VI. Aires de París

La teoria dels perfums és complicada i vastíssima. Requereix, a més, una llarga experiència i una certa voluptat del sensori. Un bon perfumista ha de posseir, entre altres qualitats, un gust segur, una cultura refinada, una intel·ligència àgil, un tracte privilegiat i assidu de les dames, un instint despert i un olfacte educat i concís. Amb aquest bagatge hom pot intentar fortuna en la discriminació dels perfums, dels quals caldrà copsar el matís exacte i difícil i destriar els vicis o la impuresa. És cosa sabuda que rar és el perfum que apareix en la seva única i simple corporeïtat. N’hi ha, naturalment, de directes, l’evocació dels quals és possible immediatament per la nomenclatura; d’altres que, després d’una delicada aspiració, requereixen una concentració espiritual que no es dóna, o almenys no és fàcil d’aconseguir, si no és després d’aïllar-se, un moment, tancant els ulls. Aquests darrers són els més difícils, i n’hi ha una infinita varietat. Hom podria, però, dividir-los en dos immensos grups: els gèlids i els càlids. Entre els primers, que susciten ombra i frescor, hom pot recordar amb complaença els que materialitzen, si així es pot dir, la mar i la muntanya, o un bosquet determinat, o unes senzilles arbustacions de la més íntima preferència: l’espígol, el romaní i, àdhuc, el pi de muntanya, tot barrejat. Els càlids giren tots a l’entorn de la identificació de persones, especialment del sexe femení, i són combatuts pels predicadors i, en general, per la gent eclesiàstica, car hi descobreixen sensualitat i erotisme. N’hi ha prou amb una sola gota d’aquests perfums, en un mocador de randa, per a produir tempestes devastadores en el cor dels enamorats. Com una papallona, aquesta gota vola pels aires, inabastable i cruel, i precipita ràpidament l’infortuni i la llàgrima.

L’infortuni i la llàgrima. El príncep Lichnowsky, que bivaquejava als afores de Vimbodí, aspirava la fragància d’un mocador de seda i s’abandonava a un desordre sentimental provocat per l’evocació d’una bella figura femenina. Sorgia emmarcada per un medalló ovalat al darrera del qual, protegit pel vidre, un rínxol de color castany perfilava les inicials de la dama. De tant en tant, se sentia el renill d’un cavall, i el príncep parava l’orella. La dama tornava amb un aire de pavana, vaporosa i lleugera, com el perfum o com la llàgrima en el mocador «La belle nuit d’amour». El nom era suggestiu, i es devia a monsieur de Vendres, hàbil perfumista del baró de Néziers, i la dama l’adquiria, amb púdica vacil·lació que fou tanmateix vençuda, definitivament, quan veié que una altra dama, elegant i bella, s’anticipava en la compra amb encantadora naturalitat. Fou un encontre casual. Resultà que es feren molt amigues, però la dama emmarcada pel medalló romangué, en el més pur anonimat, a París, subjecta a la tirania d’un marit brutal, mentre que l’amiga partia cap a Barcelona, de pas cap a Mallorca, l’illa encantada, en companyia d’un músic famós. Es deia Aurora Dupin i signava els seus llibres, car era escriptora reputada, amb l’espiritual però equívoc pseudònim de «George Sand». El músic famós, que componia unes sonates per a piano extraordinàriament sensibles, es deia, com tothom sap molt bé, Frederic Chopin.

Antoni de Montpalau rebé la notícia dos dies abans, a través d’una carta de la seva parenta, la baronessa de Néziers. Ho contà de seguida en la tertúlia del marquès de La Gralla, on provocà una petita revolució. Hom determinà, després d’extensos comentaris, de no escandalitzar-se massa per la situació irregular de la parella, donat que no es presentaven excessives ocasions a Barcelona de rebre hostes tan singulars. Acordaren de fer cas omís d’aquest enutjós extrem i de rebre els viatgers amb els honors que el seu rang requeria. El marquès de La Gralla anuncià als contertulians la seva intenció d’organitzar, al seu palau, una festa artístico-científica en la qual esperava la brillant col·laboració de tothom i, en especial, la del seu fill Josep Ignasi, el qual donaria a conèixer el seu darrer i desconcertant invent, o sigui, l’arpa pneumàtica.

