III. Berga

L’ombra baixava per les teulades, s’enroscava en alguna xemeneia no visible des de Santa Maria de Queralt, i quallava en l’aire fred del matí. Preferia les mansardes obscures de sostre inclinat, i la fusta vella i eixarreïda dels aeris colomars. Al pas de l’ombra, les bestioles restaven aculades i a la recerca del racó més distant, amb un silenci aturat, ert. Cansadament, es desenroscava d’allà on fos i, en una finíssima estria de boira o de fum, volava, gairebé invisible, fins a un observatori més adient. Llavors, recomençava el girar entorn d’un eix corpori, amb una certa desgana i amb nervi fluix i derrotat. La ciutat s’arraïmava a sota, grisa i compacta, al voltant dels campanars de Santa Eulàlia i Sant Joan. Al defora de les línies fortificades, més enllà de la riera d’en Metge, ondulaven els camps llaurats, la vida lliure i camperola, els ocells perseguits per ratxes de tramuntana.

Descendí lentament, amb precaució, lliscant per una vella façana esquerdada. S’aturà a l’ampit d’una finestra i s’adherí als porticons mig closos, mal ajustats. Féu un esforç. Amb petits moviments procurà infiltrar-se a l’interior. A penes visible restà suspès en el serrell d’un cortinatge.

La cambra era gairebé quadrada. Les parets estaven simplement emblanquinades i, al fons, hi havia un gran retrat del Pretendent. Sis o set persones seien en cadires de boga i fumaven cigarrets. Feien unes cares estirades, llargues, i anaven vestits de negre. Sota del gran retrat hi havia una taula, amb una caixa-escriptori de viatge i una campaneta de metall. Al darrera, apareixia un seient buit, entapissat de vellut vermell. Tot tenia un aire ranci, destarotat.

Entrà un mosso de l’esquadra, amb escarapel·la reialista, i anuncià:

—El senyor president de la Junta, monsenyor Torrebadella.

Tot seguit, comparegué un capellà robust, de cara sinistra, un xic calb. Els presents s’aixecaren. El canonge anà de dret al seient de darrera la taula i, sense compliments, s’assegué. Llavors, mirant durament la paret del fons, com si no hi hagués ningú a la seva presència, digué:

—Cavallers, Cabrera és a les portes de Berga. Aquest és un afer que hem discutit mil vegades. Si tinguéssim força suficient, el rebríem, com sabeu, a canonades. Però Cabrera ve amb un exèrcit i nosaltres només tenim en Pep de l’Oli com a tota defensa. Li hem de fer, doncs, bona cara.

—Però el general Segarra… —començà amb veu tímida un dels vocals.

—El general Segarra m’ha fet saber que no comptéssim amb ell —tallà ràpid el canonge—. Està molt enfeinat a Campdevànol, preparant una acció contra Ripoll.

El canonge féu aparèixer una minúscula tabaquera i, amb tota calma, ensumà un polsim de rapè.

—La desgraciada mort del comte d’Espanya —continuà— ens indisposa, admetem-ho, contra Cabrera. Però nosaltres únicament vam destituir el comte, res més. En tot cas, la responsabilitat recau sobre Segarra, que és el cap de les forces a les quals va ésser confiat el destituït general. Nosaltres no tenim res a amagar i, per tant, donem la cara. Ara bé, l’estranya conducta de Segarra segurament cridarà l’atenció de Cabrera…

L’esperança il·luminà el rostre dels presents. Els vocals s’exaltaren. Hom lloà l’astúcia del canonge. Aquest féu sonar la campaneta.

—Ordre, senyors, ordre. Hem de procedir amb tacte. Hem d’ésser prudents com la serpent. Manyacs com l’ovella. No ens deixem portar pels nostres impulsos. Fiquem-nos, primer, a la butxaca el tigre del Maestrat.

Tothom assentí, satisfet. Torrebadella es tragué un mocador suspecte i, després d’un fenomenal esternut que deixà expedites les vies respiratòries, afegí:

—Comptant amb la conformitat anticipada de la Junta, he donat les instruccions necessàries per tal que, quan hom vegi arribar Cabrera, es dispari, des del fort de La Petita, una canonada. És el senyal. Totes les campanes de les esglésies començaran, llavors, a brandar amb entusiasme. I nosaltres, en corporació, en formació correcta i regular, entre els crits i la joia dels berguedans (que, sigui dit de passada, han estat ja preparats des de la trona), obrirem les portes de la vila a l’invicte comte de Morella.

