VI. La carta

Una vegada a la seva cambra, Montpalau es tragué la levita, que col·locà curosament en un armari, omplí una palangana d’aigua i s’ensabonà les mans. Tot seguit, es mullà la cara amb delícia i, un cop eixugat, es friccionà enèrgicament el cabell amb aigua d’olor.

Feia el temps calorós. Damunt de la calaixera hi havia unes quantes ampolles. Se serví una copa de xerès reconfortant, mentre encenia un cigar. Després, es tragué la carta de la butxaca i, seient a la vora d’un quinqué, rompé el sobre. Llegí:

«Senyor Antoni de Montpalau.

»Distingit senyor de la meva més gran consideració:

»Espero de la vostra perspicaç sensibilitat que endevinareu de seguida qui us adreça aquesta lletra. Malauradament, no us equivoqueu. Sóc Onofre de Dip, l’infortunat, el déclassé; més comunament conegut per un nom terrible que em resisteixo a escriure. Ai las!

»Sé que ha arribat la meva hora. En certa manera, encara podria dilatar-ne el final: tinc mitjans suficients per a fer-ho. Sé que em creureu, perquè sou un cavaller. No puc alliberar-me de la meva sort, però en virtut dels màgics poders que m’assisteixen podria, si volgués, perllongar aquest llòbrec joc del gat i la rata. Però no ho vull.

»Escric aquesta lletra amb l’única intenció que, en aquesta hora suprema, hom no vegi en mi exclusivament l’ésser abominable i diabòlic que la imaginació popular ha fet de mi. Marxo com el cavall davant del carro, lligat al carro, però enyorant una llibertat secularment perduda, gairebé sense consciència d’aquesta llibertat. Marxo, doncs, pel món, plorant a llàgrima viva.

»Vós coneixeu la meva història. És, però, la història oficial, la que diuen els documents, certament verídica, però no completa. És una història externa, que oblida la part d’home que encara resta en mi. Perquè sota de la diabòlica contextura fantasmal que les circumstàncies m’obligaren a prendre, i en un racó amagat de la meva ànima, encara hi sóc jo, Onofre de Dip, el d’abans, el de sempre, el qui estima el seu poble i la seva gent, el qui respira l’aire meravellós i únic d’aquest país, el qui s’ennuega sentint una cançó de la infantesa.

»Què voleu! Les coses no són mai tan senzilles com hom les imagina. Al principi, quan l’astuta i bellíssima duquessa Meczyr em convertí, aprofitant la meva inqualificable i vergonyosa luxúria, en un ésser maleït, vaig sentir, passada la primera i tremenda impressió, un sentiment, si no de joia, almenys de tolerable conformitat. Me n’acuso públicament. El fet de poder volar, de tenir la facultat de transformar-me en qualsevol de les bèsties d’un repertori establert, però gairebé il·limitat, la inintercanviable sensació de conjurar els elements atmosfèrics, els mil i un petits i esgarrifosos beneficis del nou estat, desllumenaren la inexperiència de la meva joventut. Cap dels mortals no sap el que significa el deliciós transport que esdevé a la sang, quan us transformeu, per exemple, en elefant, o —en sentit contrari— en formiga.

»Vaig passar set-cents anys ostentant la condició de consort il·legítim d’un cadàver. Alegrement —com he dit— potser, al començ, oblidant que jo mateix era cadàver. Alternava la meva permanència als Carpats amb petites i fugisseres escapades a la terra natal, a Pratdip, el lloc on vaig néixer i tinc —o tenia— el meu patrimoni. Crec que vaig deixar memòria dels meus sojorns intermitents. La gent és molt poruga.

»A mesura, però, que passaven els anys, quelcom s’anava acomplint en el lloc més recòndit del meu ésser. Ja no era la fuga exaltada de la novetat ni la possessió concupiscent d’un cos eternament jove com era el de la duquessa: era l’enyorança de la meva anterior condició humana i un cansament total d’aquesta esgarrifosa existència. Vaig estar a dues passes de caure en la més negra follia.

»Llavors s’esdevingué el calvari que encara no ha cessat. Sota una aparença juvenil, sóc en realitat un vell de set-cents anys, desenganyat de tot, avorrit de tot, que únicament aspira a la pau. M’horroritza la meva indefugible vocació per la sang, i tinc present, en cada cas, els ulls indescriptibles de les meves víctimes. Patètica situació, la meva! Car, malgrat tot, no puc evitar-ho i m’haig de beure, en maledicció satànica, la fresca sang escolada.

