EL VERNET SOTA EL PLUGIM

Passegem pel Baix Vernet. Entrem al jardí que ocupa la petita plaça a la cantonada dels carrers Bataille i Richepin. Sota les platanes sinistres, els baladres, la coalició dels bancs verds se congestiona en el vent. Un ca plora en un balcó de ferro forjat. Tombem els carrers dels pescaires. La perruqueria sense clients, com antany. La casa vella amb tant de caràcter. Em fascinava quan era petit. Ara, la voldria analitzar? Voldria capir-ne la bellesa leprosa. Entrem al carrer de les vinyes. Les parets descolorides, les mesquiteres juxtaposen llurs tristeses. Ara el cel està rúfol. Fugim. Al carrer del Poll, un gran camp canalitza tot el mal gust del barri: unes estàtues grotesques, imitacions carrinclones dels grecs. Entrem al carrer de Baudelaire, poeta francès, tal com precisa amablement la placa blava, petita illa blava en un oceà de blanc. Blanc el cel, blanca la vorera polsegosa, blanques les cases, blanc aquest camió Citroën a l’entrada del carrer Albert Saisset. Com el geni barroc d’Un Tal, una casa molt estranya, gegantina abans i menudeta ara, perfora la tristor de la barriada amb les seues colors irlandeses. Groc, roig. Tots els matisos del vermell toregen en les parets. Uns ornaments blancs regalimen del terrat i de les finestres com les estovalles flamenques d’una taula burgesa. Vaig avinguda de l’antic Camp de Mart avall quan em creui amb la Colombina. Canviï de vorera per no saludar-la. Quin fàstic! La vaig estimar com un boig i ara l’eviti. Potser les dones que estimem ens serveixen d’antídot contra el record de les dones que hem perdut.