IV. Teoria del dip

Antoni de Montpalau, l’endemà, romangué allitat per ordre del doctor Samsó Corbella. Era una mesura preventiva. Li recomanà repòs moral i físic per un termini de vint-i-quatre hores justes. Des del llit, incorporat sobre coixins, el nostre cavaller podia contemplar, si li abellia, el Jardí Botànic, car la cambra, situada al primer pis, donava al pati. Feia un dia plujós i rúfol amb regolfades intenses i intermitents. Els murs de la galeria regalimaven aigua i el paviment de petita rajola vermella semblava enxarolat.

El fidel Novau li féu companyia i li llegí, a petició, diversos llibres. Per divertir-se una mica veient quina cara hi feia, Montpalau li demanà que llegís, si us plau, algun fragment d’un tractat que no fos de nàutica, per exemple, el misteriós Tractat de Genitura, manuscrit anònim, medieval, que per una casualitat el nostre heroi havia trobat en unes golfes de pagès. L’intrèpid capità cercà el manuscrit, sota les indicacions de Montpalau, i després d’espolsar-lo meticulosament, amb grans cops, es posà a llegir, a l’atzar: «Lo dip ha natura de malefici e ha ensi de molts propries natures e arrapa e viu de mort. E com ell vol entrar en algun loch per emblar vays molt suaument e molt guinyosa e si ell veu que los seus peus fassen brogit lleve los per encantament. E encara ha una altra natura que si ell pot veser lome ans quel home veia ell encontinent loma pert tota sa forsa e va dret a la sua sanch. E encara ha altra natura que ell ha tant fort lo coll que nal pot girar sino ab los pits ensemps. E no viu sino per la sanch e no pot veser alls, juyivert, verdolagues ne Santes creus en lo coll ni veser spill. E encara ha altra natura car pot esser a voluntat formiga, abella, aranya, gall, lop, ase salvatge, sigala, çens, cha, vibra, çinya, corp leó, mustela, calandri, serena, aprismi recatures, tigre, unicorn, pantera, yena, pago, oronella, erisso, calcatx, peix qui sapella virgilia gran, pellica, castor, pigot, segonya, falco, voltor, aguila, cavall, estura, balena, volp e guineu, fenix, orifant, papagay e perdiu sparver».

Novau callà i esguardà interrogador el seu cosí. Aquest restava silenciós, amb la mirada perduda, com si s’esforcés a resoldre algun enigma.

La pluja havia decandit. En canvi, el vent udolava sinistre a les xemeneies i entorn dels penells de les torratxes. Arrabassava les fulles dels arbres i les feia saltar per damunt de les tàpies dels convents devers les places solitàries i els petits carrers abandonats, que duien noms deliciosos i evocadors. Batia portes i finestres, amb terrabastall de vidres trencats, i llevava els capells de la Milícia Nacional. A vegades aturava els correus, i les diligències retardaven per mil motius la sortida, com era el cas, ara, davant de la Fonda de les Quatre Nacions, on monsieur Ferdinand de Lesseps esperava despacientat el moment d’emprendre el viatge cap a Manresa, vila on hi havia l’Estat Major del baró de Meer. Cònsol de França a la ciutat, gran amic d’Antoni de Montpalau, Lesseps començava a acariciar un gran projecte d’enginyeria del tot irrealitzable i quimèric. Era afeccionat a les estampes i als viatges, i a la seva cambra, penjats a les parets, hi tenia sis gravats a l’acer, envejats per Montpalau, que duien els següents rètols: «Marché aux poissons à Rotterdam», «Vue du lac de Bienne», «Intérieur de la cathédrale de Moscou», «Monuments égyptiens», «Vue du chemin de fer de Little Falls à Utica», «Église de Froitskoy sur le canal Fontonka à Saint Pétersbourg».

Mentrestant l’ombra s’havia desplaçat una mica a la dreta, en el replà de l’escala. Impalpable i diforme, maldava per obrir la porta del gabinet d’Història Natural. Lliscava silenciosa, ofegant els reflexos dels miralls i dels daurats i, a voltes, desapareixia. En la seva absoluta immobilitat, la graciosa «àurea picuda» o el «simius saltarinus» semblaven envellits i arnats, caminant cap a una definitiva decrepitud. L’ombra es desplaçava, i hi havia moments en els quals, a través d’un reflex ofegat, apareixia, com d’una litografia fantàstica, la imatge plujosa d’un castell enrunat, entre altes muntanyes i núvols amenaçadors, i un poblet minúscul en la vall tenebrosa, on en prades humides tenien lloc esgarrifoses escenes abominables. Al dessota, hom pensava entrellucar-hi: «Vue d’une ville et d’un château-fort en ruines».