Féu una pausa. Volava un borinot contra els vidres de la finestra. Hi havia, també, una mica de fum esfilagarsat. Continuà:

—El general veurà amb bons ulls la submisa rebuda de la Junta, la seva alegria, la seva respectuosa deferència i, per damunt de tot, la seva serena actitud. Veurà, també (i això és important, senyors), l’absència d’un dels seus vocals. Estranya absència, per cert, no justificada per res, ni que siguin vagues operacions de setge. Inquirirà, preguntarà. L’ombrívola morada del general quedarà dubitativa. Simptomàtic.

El canonge Torrebadella rigué amb un soroll de ferrets desagradable. En aquell moment, un mosso de l’esquadra servia als vocals uns vasos d’aigua amb sucre, beguda trista però saludable, lenitiva.

Se sentí l’estrèpit d’una gran canonada. Tots els presents, com impel·lits per un ressort automàtic, s’alçaren dempeus. El canonge sinistre, que remenava l’aigua amb sucre amb una cullera, n’engolí àvidament l’última gota. Aixecà els braços.

—Un moment, senyors. He de comunicar-vos, també, que he rebut una altra lletra, en forma d’instància, d’aquell estrany guerriller que es titula el Mussol, oferint-se altra vegada i prometent deslliurar-nos de Cabrera. La carta té un estrany to patètic. Només demana, per organitzar-se, una cripta d’església desafectada. Com comprendreu, es tracta d’un guillat, d’un boig rematat. He llençat la instància al sac dels papers.

Tothom aprovà amb el cap. Regnava una gran i dilatada impaciència.

—I ara, cavallers —féu Torrebadella—, ha arribat l’hora. Anem a rebre l’immortal Cabrera.

Dient això, desaparegué ràpidament a través de la porta per on havia entrat. Fou seguit, en tumult, pels altres membres de la Junta. L’habitació quedà deserta. Llavors, succeí una cosa imprevista. Les fines deixalles de boira, adherides a la cortina de la finestra, es convertiren en un torterol de fum negre que girà vertiginosament concretant-se en una figura humana desdibuixada i borrosa. Se sentiren unes paraules incoherents, però d’intenció blasfematòria. El borinot se sobreposà, fonent-se, damunt de la testa de la figura, i eixiren dos ulls esgarrifosos, incandescents, satànics. La figura es contragué, com sota la pressió d’un gran i irresistible dolor, i vacil·là una mica. Després anà diluint-se en l’aire, a poc a poc, sense deixar rastre.

Mentrestant, els vocals de la Reial Junta de Berga, amb llur president al davant, el canonge Torrebadella, s’organitzaven al carrer, en doble fila, entre un gran aldarull de campanes. Tots els veïns sortiren als balcons.

Desembocaren a la plaça. Allà, en Pep de l’Oli esperava amb el seu batalló, integrat per tipus d’aspecte patibulari. Es cofaven amb una barretina vermella i es distingien per llur brutícia. La gent de Berga se’ls miraven amb mals ulls, car hom deia que furtaven i cometien tota mena de malifetes.

En Pep de l’Oli era un home baix, rodanxó, cara-vermell, molt malparlat, i duia la barretina musca. Quan veié la Junta, saludà amb el sabre. Semblava un sans-coulotte de la Revolució Francesa.

Del terrat d’una casa curulla d’entusiàstics espectadors despenjaren uns cobrellits de domàs florejat, cosits els uns amb els altres, en què, amb grans lletres de paper, hi havia inscrit:

Els cobrellits conservaven encara els plecs d’haver estat llargament guardats a la calaixera. Ho lligaren tot amb unes complicades llaçades artístiques. Dels balcons saludaven els vocals de la Junta.

Vingué corrent l’agutzil del consistori municipal amb un coixinet brodat, al damunt del qual hi havia la clau simbòlica de les portes de Berga. Es col·locà a l’esquerra, dues passes enrera de Torrebadella.

En aquell precís moment, la banda militar atacà una marxa molt ponderada. El bronze de les campanes, la música marcial, el xiulet de les criatures, la gresca de la gent i l’espetec de les canonades es combinaven en un xivarri popular certament enervant.

Emprengueren, solemnes, la marxa. Anaven com a la processó. Primer, la música. Seguia la Junta en corporació. Darrera, en Pep de l’Oli amb el seu batalló d’indesitjables. Al final, la població desbordada.

Foren obertes les portes amplament.

Al davant, en formació de combat, terrible en llur quietud, aparegueren les forces de l’exèrcit de Cabrera. Es destacà un grup d’oficials i, entre ells, cobert de condecoracions, el terrible cabdill.

Es glaçaren les sangs. Tot emmudí. Llavors, Cabrera, pas a pas, entrà a Berga.