III. Un projecte de llei

Devien ésser quarts de set del matí quan un enorme terrabastall desvetllà sobtadament els nostres amics. Era, segur, l’esclat potent d’una bomba de canó. Seguí un silenci. De seguida, però més pròxima, una altra detonació. I una altra. Les parets trontollaren i els vidres saltaren a miques, com si per sota la casa hi transités un monstruós diplodocus. Se sentia, també, el lladruc sec i repetit de la fuselleria. A la cambra del costat algú blasfemava amb ira. Tornà el terratrèmol i l’agitació frenètica de les parets.

Montpalau es vestí ràpidament. Al carrer, veié el batlle, armat fins a les dents, que corria amb cinc o sis homes cap a les barricades exteriors de defensa. Totes les autoritats i forces vives que conegué el dia anterior passaren adelerades, al front del respectiu escamot, devers algun punt determinat la defensa del qual havia estat assignada prèviament. No costà gens de comprendre a Montpalau que la vila era atacada pels carlins.

Amadeu sortí per la porta de l’hostal cordant-se les calces. Isidre de Novau, silenciós i impàvid, amb el copalta damunt de la testa, fumava un dels seus explosius cigars, al mig de la plaça, observant la trajectòria de les bombes. Informà el seu cosí que, pel que es veia, els carlins havien intentat forçar l’entrada a la població, per sorpresa, entre les dues llums de la matinada, i que bombardejaven des del Calvari.

Les bombes feien un camí el·líptic, una cursa aèria. En caure, algunes rebotien com una pilota a considerable alçada, i hom podia prevenir-se dels seus efectes mortals. Els gandesans demostraven en la defensa un valor fora mesura, heroic. Se sentien crits de «Visca la Constitució!» o «Llibertat o mort!». Les dones transportaven municions i aiguardent a llurs pares i marits i emulaven els homes en la defensa.

El doctor Galvan recorria els carrers tocant una campaneta de coure. Al seu darrera, hi anaven una dotzena d’homes amb uns baiards per a recollir els ferits. Així que en veien un, el col·locaven sota els llençols i continuaven la ronda, tocant la campana. Galvan duia unes grans pistoles penjades al cinturó. Quan passava per davant d’una barricada, feia parar el comboi sanitari i, endut pels seus exaltats sentiments governamentals, disparava les pistoles amb fúria.

El soroll era eixordador. El príncep Lichnowsky no podia suportar els trons, car la naturalesa desfermada li produïa terror. Un lleó en les batalles, però la visió d’una tempesta li feia venir coragre. Era un esperit clàssic, i sentia una gran admiració per Goethe, el seu compatriota. Ara, aquella tempesta era tremenda i hom diria que l’olfacte descobria una olor de pólvora. Era una cosa rara. En el fons, Lichnowsky se sentia molt desanimat, car dels dos encàrrecs que li havia confiat la Junta de Berga no havia reeixit en cap. Malauradament, havia perdut la pista del misteriós home de ciència, entre mil anades i vingudes, i, quant al nocturn guerriller, el Mussol, ningú no en sabia res en concret. La Junta de Berga li comunicà que, respecte a aquest darrer, podia donar l’afer com a liquidat, puix que el més prudent per a evitar un espantós ridícul era de considerar com a inexistent el dit guerriller i negar-li la confirmació del grau de coronel.

Esclatà una bomba. Montpalau, Amadeu i Novau seguiren passejant pels carrers i les places de la població. Molt sovint s’esfondrava una casa i cobria de pols la impecable indumentària dels barcelonins. Amadeu tenia cura de raspallar les levites dels dos cavallers.

Pel darrera d’una tàpia de fang eixia molt vistosa una «solidago virga aurea», realment interessant, i una «petasites fragans», d’aroma evocadora, que recordava l’heliotrop. Montpalau en collí un brot i l’aspirà amb voluptuositat.

Esclatà una altra bomba. Aquesta, a dues passes dels forasters. Desembocaren en un carrer costerut, al final del qual hi havia el que els gandesans anomenaven «el Castell». En realitat era una deforme ruïna en la qual estaven emplaçats els dos canons de què, en els setges anteriors, els havia fet present el general Borso di Carminati. Aquests canons eren servits per dos artillers sensacionals: Matias Sabater i Rafael Navarro, dos oficials del Jutjat, que allà on posaven l’ull posaven la bala. Don Antoni de Magrinyà i de Sunyer, que fou president de la Diputació de Tarragona, conta, en la seva història dels setges de Gandesa, que la proverbial habilitat solidària dels dos artillers aconseguí una cosa increïble: ficar una bomba dintre del forat d’un canó carlí. No cal dir que en topar les dues bombes produïren una explosió terrible i desmoralitzadora.

