VII. L’ànima de les plantes

La Junta de Berga, en comunicat urgentíssim i secret, datat el mateix dia dels anteriors esdeveniments, informava el príncep Lichnowsky que la dita Junta, havent rebut la petició d’un ignorat guerriller reialista, anomenat de sobrenom «el Mussol», que actuava, segons pròpies manifestacions, en la soledat més absoluta i en l’especialització insòlita, però eficacíssima, de la nocturnitat més estricta, en els selvàtics paratges de la comarca de Pratdip, i desitjant l’abans dit guerriller, el Mussol, regularitzar la seva situació i enquadrar-se militarment en les files heroiques de l’exèrcit de la Paternal Majestat, demanava a la Reial Junta de Berga que, tot conservant l’esmentada especialitat i independència, fos confirmat en el grau de coronel efectiu de l’exèrcit regular, que era el grau que, segons el seu lleial entendre i saber, li corresponia a la major glòria de l’invicte Carles V, i com a premi merescut a les seves victorioses actuacions; que ignorant la dita Junta la veracitat o fantasia de tals afirmacions, però estimant que, posat que fossin certes, seria interessantíssim i molt profitós a la causa tradicionalista de comptar en aquella ignota comarca amb una força enquadrada en l’Organisme Rector del Principat, i no desitjant aquest, d’altra banda, fer un pas en fals que pogués cobrir-lo de descrèdit, encomanava al príncep Lichnowsky, abans de contestar al dit guerriller el Mussol, com a jerarquia més propera a la comarca de Pratdip, l’esbrinament més complet, en tant que això fos possible, de la realitat de les afirmacions contingudes en la petició relacionada, i li recomanava d’obrar amb la discreció, el tacte, la prudència i la rapidesa acostumats en un tan fervent servidor de la causa de Sa Majestat,

Cantà un gall. Eren les sis del matí. El príncep Lichnowsky acabà la lectura del comunicat i es gratà el clatell. El correu especial que li havia dut el paper de la Junta de Berga prenia una tassa de rom prop del foc del petit campament. Duia un uniforme brut i una barba de sis dies. Amb una mà sostenia la brida del cavall. De cop, el brancatge dels garrofers, impel·lit per un ressort especial, féu desaparèixer molt hàbilment l’escena. Únicament quedà el trèmolo de les fulles i la visió, en la llunyania, del campanar de Vimbodí.

A la mateixa hora, a Pratdip, la gent s’abandonava a un entusiasme delirant i victorejava Montpalau, car la defensa tàctico-científica havia tingut èxit, i el dip, per primera vegada, es veia forçat a no produir cap víctima. La baronessa felicità calorosament Montpalau per la seva brillant intervenció i Agnès li dirigí una mirada intensa i significativament agraïda. Montpalau, com de costum, sentí quelcom a la boca de l’estómac.

Seguiren així uns quants dies. Cada vespre, la ufana comitiva renovava els alls i s’assegurava de no haver-se descuidat cap obertura sense defensa. Al cap d’una setmana, Montpalau convocà una altra reunió de les forces vives, així mateix presidida per la baronessa, i, prenent la paraula, s’expressà en els termes següents:

—Com heu observat, la defensa per mi propugnada ha estat satisfactòria. Em felicito i us felicito per l’exactitud amb què heu interpretat el meu pensament. El dip, o qui sigui, ha estat reduït, com heu vist, a la impotència. Però el dip existeix; segueix existint. Resta la causa, amics meus. El que hem fet fins ara respon a una fase de prevenció, de defensa. Però no podem estar tota la vida enganxant alls a les finestres ni viure amb la mirada pendent dels miralls. Hem de descobrir el dip, la causa. Pertoca, doncs, entrar en una segona fase, la de l’eliminació de la causa. La destrucció del dip.

