CANTANTS I MÚSICS
A la fi del franquisme, la Nova Cançó va tenir una germaneta al Rosselló. Jordi Barre (Argelers de la Marenda, 1920 - 2011) és el cantant nord-català i el nostre crooner més famós. Va treure el seu primer disc en català, Canta Perpinyà!, el 1963. Les seues millors cançons, amb lletra de Joan Cayrol (Espirà de l’Aglí, 1921 - Montpeller, 1981), celebren la bellesa de la terra catalana. La seua veu pura, cristal·lina, s’alçava talment com una pregària matinera en un monestir canigonenc. Quan m’estava tan lluny de casa, a la ratlla de Bèlgica, em marfonia. Un dia de primavera plugenc, vaig tenir l’alegria de veure en Jordi en un programa de la malaguanyada Cinq. Cantava Crec, la seua gran versió del poema de Joan Amade (Ceret, 1878 - 1949), amb vistes aèries del Canigó. Com em van emocionar aquestes imatges i aquesta cançó, tan lluny del país, sense cap esperança de poder tornar-hi aviat… Jordi Barre era un gran català. Mai no politiquejava, però en públic es va negar a tocar la mà de l’inefable prefecte Bernard Bonnet, enemic de la identitat catalana. El darrer cop que vaig sentir Jordi Barre fou el desembre del 2009 en un pessebre. Cantava amb una veu intacta, la veu dels balls d’antany a la platja d’Argelers, quan el vi blanc és fresc i les noies et fan creure en l’amor, malgrat tot el que sabem de l’existència.
Sempre tinc ben present la immensa varietat dels gustos musicals. Malgrat tot, m’han confiat la redacció d’aquesta guia perquè hi digui la meua opinió. No m’estaré de fer-ho, lo cortés no quita lo valiente. Sempre he trobat Joan Pau Giné (Bages del Rosselló, 1947 - 1993) molt sobrevalorat. Tret d’un punyat de cançons, no m’ha emocionat ni interessat mai. Des de la seua mort absurda ha assolit una petita glòria. Giné sempre va escriure sense cap concessió a la normativa. És l’autor d’aquests dos versos inoblidables: «Hi ha un matx de foot / I la dona se’n fot». Els seus deixebles, tot venerant-lo, no segueixen el seu exemple i escriuen en un català de laboratori. No! Val més que en parleu amb admiradors seus. Com deia Maurice Chevalier, «si vous n’aimez pas, n’en dégoûtez pas les autres».
Pere Figueres (Pontellà, 1950), vinyater de Pontellà, hauria pogut ser el millor cantant de tots els Països Catalans, amb una mica de sort i perseverança. La seua veu greu i la música jansenista serveixen els millors poemes de Jordi Pere Cerdà. No és el meu estil, però la seua veu m’envolta com una dansa hindú.
En aquesta evocació de la cançó nord-catalana, cal no oblidar l’obra de Gisela Bellsolà (Baó, 1947), que, amb la seua veu pura, dóna una nova vida als poemes de Josep Sebastià Pons i Joan Morer, així com als cants dels trobadors.
Convé esmentar el cantant Joan Pere Le Bihan i Rullan (Marsella, 1948). La seua interessant carrera musical es va estroncar per culpa de la seua total dedicació a la Bressola, la xarxa d’escoles privades catalanes.
Un matí d’estiu vaig sentir per la ràdio Sans blagues, una cançó de Boris Vian que no coneixia. Em van entusiasmar la veu i la interpretació de la cantant. A la fi de la cançó, el locutor va indicar el nom de la intèrpret: Renée Lebas. Aquella era una interpretació tan sensible, tan emocionant, tan justa, que vaig percaçar tots els discos d’aquella artista dels anys 1950 mig oblidada. En dos minuts, ja sabia que es tractava d’una gran dama de la cançó francesa. Amb la literatura passa el mateix. N’hi ha prou amb la lectura d’una pàgina qualsevol per esbrinar si l’autor és genial o nul·líssim. L’evidència del talent amb Gerard Jacquet (Sant Feliu d’Amunt, 1955) apareix aclaparadora. El 1996, Jacquet va escriure un conte inoblidable, una joia, a Perpinyahard, recull de narracions policíaques ambientada en un Perpinyà negre i sòrdid. Amb un bri d’audàcia, més conegut al sud de l’Albera Jacquet podria ser un gegant de les nostres lletres. El paio té massa talent(s). A més d’escriure poesia i monòlegs humorístics i filosòfics, Jacquet és cantautor i ha treballat amb Pascal Comelade. Esperi que un dia torni a cantar al Principat i que el públic reconegui aquest gran artista.
En aquesta llista hauríem pogut citar artistes com Albert Bueno, Cris Cayrol, Teresa Rebull, l’Agram que va fer tant per la recuperació de les cançons tradicionals, però aquesta guia subjectiva no pretén pas a l’exhaustivitat.
El músic Pascal Comelade (Montpeller, 1955) és prou conegut internacionalment per haver-lo de presentar. El seu univers tan particular, la seua música minimalista, agraden o no agraden, però no deixen indiferent. No sé si Comelade s’estima la gent. Pot ser esquerp i deliciós, salvatge i manyac, rampellut i generós. A la primavera del 2014, va editar una sèrie de discos de col·legues menys coneguts per ajudar-los a fer-se un camí per la selva barcelonina. Conec pocs exemples de tanta abnegació en un món ple de divos egòlatres.