Tothom aplaudí amb entusiasme. Fou delegat Antoni de Montpalau per resoldre els petits problemes d’allotjament, car, no essent matrimoni, ningú no podria, com és natural, allotjar-los a casa seva ni donar a cap acte caràcter oficial. Es pensà en la fonda de Les Quatre Nacions com la més adequada i més moderna, encara que no eren particularment satisfactoris els serveis d’hoteleria a Barcelona, en aquell temps, i Francesc Avinyó i Barba, el físic, que era, a més, estampador d’indianes al Poble Nou, afirmà que pagaria un refresc, a l’arribada dels viatgers, al cafè del Perú.

Antoni de Montpalau, després d’una entrevista amb Ferdinand de Lesseps, el qual, pel seu càrrec, preferia mantenir-se al marge de totes aquestes qüestions, concertà l’hostalatge i tingué cura de certs detalls que per llur exquisitat havien d’agrair uns temperaments tan sensibles com els de la famosa parella. Amb l’ajuda del capità Novau, visità vaixells que feien el trajecte a Mallorca i inventarià els que reunien les condicions més còmodes i segures.

Mademoiselle Dupin i Frederic Chopin arribaren a Barcelona entre un núvol de pols, procedents d’Arenys de Mar, en la diligència de Mataró. Mentrestant, el príncep Lichnowsky, amb el seu esquadró de cavalleria, rumiava una càrrega, especialment destructora i perillosa, contra un dels combois del govern a Solsona, la vila assetjada; i l’«àurea picuda», la del cant inefable, trobava un bosc d’alzines sureres adequadíssim per a fer-hi niu, lluny de la mirada malvada i traïdora de l’home. Entonà el seu cant inaudible.

Antoni de Montpalau s’avançà i féu una profunda reverència. Sonaren picarols en la llunyania, i isards entre la boira pirinenca, i llums errívoles com falenes perdudes, giraren al ritme d’un orgue d’aristó.

De la diligència havia baixat l’esperada parella, agradablement sorpresa de la rebuda. Hom els conduí de seguida a la fonda de Les Quatre Nacions.

La baronessa de Néziers, en la seva ennuvolada vila de La Rochelle, somreia complaguda. S’havien format uns núvols color de salmó que un vent de mestral empenyia devers el sud. Aspirà la fragància d’una rosa i cridà Dentelle, la gosseta còquer que aixecava, cínicament, la pota del darrera contra els massissos de flors.

Hores més tard, en el cafè del Perú, tingué lloc el refresc anunciat. Se serviren uns plats de crema, a l’estil del país, amb melindros, bufats del Vendrell, pastissets de Tortosa i una orxata de xufla valenciana que de tan espessa es podia tallar. Hi assistí únicament mademoiselle Dupin, car Chopin —digué ella— no es trobava prou bé. Quedà encantada per l’amabilitat i la galanteria de la concurrència i manifestà el seu entusiasme per l’orxata de xufla del país valencià.

—C’est foutrement bon —digué.

La concurrència, davant d’aquesta frase, quedà amb els melindros a mig camí de la boca. Havia dit «fotre» o quelcom de semblant, si hom no ho havia entès malament.

Aurora Dupin era una dama ni bella ni lletja, però tenia chic i una gran fascinació. Molt intel·ligent. Parlava d’una manera espiritual, a part dels modismes. Chopin, en canvi, era alt, malenconiós i gairebé no deia mai res. Saludà, això sí, molt cerimoniosament. Feien una parella estranya.

Antoni de Montpalau, aquella nit, sortí a passejar havent sopat, a prendre una mica l’aire fresc. Rondà, solitari, pels carrerons estrets del barri noble, que feien sentor d’humitat i de brutícia. Sentia les seves passes retrunyir sordament contra l’empedrat.

Caminava absort en els seus pensaments. Se sentia una mica trist. D’un campanar pròxim sonà el bronze amb solemnitat. Es feia tard. Mirà el cel i, després de cordar-se a la levita, féu mitja volta i se’n tornà cap a casa.

Un gat miolà desesperadament.