IX. El que està escrit

Després d’un encontre amb les tropes d’O’Donnell, a la Sénia, on Cabrera tingué la mala sort de caure sota el seu cavall, arribaren a Xerta a la matinada. El comte de Morella reveia, ara, les terres nadiues, les hortes ubèrrimes de l’Ebre, les masies amb quatre palmeres al costat. Avançaven lentament, deixant una densa polseguera al darrera, car a part de la tropa i de la cavalleria, hi havia els carros de la intendència i els de les famílies que preferiren seguir, temoroses, la sort de llur ídol.

Arribaren notícies funestes. Morella, després d’uns quants dies de resistència, havia capitulat davant de les forces d’Espartero, el qual des d’aleshores veia afegit al seu títol de «duc de la Victòria» el de «i de Morella». Cabrera agafà una enrabiada de tal consideració que, si no és per Montpalau, que li recordà amb tacte el perill de la seva ànima, hauria pres una decisió numantina, certament heroica, però no gens adequada al seu estat pre-vampíric. A Cabrera, no li convenia exposar la seva vida mentre Montpalau no hagués destruït el Mussol. És més: havia de procurar-ne la captura per tots els mitjans. Ara sabien que era a Berga. No calia ésser gaire llest per a comprendre el que calia fer.

A Cabrera, se li congestionaren els dos foradets. Mal senyal. Suava d’angúnia i de ràbia impotent. Montpalau es veié forçat a duplicar-li la dosi de la infusió antivampírica. Havia empal·lidit horriblement.

Una altra notícia desastrosa. El general Zurbano, ocupant els ports de Beseit, avançava, ràpid, devers l’Ebre. Una tenalla es dibuixava, sinistra, endogalant les forces reialistes.

Fora de polleguera, el general en cap dels exèrcits d’Aragó, València i Múrcia convocà una reunió dels seus oficials superiors i els exposà la delicada situació militar, callant-se, però, la particular i pròpia. S’havia de prendre una decisió. Quina? Els oficials romanien silenciosos. El general prenia una actitud heroica, sublim. L’ànima o la corona? Els oficials contestaren que Cabrera tenia tota llur confiança. Que es deixarien matar per ell. Que el general, doncs, decidís; ells obeirien.

L’aire era dolç a la ribera. Sota graciosos emparrats, hi havia safareigs de pedra picada. A vegades, l’aigua sobreeixia, i els pagesos l’aprofitaven per a regar els sembrats. Les criatures jugaven pels camins que duen al riu, amb espases de fusta i capells militars de paper. També empenyien les bales rodones i la baldufa. Corrien, delerosos, amb la més ampla llibertat, pels marges de la rodalia, i ja de petits coneixien el nom de les herbetes, que variaven segons els pobles. Després es feien grans, es feien homes per a morir i convertir-se en aspres herbes de garriga, sota el sol que crema. Si hom aixecava el cap, però, hi havia el firmament i les coses obscures i difícils, i les clares i lluminoses que hom no entenia bé.

L’aire era molt dolç i suau, i tebi, i agitava la flor de la ginesta i duia el perfum dels cirerers. Lentament passava un carro camí del capvespre. Un pagès cremava uns rostolls.

A mitja tarda arribà un correu duent a Cabrera el nomenament de general en cap de l’exèrcit de Catalunya i de president de la Junta Governativa de Berga.

El que està escrit està escrit. Montpalau féu un sospir d’alleujament. El comte de Morella plorava.

Se sentí un silenci mineral. Una estranya però al mateix temps dolça vibració metàl·lica. En sec, fos en el sol de la tarda, caigué un llamp a l’altra banda del riu. Les bèsties emmudiren.

Cabrera, tombant-se devers la tropa formada, digué en veu alta:

—Demà, passarem a l’altra banda de l’Ebre, devers Catalunya. Visca el rei!

Montpalau ajudà el general a baixar del cavall. Es feia ràpidament de nit.