caçat com una rata.

Quan la fortuna semblava abandonar els nostres amics sonà, imprevistament, l’espinguet d’un clarí de guerra. Gairebé simultàniament, una descàrrega tancada espaordí els assetjants de la improvisada fortalesa. Al darrera d’aquests, venint de la carretera, avançava, en formació de combat, un batalló d’infanteria de la reina, comandat per un valent brigadier. Els assetjants es veieren presos entre dos focs, i si bé, al principi, es disposaren a resistir, ben aviat desistiren de llur intent, car l’oficial que comandava la tropa nacional, fent una demostració d’habilitat i de valor, amb seguretat i amb ordre, en un desplegament arrossegador, anava a interceptar l’únic camí de fugida que els restava. En vista d’això, els desconeguts agressors s’abraonaren a llurs cavalls, que romanien darrera un abrigall de caràcter calcari, i emprengueren una desordenada i vergonyosa fuga.

Entusiasmats, Montpalau i els seus companys victorejaren dempeus la tropa i corregueren a abraçar el valerós cabdill que els havia salvats d’una mort certa. Dalt d’una coma suau, oposada al lloc per on havien fugit els agressors, un genet solitari contemplava l’escena.

Un sospir d’alleujament, com una papallona, com un bri que es desfà, rodà, sense localització possible. El príncep muntà a cavall. Se sentia segur, com sempre, una altra volta. Una branca de pi oscil·là, imperceptible, mentre un esquirol, de moviments nerviosos, rosegava un pinyó. Pujà una forta sentor de terra mullada.

Els nostres amics foren conduïts al Vendrell, vila fortificada, on s’allotjaren a la caserna de la Milícia Nacional. Hom els tractà sol·lícitament, fent honor a les circumstàncies, i el batlle pronuncià un discurs de to liberal molt pujat. Antoni de Montpalau declarà que ignorava la filiació dels misteriosos agressors. Li semblà trobar, però, un cert parentiu, quant a mètode d’atac imprevist, amb l’absurd atemptat de Gràcia.

Parlant amb el brigadier que els havia salvat la vida, Antoni de Montpalau li demanà si creia carlines les forces atacants.

—Mai —respongué aquest—. Jo combato els carlins per convicció i per professió. Un atac a l’element civil és, segons el conveni d’Eliot, un acte de bandidatge. No oblideu, però, que hi ha bandits que es fan passar per carlins.

Continuaren parlant una estona. Les emocions del dia, però, havien estat fortes, i, com que l’endemà havien de continuar el viatge, Montpalau determinà de retirar-se a descansar.

S’acomiadà del valerós brigadier, que partia aquella tardà cap al setge de Ripoll. De sobte, se li acudí d’escriure al baró de Meer contant l’aguerrit comportament del brigadier i proposant-lo per a l’ascens al grau immediat superior.

—El vostre nom? —preguntà Montpalau—. És, no cal dir-ho, per recordar-lo sempre, en inextingible agraïment.

—Joan Prim i Prats —respongué el brigadier, mentre saludava i es quadrava en actitud militar.

Aquella nit, Montpalau i els seus amics enyoraren el meravellós cordial de Pepeta Freixes, l’hostalera de l’Arboç.