IV. El país de les puces

Montpalau i els seus ajudants restaren a Gandesa encara uns quants dies, agombolats per l’afecte general de la població. L’apotecari-filòsof Pablo Ruiz organitzà un espedo als afores, en un lloc deliciós, anomenat la Fonteta. Aquesta menja delicada, pròpia dels pastors transhumants del Baix Aragó, consistia en tripes de be, enrotllades en una branca de roure i cuites a l’ast, ben daurades; el punt de gràcia gastronòmica, l’hi donava el fet que era una menja que cracava a la dentadura. La particularitat excelsa i refinada era, però, que l’espedo duia l’excrement de la bèstia a dintre.

Es begueren grans bocois de vi verge, finíssim al paladar, i es menjaren uns cócs amb cireres, amarats, sucosos, d’una gran força evocadora. Hi hagué moments de particular eufòria.

El metge Galvan, que era poeta, dedicà a Montpalau una oda incitant-lo a la immortalitat. Els vapors del vi pujaven. L’oda, en un moment de lírica efusió, deia, inspirant-se en el poeta llatí:

Dies després, havent sabut que el Mussol havia donat mostres d’activitat entre Arnes i Vall-de-roures, els nostres cavallers, seguits d’Amadeu, abandonaren Gandesa seguint la pista sagnant del vampir.

A Horta de Sant Joan visitaren la plaça gòtica porticada i el convent de Sant Salvador, damunt del qual girava una corona negra de corbs. L’aire era molt fred, i hagueren de cordar-se l’últim botó de la levita. El paisatge ara havia canviat. Feréstec, grandiós, i, com a teló de fons, les altes muntanyes del Maestrat.

Passaren per Arnes, la casa comunal del qual admiraren, i per Vall-de-roures. Aquí visitaren la gran església gòtica i el castell, així com l’edifici de l’Ajuntament. Ni rastre del Mussol.

Això no obstant, una misteriosa velleta, que feia mitja en un portal, els digué en forma d’endevinalla:

Es quedaren estupefactes. Fou en va tot intent d’arrencar una informació suplementària a la velleta. Després de reflexionar llargament, deduïren que el que volia dir la velleta era que el Mussol es trobava a la muntanya, en descans propi dels No-Morts; que hi anessin a partir de la posta de sol, que el trobarien. Era perfectament lògic.

Enfilaren, doncs, cap als ports de Beseit, a marxes forçades. Era un paratge de meravella. A mesura que ascendien es renovava l’aire, es feia més pur, i un perfum salvatge de planta boscana i d’animal en llibertat es mesclava curiosament. Aviat començaren a aparèixer matolls de l’«asplenium trichomanes», dit vulgarment falzia roja, herba que serveix per a guarir l’alopècia i és pròpia d’aquestes contrades.

Passaren per dessota de grans cascades d’aigua eixordadora, que es projectava violentament a l’abisme; trobaren coves remorejants, enormes, com palaus encantats; avencs profunds s’obrien sota la carrasca i la brossa del bosc, i sols l’instint miraculós de les cavalleries els descobria. Contemplaren, també en la solitud violada dels prats, àgils cérvols indòmits, que Montpalau identificava com a raríssims exemplars de la classificada «capra hispanica».

Amadeu localitzà una font raríssima. Després d’un menjar frugal, quan el lacai de Montpalau es disposava a netejar, a l’aigua de la font, els coberts utilitzats, veié, amb horror, que un ganivet que acabava de posar sota el raig de la font desapareixia, menjat per l’aigua, i que li’n quedava a les mans, només, el mànec de fusta. Montpalau prohibí, en vista d’aquesta experiència, de beure aquella aigua de tant grau, car era evident que afectaria les substàncies minerals integrants del cos humà.

Des d’aquell moment, Amadeu no estava gens tranquil. Realment, el Maestrat era una terra ben estranya i sorprenent. En canvi, Montpalau estava encisat i herboritzava copiosament. A Isidre de Novau, el valerós capità de vaixell, de tarannà silenciós, aquella vida li provava esplèndidament. Es comprovà guarit de la malura contreta amb la vianda en conserva.

Des que es trobaven al Maestrat, no havien vist ningú. S’aproximava la posta de sol. Veieren una masia mig abandonada. Un home d’ulls febrosos els sortí a obrir quan trucaren a la porta.

Decidiren passar la nit a la trista masia. Soparen miserablement. Montpalau recomanà que tothom es pengés al coll la creu pectoral. A la finestra, hi posaren uns quants alls. Dormiren amb un son profund, reparador.

Quan cantaren els galls, es posaren altra volta en ruta. Cercaren, vanament, algun poble, algun indici del Mussol. L’home dels ulls febrosos s’havia mantingut en una reserva estricta. Era una mica rar.

Ara travessaren una contrada molt plana, però curulla de rocs. Al principi, eren petits; després, però, en la llunyania, se’n veieren de molt grossos.

Es començaren a gratar. Primer, a les cuixes; després, a tot el cos. Eren puces. N’hi havia a milers. Sorgiren entre les pedres i, després d’atacar les cavalleries, atacaven l’home. Ben aviat tingueren la pell encetada i com purulenta.

De cop, entre les enormes pedres de la llunyania, veieren venir unes taques negres, que feien uns salts prodigiosos.

—Són puces enormes —exclamà Novau—. Estem perduts. Una picada d’una sola d’aquestes puces equival, amb tota seguretat, a la mort.

Montpalau donà una ullada ràpida al seu entorn, com cercant quelcom. La situació era desesperada. Descavalcà amb urgència. Tallà tres branques de copiós fullatge de pi comú i, agafant-les a guisa d’atxes, n’encengué el plomall, que produí un fum espès i balsàmic.

Les puces monstruoses es mantigueren a relativa distància. Era un animal repugnant i terrible. Esguardaven els viatgers amb avidesa. Com esperant una oportunitat, feien salts de dispersió al seu entorn, gimnàstics, d’una alçada increïble.

Els tres genets creuaren aquell veritable exèrcit de puces gegantines, brandant les atxes fumigadores. Cosa estranya: cap puça no els perseguí. Quan travessaren un rierol d’aigües clares i límpides, les puces es quedaren a l’altra banda, contemplant-los atentes, però inexpressives. Passat un cert temps, les puces regressaren a la regió de les pedres ciclòpies, saltant com de costum.

Un sospir d’alleujament s’escapà del pit dels nostres amics. Era evident que s’havien escapat d’una mort certa.