EL CASTELLET I LA LLOTJA DE MAR

Igual que la llengua catalana, el Castellet, antiga porta de Nostra Senyora del Pont, és un supervivent. Sense la tenacitat d’alguns ciutadans, hauria conegut la mateixa fi que la resta de la muralla, arrasada al començament del segle XX. El senyor Bartissol (recordeu el nom d’aquest personatge sinistre) va convèncer el municipi que calia enderrocar la muralla perquè la vila esdevingués «una petita Nova York».

Juri que no inventi res. Aquesta expressió grotesca figura en la premsa de l’època. Sense aquesta especulació immobiliària, Perpinyà encara tindria tota la seua muralla com Baiona o Aigües Mortes.

Llotja de Mar

L’antiga porta de Canet, misteriosa i muntanyenca com les entrades de Briançon, va desaparèixer sota els pics i les pales dels arrasadors. L’horrible Bartissol podia refocil·lar-se. Cada pedra enderrocada del vell Perpinyà es va transmutar en lingot d’or.

Com l’antiga ciutat de Königsberg, incendiada sota les bombes l’estiu del 1944, el fantasma de la muralla encara gemega algunes nits. Al peu del Castellet, els sardanistes miren de divertir els turistes cansats per tantes hores passades a la platja.

Cada cop que hi passi, doni un cop d’ull al vell plànol en relleu de la vila. Aquesta torre, simpàtica i un xic totxa, no s’acaba de creure que ha pogut sobreviure a tants setges. M’agrada esperar amics a la terrassa del cafè de la Posta llegint premsa. Fa pocs mesos us hauria recomanat que baixéssiu als lavabos, on reconeixeríeu els decorats dels films de Jean Gabin i Lino Ventura, o d’americanades ambientades a París. Els telèfons s’assemblaven a la cabina on James Coburn espanta amb mistos Audrey Hepburn a Xarada. Malauradament he sentit dir que, en lloc de conservar pietosament aquest rastre d’una època desapareguda, els amos del cafè han preferit encarregar lavabos moderns, impersonals.

El Castellet (pronunciem Castillet com girmà, girmana, gigant, gindarme, xicolata, xirment…) domina el carrer Louis Blanc, que duu fins a la plaça de la Llotja. L’Ajuntament s’ha instal·lat en l’antiga Diputació, vora l’antiga Llotja de Mar. Són palaus elegants, fins, esvelts, d’un gòtic català que retrobem a la Llotja de València i al palau d’Albis a l’Alguer. Les estàtues de Maillol airegen la plaça atapeïda, aixafada per les façanes medievals. A l’entrada del carrer de Sant Joan, la Venus amb collar us somriu. Quan era petit, mon cosí Daniel Picart s’havia exclamat en veure-la: «Oh! La Mare de Déu és tota nua».