Se sentí una tos ràpida i seca. Novau continuà, ara, però, en un altre volum, la lectura inintel·ligible:

«La present genitura del dip contada y minutada baix del grau 42 poli segons les taules argolicas y oras estimables y per no haverse pogut tanirne mostra alguna es estat necessari per lo animodar, a tal que havent precehit la dels lluminars en lo grau de piscis y taninthi la major fortuna la exaltació pero per trobarse debaix dels raijx del sol es cremada y de mi deixada apart conformantme ab la major fortuna que del mateix senyal tenia lo dimoni y en la present genitura mira lo dit grau de tino encara que ell sie estable en la estachgio segona y per dit efecte valeros punt y potent conforme doctament scriu Crese Dosip en les revolucions ptolomeo de ast. Iud. Planetae».

Després d’aquesta tirallonga interminable i desesperançadorament hermètica, Novau se sentí el cor encongit. Intuïa, encara que obscurament, quelcom de nefast i, per dir-ho de certa manera, balcànic. Volia pensar en la mar, en l’aigua neta de la mar, en l’escuma i en el ruixim de la proa quan el vaixell navega a tot vent. Pensava, sobretot, en la figura d’un iceberg, en la blancor immaculada d’un iceberg, sota el vent gelat d’Islàndia. Tornà a llegir: «Per discórrer algun poch sobre las directions conegudas y que han de correr breument dich que en lo temps de la infectio sent lo ascendent offes del senyalat per maleficos y sucsesivament anant ala quadratura de la lluna li sobrevindrà mal que poer lo specte del venere no sen deslliurarà prest suceiran despres algunes directions de molta consideratio, sols que del any segon anira dret a la sanch».

Trucaren a la porta. Entrà un servent que duia, fent equilibris, una gran safata amb xocolata i secalls. Ho diposità tot en una preciosa taula rodona de tres peus, ricament decorada amb marqueteria i amb pintures d’escenes bucòliques. Abans, però, hagué de treure unes grans piles de llibres i unes balances de precisió que col·locà damunt d’una calaixera. Ho féu tot amb una gran delicadesa i amb una gesticulació emfàtica. Era de Lleida i es deia Ramon.

Els dos cosins sucaren els secalls en la xocolata mentre la tarda anava morint. Ramon encengué uns quinqués de Saxònia i va fer córrer unes pesades cortines.

Antoni de Montpalau, després d’eixugar-se els llavis amb un tovalló de fil, digué:

—Com podeu comprendre, estimat parent, tot això són pures falòrnies. El que heu llegit fa referència a un ésser estrany que hom anomena dip. Però, què és un dip?, em direu. Que per ventura ha vist mai ningú un dip? Un pretès ésser que es transforma successivament en aranya, borinot, voltor, cavall o elefant?

Féu una pausa. Begué una mica d’aigua que se serví d’un gerro de cristall.

—No, benvolgut amic. Avui la ciència s’esforça precisament a desfer aquestes llegendes, nascudes en temps d’ignorància i d’error. La crítica científica és inexorable. Admeto que hi ha casos fins avui inexplicables i que hom s’esforça a aclarir. Però la ciència, basada en la raó i en l’experimentació, dirà l’última paraula. Us ho asseguro.

El nostre heroi parlava amb una ostensible vehemència. Novau cregué descobrir-hi, a més, una ombra d’inquietud.

—Us crec —respongué—. Us crec, estimat cosí. Això no obstant, no oblideu que parleu a un home que, entre altres coses, ha vist el peix Nicolau…

El nostre jove naturalista féu un gest com volent expressar la inoportunitat de la resposta.

—Bah, Novau! No em feu riure. El que vós vàreu veure no fou sinó una al·lucinació produïda pel fet d’ingerir com a aliment un excés de vianda en conserva. El vostre cas, l’hem discutit a bastament amb el doctor Samsó Corbella, amb tots els pros i els contres. És un cas perfectament definit.

Els dos cosins romangueren parlant encara una estona. Mentrestant la nit queia damunt de la ciutat cautelosament, amb una seguretat felina.

La ciutat estava a les fosques. Només de tant en tant un llumet feia esforços per il·luminar feblement.

El silenci es feia dens i opac. Algunes vegades se sentia confusament la remor de les patrulles de la Milícia Nacional, o bé, inesperadament, l’esclat profund i llunyà d’una detonació. Després, tot tornava a la calma.

L’ombra, més enllà, en un punt indeterminat, féu un esforç i es densificà ràpidament, concretant-se i empetitint-se. Hi hagué com una visió desenfocada, borrosa. Uns moments se sentí una estranya vibració encantada, malèfica, obsessiva, que feia voltes entorn de quelcom invisible, per a donar pas, lentament, a una boirina tènuement il·luminada. Continuà així alguns segons i desaparegué.

Una mica més tard, en un vol inexplicablement ràpid i segur, una rata-pinyada, o qui sap si una «avutarda gèminis», es disparava cegament a la immensitat de la nit.