TUÏR

Qui recorda que, durant la derrota de l’any 1940, el govern francès havia planejat de refugiar-se a Perpinyà? El president Albert Lebrun ja havia previst d’instal·lar-se en una vil·la de Tuïr.

A les seues Memòries de Guerra, el general De Gaulle li dedica aquestes ratlles: «Le président Lebrun prit congé. Je lui serrai la main avec compassion et cordialité. Au fond, comme chef de l’État, deux choses lui avaient manqué: qu’il fût un chef; qu’il y eût un État» (El president Lebrun es va acomiadar. Li vaig tocar la mà amb compassió i cordialitat. En els fons, com a cap d’estat, dues coses li havien mancat: que fos un cap; que hi hagués un estat). Llàstima que el general no s’hagi dedicat més a la literatura, per a la qual manifestava tants dots.

El poble de Tuïr ha crescut molt des d’aquesta època. Els darrers pagesos de l’Aspre s’estimen més baixar-hi que no anar a Perpinyà. Tuïr disposa de moltes facilitats. Bancs, un mercat, molts llocs per aparcar, supermercats i fins i tot un burger davant d’una capella romànica, incrèdula.

El 25 d’abril del 1930 va morir Josep Ribère, el darrer terrissaire de Tuïr. D’ençà que es va tancar el seu obrador, es va perdre tot un artesanat que contribuïa modestament a la bellesa del món. A banda dels càntirs i de les terrisses, reservats a la producció local, Tuïr era famós gràcies als cellers de Byrrh. No em vingueu amb aquest vermut nostrat. Deu anys enrere, una nit d’estiu en què feia molta calor, em vaig emborratxar amb una ampolla de Byrrh sense haver-ho premeditat mentre mirava Pierrot le fou de Jean-Luc Godard. Ara hi sóc al·lèrgic, tant al cineasta com a la beguda. Tant de bo em passés el mateix amb els aliments que engreixen.

Als cellers de Byrrh hi caben moltes bótes gegantines, altes i fortes com un concert de Bach. Quan era petit, aquests bocois, anomenats foudres en francès, m’impressionaven, ja que els associava amb la foudre (el llamp). Una miríada de trens sortien dels cellers i portaven la beguda preciosa a tots els confins de l’imperi. De Nouméa a Hanoi. De Casablanca a Damasc. La pròxima vegada que veieu una pel·lícula d’aquesta època, potser us fixareu en les parets clafertes de publicitats de Byrrh, un dels símbols de França, com les cançons de Charles Trenet, les samarretes Lacoste, els ganivets Opinel, els vins blancs de Saumur dolços com un vals, els jardins de Chantilly, les roses de Chenonceau i les minyones sentimentals de Musset.

Tuïr