V. La defensa tàctico-científica

El marquès de La Gralla vivia despacientat. Esperava, amb afany, notícies de Pratdip, de la seva germana o de Montpalau. Aventurava hipòtesis sobre els estranys esdeveniments i sentia una morbosa preferència per les solucions fantàstiques. Podríem dir que era una preferència subsconscient, ja que, de manera oficial, es veia constret a defensar punts de vista racionalistes, molt d’acord amb la ciència que professava i amb l’opinió dels seus savis col·legues. Diverses vegades els havia convocats i iniciats en la formulació d’arriscades teories sobre física no experimental; i les discussions, com és costum en semblants casos, degeneraven en veritables batalles dialèctiques, en les quals es posaven de manifest el caràcter irascible de Bartomeu Garriga i el mal humor perpetu de Segimon Ferrer. La tertúlia del marquès de La Gralla era com una bomba pròxima a esclatar, la metxa de la qual havia encès, entre boires de sofre, la mà del desconegut vampir de Pratdip. Aquesta bomba, si hom no hi posava remei, es projectaria amb violència en infinits i mortífers fragments matemàtico-botànics, teològico-físics, mèdico-musicals i altres combinacions científiques i metafísiques, i destruiria l’harmònic equilibri, de feia tants anys establert per l’aristocràtica autoritat del marquès de La Gralla i la diplomàtica moderació d’Antoni de Montpalau.

Fins ací la situació a Barcelona. A Pratdip, el nostre protagonista desplegava una activitat altament elogiable. Havent dinat, després de descansar tot el matí, convocà una reunió de les forces vives del poble, sota la presidència de la baronessa, i els exposà, amb prolixitat de detalls, la possibilitat, no comprovada científicament, de l’existència del vampir. Féu remarcar l’anomalia estranya que representava la presència (encara que només fos en el camp estricte de la llegenda) d’un d’aquests éssers en el nostre país, ja que el vampir (i forçosament hom havia d’identificar el vampir amb el dip, donada la similitud de llurs activitats) semblava integrat en el patrimoni exclusiu dels pobles balcànics, essent com era aquest el primer cas que hom registrava, no solament a Catalunya, sinó a Espanya, de la vinguda d’aquest ésser inclassificat. Afirmà que, encara que la ciència no hagués trobat una explicació plausible a la naturalesa desconcertant del vampir, per la senzilla raó que, fins al present, cap científic no n’havia vist mai cap, ara, ell, Antoni de Montpalau, el més modest dels membres de la Reial Acadèmia de Ciències, estava disposat, si és que realment existia, a aprofitar l’oportunitat única que se li presentava, i, per tant, localitzar-lo, estudiar-lo i destruir-lo amb totes les garanties científiques o, en cas contrari, proclamar la seva inexistència als quatre vents com a simple fruit de la imaginació poètica dels pobles i explicar els seus mortífers efectes de manera racional, lligant-los a una causa empírica que ara, naturalment, se li escapava. Continuà dient que la raó aconsellava, en les presents circumstàncies, acceptar a priori l’existència provisional del dip i prendre les mesures necessàries de protecció; i que per a prevenir-se contra l’acció d’aquell tan singular personatge calia acudir a les doctrines dels autors especialitzats en demonologia, que ara no era del cas explicar, i que tothom enfortís el seu esperit en la creença que aviat cessaria aquell estat de coses. Per aconseguir-ho, ell havia ja forjat un pla que, per ara, mantenia en secret, i, mentre no arribés l’hora de posar-ho en pràctica, era necessari emprar la tècnica protectora de l’all, la creu pectoral, el julivert i el mirall, a part de la verdolaga, que ja havia observat que hom usava amb constància a Pratdip. Aquestes mesures servirien, de moment, per a contrarestar l’acció del vampir. Ell i el seu parent i ajudant Isidre de Novau ensenyarien més tard a la població les peculiaritats en la manera d’usar aquests antídots. Acabà, per fi, la seva peroració, exhortant els presents a creure cegament en l’eficàcia de la Ciència i a difondre entre els habitants de Pratdip els principis de la defensa tàctico-científica.

Fou molt felicitat. Montpalau begué el vas d’aigua que, després del seu discurs, li dugué Agnès, i, contemplant la cara dels presents, tingué la impressió que havia aconseguit elevar la moral i la confiança de les forces vives.

El batlle, que duia un nom curiós, Magí Peuderrata, preguntà a Montpalau si creia oportú de publicar algun ban donant instruccions marginals.

—En efecte —respongué Montpalau—. Redacteu un ban dient, en extracte, el que acabo de manifestar i comunicant que demà, abans del capvespre, faré una visita d’inspecció a totes les cases del poble per estudiar-ne la defensa. Al mateix temps, repartiré entre els pratdipencs els antídots que els manquin i que cregui necessaris.