Montpalau parlà amb els artillers i s’interessà per llur tècnica. Els felicità cordialment.

Tot seguit, els nostres amics retornaren a la fonda a cercar els moderníssims fusells anglesos, de llarg abast. Montpalau decidí pujar al campanar de l’església, des del qual dominarien totes les línies carlines. Fou un encert. El panorama era esplèndid, i les boines vermelles es veien profuses, oferint un blanc engrescador. Això no obstant, la tàctica de Montpalau fou la de concentrar el foc damunt de l’artilleria enemiga. La precisió dels trets fou tan perfecta que els carlins hagueren de renovar contínuament els servidors de les peces; fins que, cansats de tanta destrossa, decidiren de traslladar aquestes fora de l’abast dels moderníssims fusells. Això representà una gran victòria, car essent els canons carlins de més curt abast que els fusells dels nostres amics, les bombes enemigues no arribaven a la població. Havien, per consegüent, inutilitzat l’artilleria enemiga.

A migdia, l’amo de la fonda els féu portar el dinar per un vailet molt espavilat, amb l’encàrrec de dir-los que el poble de Gandesa estava molt emocionat per la conducta dels forasters i que agraïa llur contribució a la defensa, amb llàgrimes als ulls.

Per celebrar la inutilització de l’artilleria carlina i fer enrabiar Cabrera, que contemplava la batalla des dels contraforts de Puigcavaller, sortí la rondalla per carrers i places i interpretà diverses composicions escollides. Es deia que Cabrera estava mig malalt.

En efecte, el comte de Morella es feia dur en una cadira de braços i sentia, de tant en tant, al clatell, l’estranya sensació d’haver-li nascut dues ales membranoses i voleiadores. A més, la forma en què els seus subordinats realitzaven l’assalt li feia venir basques nauseabundes. Decidí d’afusellar-ne uns quants.

A darrera hora de la tarda, les tropes carlines no havien aconseguit cap objectiu. El valor dels gandesans no era valor, era temeritat. Els dos jurisconsults casuistes realitzaren una sortida, a pit descobert, i tornaren amb quatre cavalls i el farratge corresponent. Foren l’admiració de tothom.

Quan començava a vesprejar, el batlle, Josep Alcoverro, que era un home que no tenia pèls a la llengua, féu, a grans crits, des del portal de Corbera, i darrera uns bots de vi, una diatriba violentíssima contra la reacció en abstracte, i vaticinà als agressors un seguit de desgràcies concretes de molt mala intenció.

Vingué la nit i, amb ella, el silenci. Els trets s’anaren espaiant, fins que tot emmudí. Els voluntaris de la Milícia anaven, però, alternant les guàrdies.

Quan es féu de dia, hom veié, a la llum incerta de l’alba, que els carlins havien abandonat, durant la nit, llurs posicions i retornat als caus de la muntanya.

Aquesta heroica acció, que venia a sumar-se a tantes altres realitzades pels gandesans, provocà la presentació al Congrés de Diputats del següent:

PROJECTE DE LLEI

Article primer.— Quan les atencions i possibilitats de l’Erari públic ho permetran, la ciutat de Gandesa serà reedificada a nom i per compte de la Nació i portarà d’ara endavant el títol d’IMMORTAL.

Article segon.— En la plaça pública d’aquesta ciutat es bastirà una columna o piràmide amb aquesta inscripció: GANDESA REEDIFICADA PER LA PÀTRIA AGRAÏDA.

Article tercer.— Els milicians nacionals i altres ciutadans que hagin defensat la ciutat, i que servin llurs armes per perseverar en llur patriotisme, seran considerats mobilitzats durant la lluita actual i remunerats per aquest concepte.

Així consta, en forma fefaent, en el diari de sessions de Corts de la Legislatura de 1840, volum segon, apèndix primer al número 98, pàgina 1289. Rúbrica: Congrés de Diputats. De la Comissió que es formà en fou secretari el gran amic de les coses catalanes l’excel·lentíssim senyor don Pascual Madoz.