ELS CATALANS DE FRANÇA

França és abans de tot una llengua. Quasi tots els rossellonesos, fins i tot els més ardents dels independentistes, estan enamorats secretament de la llengua francesa. Si bé el tractat dels Pirineus es remunta al 1659, fa poc temps que la llengua de Molière és a casa seua al Rosselló, i fins i tot a Perpinyà. Entre les dues guerres mundials, el català senyorejava pels nostres carrers, parla del cor, de l’amor, de la mort, dels jocs, de la vida, del sexe, de la caça, de l’esport, de la feina de cada dia, fins al 1962, quan es van instal·lar aquí dalt tants francesos d’Algèria. Una data arbitrària i plausible a l’encop. Abans de les dues guerres mundials, de l’arribada del cinema, de la ràdio i de la televisió, la bona gent nordcata lana no coneixia gaire els francesos, malgrat els mestres que els havien ensenyat l’idioma de París, la història republicana, els departaments i els cinc continents. Més que els patiments compartits, allò que va soldar el Rosselló i la seua capital a França és l’abandó progressiu de la nostra llengua i l’adquisició d’una cultura comuna. Qualsevol francès ha vist films de Jean Gabin, Louis Jouvet, Pierre Fresnay, Fernandel, Paul Meurisse. Si, si je vous assure… També ha sentit cançons de Georges Brassens, Charles Trenet, Gilbert Bécaud, Jacques Brel, Édith Piaf, Luis Mariano. Sense la meua educació francesa, no entendria aquestes delícies. «Une saute de vent soudaine / Jeta ses habits dans les nues». «Une floconnée dans l’immensité». Un francès sap que Beaune és a la Borgonya, Bône a Algèria i Bonn a Alemanya.

Ho vulguem o no, el rossellonès, malgrat les arrels catalanes, s’ha afrancesat. Ara és gairebé tan francès com un bretó, un parisenc, un flamenc o el senyor Manuel Valls. Perquè aquest sentiment de pertinença a França disminuís, caldria que l’escola catalana substituís la francesa. La República Catalana hauria d’esdevenir l’Holanda de la Mediterrània. Caldria que els meus veïns deixessin un bri el francès i airegessin llur català engomit. Sobretot caldria que tots els nostres germans del sud ja no ens consideressin com francesets sinó com catalans adults.

Si lingüísticament el rossellonès s’ha afrancesat profundament, la seua catalanitat no ha desaparegut en la seua manera de ser i estar. Qualsevol francès de debò —no parli dels nostres amics occitans, dels bascos o dels corsos— té la impressió d’arribar a Espanya quan passa la ratlla de Salses. La deixadesa, les canyes vora els rius, la vegetació, els monuments, la cantarella espessa de la gent i la presència constant de la llengua catalana, tot li mostra que el Rosselló no és una terra francesa qualsevol sinó una «province réputée étrangère», que deien al temps dels reis.

La cuina, els costums, algunes tradicions, s’han mantingut o han tornat a néixer, com la professó de la Sang, la sardana, els focs de Sant Joan. No es pot eliminar així una cultura mil·lenària. La llengua, cor de la nostra identitat, és ferida greument, però l’Homo catalanicus encara viu. Un català del nord exiliat França endins s’adonarà que no és pas un francès com els altres. A França un tourteau no és un tortell sinó un cranc que anomenen bou. Un francès no coneixerà el plaer senzill de menjar un préssec d’Illa o de Bulaternera o una maduixa bosquetana en una vinya.