Dit això, Montpalau ensumà una mica de rapè que tragué d’una minúscula capsa de molt bon gust. Llavors, en un punt indeterminat, però fora del casal de la baronessa, es produí una crispació inexplicable, un feix d’aire aïradament comprimit, que deixava estries radials, impalpables, com sospirs o lamentacions en el moment precís de llur naixença, morts a penes la gravitació s’insinuava. Un trèmolo difús recorria o s’agitava en una esfera ideal que no tenia existència concreta, es propagava i, com sempre, desapareixia.

Entrada ja la tarda, el nostre celebrat naturalista es tancà a la seva cambra per estudiar llibres feixucs i papers esgrogueïts pel temps. Trobà interessants observacions sobre l’objecte de les seves recerques en un opuscle publicat pel gran metge Carles Gimbernat, intitulat Memòria sobre els Pholades o Mitylus Lithofagus (cucs de mar) que posava en evidència relacions secretes de la vida latent dels éssers. Sobretot, però, li interessà un discurs de l’eximi Juan Manuel de Ferrery, naturalista basc, membre de l’Acadèmia Filosòfica de Filadèlfia i de l’Institut de Ciències de França, sobre la supervivència i les seves derivacions immediates. La vida d’aquest savi fou molt intensa i emocionant, i el seu nom es trobava estretament lligat amb el de santa Faustina. Fou un gran viatjador i tingué una gran activitat política. En premi de les seves nombroses investigacions i descobertes, el papa Lleó XII li féu present del cos incorrupte de la donzella i màrtir santa Faustina, la qual traslladà, amb el beneplàcit del Sant Pare, des de les catacumbes de Roma al seu poble natal, Pasajes de San Juan. Després d’un indeterminat període en què usufructuà piadosament la santa relíquia, Ferrery, veient-se vell i pròxim a emprendre el viatge sense retorn, féu donació de santa Faustina a l’església parroquial del seu poble. Amb aquest motiu és considerat el benefactor màxim de la institució eclesiàstica local, i el seu nom és associat, com hem dit, al de la santa. Juan Manuel de Ferrery morí l’any 1818 a Baiona de França i fou enterrat posteriorment a l’església de Pasajes de San Juan, a pocs metres de l’urna on reposen les despulles intactes de la venerada donzella i màrtir santa Faustina.

Devien ésser aproximadament les sis de la tarda quan un majordom vingué a destorbar les cavil·lacions del nostre jove i il·lustre botànic dient-li que la baronessa, havent rebut la visita d’un erudit frare dominic, estava desitjosa de presentar-l’hi i que, si no era importunar-lo massa, l’esperava al saló.

Montpalau no es féu pregar. Trobà la baronessa i la dolça Agnès assegudes al sofà, conversant amb un frare de mirada bonhomiosa i intel·ligent. Era valencià i es deia Jaume Villanueva. Anava de pas cap al derruït monestir de Scala Dei, amb la intenció de copiar els documents referents a aquell tan gloriós monument. Digué que tenia en curs de publicació una història eclesiàstica dels Països Catalans que ampliaria, en certa manera, l’obra de l’eminentíssim pare Flórez. Era un home digne d’una gran admiració.

El pare Villanueva i Montpalau se sentiren atrets de seguida per una mútua simpatia. Montpalau exposà al savi historiador, a qui la baronessa havia ja posat en antecedents, els motius de la seva estada a Pratdip.

L’erudit eclesiàstic s’interessà vivament per les científiques exposicions de Montpalau i oferí col·laborar, des del terreny històric, per a l’esclariment de l’enigma. Eren dos mètodes diferents, però que podien complementar-se amb eficàcia. Potser sortiria a la llum alguna raó secreta, amagada sota la pols de la documentació dels arxius.

—Exacte —digué Montpalau—. Com heu dit molt bé, són dos mètodes diferents. L’erudició actua i es desplega per acumulació; la ciència, per síntesi. Cal cercar, doncs, un punt de coincidència.

La conversa s’allargà encara una estona. Agnès tenia els ulls clavats en els de Montpalau. Aquella mirada el desorientava. El feia tartamudejar. Ell, de costum, tan segur de si mateix. Antoni de Montpalau intentà de concentrar-se en el dip, en el misteri insondable. No estigué segur d’aconseguir-ho.

Venia el capvespre. Una tenalla mossegà els cors angoixosos. S’insinuava ja l’imperi de la tenebra, la periòdica derrota solar. El pare Villanueva recità l’«Himne de sant Ambròs»:

L’Esperança es concentrava en l’astre del dia. La veu sebollida d’Aurelius Ambrosius, en noble competència amb la de sant Hilari de Poitiers, en perfilava l’himne modèlic, definitiu, de l’Església.