En aquest punt, Montpalau hagué de suspendre el seu parlament a causa de l’excitació dels oients, de llurs aplaudiments, de llurs aprovacions frenètiques. Esperà que s’apaivaguessin una mica. Llavors, continuà:

—Us vaig parlar, ja fa dies, d’un pla d’atac fins ara mantingut, per mi, en secret. Ha arribat el moment d’aplicar-lo. El moment oportú. El dip, a causa del perllongat dejuni, deu trobar-se ara en un estat no del tot propici a la clarividència. Rabiós, gosaria dir, enfurismat contra un poble que tan bé sap defensar-se. Doncs, bé: jo proposo que, precisament ara, en aquest moment de deliri i de cega ofuscació del vampir, hom li deixi una finestra oberta, neta de l’all pestilencial, i amb una víctima propiciatòria a dintre. És segur que hi acudirà de seguida. Heus aquí el parany. Perquè darrera la víctima, amagats convenientment, hi serem jo i els meus ajudants, amb els terribles mitjans de defensa de què disposem. Serà solament un moment, el precís per a veure-li la cara. Tot seguit serà rebutjat. Llavors començarà la tercera fase: la persecució i destrucció del dip. La seva total destrucció. El pla és, científicament, perfecte. Però necessito una víctima. Una víctima aparent, com és natural. El meu desig seria ésser jo la víctima, però, com comprendreu, no puc ésser víctima i persecutor al mateix temps, car em cal una gran llibertat de moviments i un estat intens de concentració i d’iniciativa científica. Necessito, doncs, un voluntari. Un voluntari al qual jo garanteixo que no sofrirà cap perill.

Un silenci sepulcral acollí les paraules darreres del nostre naturalista. Cares llargues, mirades hostils, giraren entorn de Montpalau. S’insinuà un començ de xiulet. El batlle, Magí Peuderrata, que es comptava entre els ajudants de Montpalau, increpà durament la concurrència, feta excepció de les dames, els tractà obertament de covards, de femelletes, i els digué que amb llur capteniment declinaven, de manera vergonyosa, de la condició exemplar de forces vives. Tot fou inútil. El pànic, desplaçant la primitiva eufòria, s’apoderà de l’auditori i el reduí a un humiliant esclavatge. Ni el dicteri ni el sarcasme no produïren cap efecte. Montpalau sentia una gran desil·lusió, una tristesa derivada de la contemplació de la humana feblesa. Llavors, Agnès s’aixecà. Valenta, forta, decidida, mirant llargament Montpalau, digué:

—Jo seré la víçtima. Faig formal oferiment de lliurar-me, sota la vostra protecció, a la fúria malèfica del dip. Sé que estic segura a les vostres mans i que vetllareu per la meva persona com si es tractés de vós mateix.

Un esbalaïment, alhora que un alleujament, fou la conseqüència immediata d’aquestes sensacionals manifestacions. La baronessa, lívida com una morta, s’oposava amb una desesperada obstinació a la desinteressada voluntat d’Agnès. La seva filla en holocaust, mai! Agnès romania impàvida, amb l’esguard fit en el de Montpalau, representació viva de la dignitat i de la noblesa. La concurrència, després d’una formulària oposició inicial, totalment hipòcrita, donava ara com un fet lloant la generositat implicada, l’oferiment d’Agnès i l’acceptació tàcita de tots els presents. Agnès sorgia, entre el tumult, irreductible, com una roca de cara al vent, figura heroica d’exaltada feminitat. La baronessa claudicà amb llàgrimes. Montpalau, mut d’admiració, contemplava Agnès amb correlativa correspondència i sentia néixer en el seu pit onades de tendresa, profundes ressonàncies ocultes. Hagué de dominar-se, de frenar aquell impuls que el duia devers Agnès i el seu encís meravellós i romàntic.

Hores més tard, en l’hort-jardí del vell i majestuós casal, Montpalau, després de collir unes roses roges perfumades, digué, oferint-les a Agnès:

—Estic orgullós de vós, estimada Agnès. De la vostra fermesa, de la vostra resolució. M’ha emocionat la confiança absoluta que heu dipositat en aquest humil servidor de la ciència que, des d’ara, ho serà, també, vostre. Gràcies, Agnès.

Montpalau estava emocionat. Agnès somreia, pàl·lida, menuda ara i indefensa. Inclinà la faç sobre el pomell que li havia brindat el nostre cavaller. Se sentí una música feble, encantada, com una delicada reminiscència de l’ànima de les plantes.