»La duquessa morí. De mort autèntica, s’entén. Fou horrorosament escapçada i mutilada en un folklòric —diguem-ne— acte de fe. La profecia començava a complir-se, car essent saquejat, incendiat i conjurat el castell de Meczyr, no em restava altre recurs que Pratdip. Vaig tornar, doncs —aquesta vegada, definitivament—, al país natal, però sabent ara el que m’esperava. Per aquesta raó —per una mena d’instint de conservació— vaig procurar retardar, en allò que fos possible, l’anihilament de la meva singular naturalesa malèfica, tot i el fàstic que aquesta em causava. Així s’expliquen les constants aparicions que heu tingut de bèsties diabòliques, els atemptats de què heu estat objecte com també d’altres variats refinaments. S’explica també, d’aquesta manera, l’adopció, per part meva, d’una nova personalitat, destinada a despistar-vos. Em refereixo, naturalment, a la meva conversió en el guerriller reialista el Mussol, mascarada tràgica i terrible. Posat a disfressar-me, vaig escollir allò que tenia un caire heroic pronunciat i que estava en concordança amb els meus sentiments autoritaris i monàrquics.

»Tot era inútil, és clar. El que està escrit està escrit. Ara, però, que ha arribat l’hora definitiva, només desitjo una cosa: descansar. Em pertoca, em sembla, després de set-cents anys de viure sense viure, és a dir: sense dormir de manera normal, sense refredar-me, sense poder menjar una delicada becada, sense poder acariciar un infant. Almenys vull aconseguir la pau eterna, i que Déu em perdoni.

»Per tal de fer-ho factible, i d’evitar-vos la continuació d’una innecessària recerca, us notifico solemnement que, demà, durant tot el temps que va de la naixença a la posta del sol, seré en posició latent de No-Mort a la cripta desafectada del castell de Mataplana, amb un dels antics propietaris del qual m’unia un estret companyonatge. No defalliu. Sigueu conseqüent amb tota aquesta vertiginosa activitat científica vostra. Doneu-me la pau que tant necessito. És inútil intentar defugir el que ha de venir. El que està escrit està escrit.

»Només us imploro una cosa: estalvieu-me l’espantosa carnisseria prescrita per la llegenda. Sóc feble davant de segons quines coses. Addueixo, en justificació pròpia, la meva edat senil. En substitució de la carnisseria en projecte, i amb els mateixos efectes eliminatoris, existeix, no tan divulgada potser, una altra fórmula més civilitzada: la de l’exorcisme. Aquesta, acompanyada de la cantarella

destruirà la meva abominable existència. Gràcies.

»I ara sols em resta, abans d’acomiadar-me, dir-vos que, contra tota previsió, m’heu estat i em sou altament simpàtic. Us comprenc i us justifico a bastament. El vostre gran amor a la Ciència us honora i m’admira. Que sigueu, tal com mereixeu, molt feliç.

»El vostre atent servidor,

Onofre de Dip.»

Antoni de Montpalau restà emocionat amb aquesta lectura i, per primera vegada, sentí la humana presència del vampir. L’envaí una gran compassió per aquell ésser miserable, Onofre de Dip, i la seva tragèdia. Restà un instant meditabund.

Hores més tard tenia lloc una secreta entrevista amb Cabrera. Romangueren molt de temps tancats en el despatx del quarter general. Els ordenances somicaven. A vegades eren desvetllats per timbres sorollosos. Quan sortiren, Cabrera feia una cara rutilant i optimista. Tenia encara, però, la lividesa vampírica. S’ajustà el mocador al coll i aspirà la fragància d’una flor d’all silvestre.

Se sentí un soroll de fullaraca. L’«àurea picuda» —la negligida, la manyaga, la tímida— eixí d’algun lloc amagat, inaccessible a la mirada traïdora i baixa dels homes. S’allisà unes plomes que esdevingueren noves, lluents. Llavors, entonà el cant. El cant d’harmonia i de pau, d’amor i de llibertat, de justícia i d’honor. El cant inaudible.

Montpalau escriví una llarga carta al canonge Pasqual Matons; una carta en la qual posà, a més de tot l’entusiasme científic, una gran i profunda meditació sobre la caritat i l’amor al proïsme. És a dir, hi posà el cor i el cervell. Li demanava un gran servei, no exempt de risc; un servei, però, necessari i sublim. L’afer era urgent. No calia dir res més.

Amadeu partí aquella mateixa nit, disfressat de pagesa camperola —per estalviar molestes explicacions—, cap a Barcelona amb la carta d’Antoni de Montpalau. Viatjà a la gropa del cavall d’un marxant de vetes-i-fils, pagat especialment per aquesta finalitat. La nit era fosca i paorosa com la gola d’un llop.

Montpalau se n’anà a dormir profundament entristit. S’acostava el despuntar del dia.