EL PAÍS DE LES VINYES

Vinyes verdes vora el mar

Quan arribareu al Rosselló, tindreu el millor punt de vista des de l’autopista uns quants minuts després de l’antiga duana francesa del Pertús. Des de la carretera de Portbou a Cervera, la vista és sens dubte més bonica, però potser us marejareu i no tindreu aquesta visió global i panoràmica de tota la plana rossellonesa. Tota la gamma entre el blau i el verd hi és present. El verd de les vinyes, diferent segons l’hora i el mes. El verd dels boscos. El blau vivíssim del cel. El blau més clar de la mar. El blau fortuït i flotant del Canigó. I a tot arreu la verdor de les nostres vinyes. Quan hi ha un bri de boira, aquesta blavor verdosa em recorda la selva amazònica, si més no la que conec, la de la pel·lícula Aguirre, la còlera de Déu. La vinya és a casa seua a tot el Rosselló. Des del crest —la terra aspra i seca— de la Salanca fins al regatiu del Riberal. El vi impregna tot el nostre llenguatge. L’expressió anar a les vinyes, en el temps en què no hi havia ni cotxes ni motels, tenia un sentit deliciós i delictiu per als enamorats. Anar a la vinya, en canvi, constituïa un exercici solitari que designava una altra necessitat vital, menys poètica. Com a tot Catalunya, massa pagesos s’han venut. Han venut les terres. Les terres inundables amb noms tan significatius com la figuera molla o l’estanyol.

Verema a Banyuls

El 1976 els pagesos van cremar camions espanyols (una especialitat nostra, que s’està perdent) i van bloquejar les carreteres i les vies de ferrocarril. No en sóc cap entès, però em fa l’efecte que la qualitat dels nostres vins ha millorat molt. El meu avi, Jean Montalat, era un pagès qualsevol del Rosselló. Treballava les terres a consciència sense haver sentit mai parlar d’enologia. Recordi que el padrí, al pic de l’estiu, elaborava barreges innominables. Bevia el seu vi negre glacial amb xarops Teisseire químics. Dins del mateix veire de vi, hi afegia menta, taronjo, granadina i anís. Una porqueria que, ho confessi, refrescava força. Ara els nostres vinyaters són veritables artistes. Saben alambinar totes les sentors del Rosselló en el vi moscat. Tasteu-lo un d’aquells vespres d’hivern, quan bufa una tramuntana intempestiva i mentre una rabassa crema en la llar. Si voleu conèixer les vinyes verdes de Sagarra, passeu per Banyuls de la Marenda i visiteu el celler d’Yvon Berta-Maillol en una petita vall fresca, amb un roquissar caòtic, intacta i arbrada. El rebesnebot de l’escultor us parlarà, en el pur català de la costa i amb una passió juvenil i contagiosa, del seu vi i del nostre país, que s’ha fet estimar a Bèlgica i a Llombardia. L’escriptor André Gide deia: «L’art naît de contraintes et meurt de liberté». La geografia difícil de la Marenda, on les feixes són entre mar i muntanya, permet el miracle de Banyuls. Sense aquesta orografia escabrosa, què s’hauria fet d’aquest vi?

La terra àcida, pobra en matèries orgàniques i permeable, no reté l’aigua. La planta pateix molt, fins als límits de la supervivència. Les arrels baixen profundament —em comenta en JeanLouis Berta-Maillol, que també treballa al celler— per cercar la vida. I mentre bec el got que el simpàtic minyó m’ha proposat, somniï que, com la vinya, la nostra llengua al Rosselló, malgrat els decrets que històricament ens han imposat, viurà encara molts estius en la flaire dels primers raïms i del salobre.

Banyuls de la Marenda